Tangerine Dream: Exit (1981)

Aquest més de Juliol, la plataforma televisiva Netflix ha estrenat Stranger Things, una sèrie de producció pròpia que està ambientada l’any 1983. Era d’esperar que tota la meva generació, nascuts els anys setanta, flipés amb la sèrie, en la que els protagonistes porten els pentinats que portàvem nosaltres quan teníem 9 anys, les bicicletes que porten són similars a les BH i les Motoretta GAC que dúiem nosaltres durant les vacances a l’estiu (les mountain bikes no existien) i l’ambientació intenta imitar les pel·lícules de l’època, com ara E.T. l’Extraterrestre, Poltergeist, The Goonies. És un homenatge constant a Spielberg, Carpenter i el terror de Stephen King.

La música de la sèrie no s’escapa als homenatges i Kyle Dixon i Michael Stein membres del quartet de música electrònica Survive, han elaborat una banda sonora que quan l’escoltes sembla que estiguis escoltant Tangerine Dream, Vangelis o New Order.

Exit

Exit

Aquest disc que us proposo, Exit dels Tangerine Dream, recorda molt a la banda sonora de Stranger Things. Però qualsevol dels que la banda van fer a l’època val, com ara Tangram del 1980.
Tangerine Dream, amb més de 100 àlbums editats des de l’any 1969, ha passat a l’història com la banda de sintetitzadors per excel·lència, juntament amb Kraftwerk. Van començar amb els primers aparells analògics i van anar evolucionant l’estil a mesura que ho feien aquests aparells electrònics.
El disc és d’aquells que quan me’l vaig comprar m’agradava molt, però no ho deia als meus amics per por a l’escarni públic. Cal fer l’exercici de posar-se a l’època i veure el mèrit que tenia fer un enregistrament així. A veure si ara que els vuitanta estan més vindicats, aquest disc té més bona acollida entre els meus companys.

Aquí us deixo l’enllaç del Spotify: https://open.spotify.com/album/4IhZlOlEsgfHqaUs1zcrPI

Deixa un comentari

Filed under 1981, electronica

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

The Cars: Heartbeat City (1984)

The Cars es van formar a Boston a mitjans dels 70, quan Ric Ocasek i Benjamin Orr van decidir que aquella era una bona ciutat per muntar una banda, l’un venia de Baltimore, l’altre de Cleveland i després d’intentar-ho amb diferents noms i formacions van aconseguir que, ja sota el nom de The Cars el segell Elektra els fitxés.

Es van desmarcar de seguida de l’onada punk que invadia el món anglosaxó i van ser dels que van dur la música pop cap a l’anomenada New Wave.

Aquest és el cinquè disc de la seva discografia de set. La seva discografia és impecable, coherent i amb cançons mítiques, com You Might Think, Touch and Go (amb l’estrofa més estranya del pop), Hello Again o You are the Girl.

Aquest disc agafava la banda en un moment de gran popularitat, ja que el seu anterior àlbum havia arribat a posar un parell de singles al Top 10 americà, això va permetre que d’aquest disc se n’extraguessin 6 singles,  tots amb el seu videoclip, amb la despesa que això suposava per la discogràfica. El vídeo de Hello Again el va dirigir Andy Warhol que també hi apareix.

Tan Benjamin Orr com Ric Ocasek cantaven com a veus principals en diferents cançons amb timbres molt característics, sobretot Ric Ocasek, que tenia una veu i un estil proper a David Byrne (Talking Heads) o Tom Verlaine (Television).

The Cars són una banda a escoltar, però sense prejudicis, ja que tenen un so molt dels anys vuitanta, caixa de ritme i algun baix sintetitzat, però contenen tota l’essència del pop. No deixeu de sentir Heartbeat City, la cançó que dona nom al disc, és per mi una de les millors de l’àlbum.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

The Byrds: (Untitled) (1970)

Anomenat així per un error del mànager a l’hora d’omplir la fitxa del disc, allà on demanaven Title: ell va posar (Untitled) ja que encara no tenien el títol i la discogràfica va prendre’l com a definitiu. Aquest disc va ser el primer amb la darrera i més estable formació de la banda, Clarence White, Gene Parsons, Roger McGuinn i l’acabat de contractar, el baixista Skip Battin.

  

Aquest doble L.P. consta d’un disc en directe i un altre enregistrat en estudi i representa la primera gravació en públic de la banda, que va decidir publicar el seu live ja que la crítica havia escrit que aquesta era la millor formació en directe que havia tingut els Byrds.

Del disc en directe cal destacar una llarga i psicodèlica versió del clàssic de la banda Eight Miles High, així com els imprescindibles hits Mr.Spaceman o la composada per Bob Dylan, però habitual al repertori de la banda, Mr.Tambourine Man. El directe sona molt bé i els músics estan immensos. Està enregistrat en dues sessions en diferents sales de concert, a Nova York el 28 de Febrer i l’1 de Març del mateix any que va ser publicat.

El disc d’estudi comprèn 9 cançons noves de les quals 5 havien de formar part d’un musical country que Roger Mc.Guinn estava preparant, però que no va veure mai la llum fins a mitjans de la dècada dels 90 i de manera semi-amateur.

Tot i que la banda havia perdut el geni de Gene Clark i l’eficàcia de David Crosby uns anys abans, aquest disc va significar el rellançament del grup, aprofitant l’èxit de la pel·licula Easy Rider, de la qual ells en van composar una cançó per la banda sonora. El disc va ser produït pel productor dels seus primers discs Terry Melcher, i el grup creia en aquest renaixement i pretenia titular el disc  Phoenix o The First Byrds Album, tal com explica en l’interior de la caràtula Jim Bickhart. És un molt bon disc, digne de la discografia dels The Byrds i probablement el que jo més he sentit ja que pertanyia al meu pare i el posava molt sovint al toca discs de casa.

Deixa un comentari

Filed under 1970, Country Rock, The Byrds

David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, disc, Jazz, Pop

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Jim O’Rourke: Insignificance (2001)

Insisteixo…

Jim O’Rourke amb Tim Barnes i Jeff Tweedy i Glenn Kotche de Wilco.

Deixa un comentari

Filed under 2001, Pop, rock

Jim O’Rourke: Simple Songs (2015)

Jim O'Rourke
Més val tard que mai.

He conegut un artista a través d’un article; un músic experimental de Chicago que ha col·laborat amb grans grups com Stereolab, Wilco i Sonic Youth. Amb Jeff Tweedy va formar fins i tot un trio, Loose Fur, juntament amb Glenn Kotche, qui a partir d’aquí es va incorporar com a bateria de Wilco per gravar el Yankee Hotel Foxtrot i fins avui encara està a la banda. Jim O’Rourke també va participar àmpliament en la gravació d’aquest disc.
L’any 1999 va començar a girar amb els Sonic Youth, i va gravar un parell d’àlbums, Murray Street (2002) i Sonic Nurse (2004), revitalitzat la banda. Va deixar el grup l’any 2005.

El prolífic artista, amb més de 30 àlbums editats, viu ara al Japó, i ha enregistrat aquest àlbum amb músics locals. Simple Songs no conté cançons senzilles, conté un compendi de estranyes tonades que van des del Pop al progressiu, amb estranyes estructures, però amb una sonoritat agradable. A vegades sona a americana, a vegades sona a folk, a vegades a cantautor experimental… M’ha recordat a voltes al primer disc dels Genesis, From Genesis to Revelation, quan la banda de Peter Gabriel s’assemblaven als Moody Blues i feien una sort de Pop orquestral. També he sentit ecos de Cat Stevens, sobretot en les estructures i en algunes melodies, però també Premiata Forneria Marconi en algun arranjament… massa influències i massa dispars com per estar fet a propòsit. El que està clar és que sona a clàssic, el disc et transporta a una altra dècada, a una època incerta entre finals dels seixanta i principis dels vuitanta.

Deixa un comentari

Filed under 2015, Cantautor

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

Deixa un comentari

Filed under 1993, BritPop, Glam Rock, Suede

David Byrne: Sounds from True Stories (1986)

L’any 1986, quan els Talking Heads estaven dalt de tot, després d’haver editat el seu disc més venut Little Creatures (1985), el seu líder, David Byrne, va dirigir i protagonitzar una pel·lícula. que recollia el dia a dia d’una comunitat texana, la resta dels Talking Heads hi feien algun cameo. La película no va tenir gaire èxit a les sales de cinema, però sí posteriorment en cinta de vídeo, segurament comprada pels fans dels Talking Heads.

Anteriorment Talking Heads havien editat un àlbum anomenat True Stories, on interpretaven molta de la música de la pel·lícula però Byrne va creure convenient editar aquest L.P. que ara ens ocupa, amb les cançons originals del film.

Com tota banda sonora composta de cançons, aquest plàstic és heterogeni, tant hi pots trobar una pista de country com una ranxera, o una peça interpretada pel Kronos Quartet. Sempre que escolto aquest disc em diverteix molt imaginar-me en David Byrne fent l’eclèctica tria de bandes i cançons.

Music for Activities Freaks

Music for Activities Freaks

La pel·lícula és molt musical, hi ha cors de gospel, actuacions de country, ranxeres, i és una de les primeres on John Goodman feia un paper principal, el veiem fent d’un cantant de country aficionat i desafortunat en amors. El film aconsegueix un retrat, des d’un prisma una mica freaky, d’un poble americà. David Byrne va tota la pel·lícula amb el seu barret de cowboy, i a vegades es dirigeix a l’espectador, trencant la quarta paret (es diu així?)

Els artistes que participen en aquest disc són: Terry Allen, Kronos Quartet, Steve Jordan, Carl Finch, Banda Eclipse i Meredith Monk.

Per mi és un disc divertit, que passa bé si pots aguantar fricades com Mall Muzak, tema fet amb un orgue d’aquells amb ritmes, com els que portaven els gitanos que feien ballar la cabra.

 

Deixa un comentari

Filed under 1986, Banda Sonora, OST

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

Robert Palmer: “Addictions” volume 2

No sóc molt de recopilacions, però d’aquells artistes que no m’atrauen molt, però que els reconec cert mèrit, acostumo a comprar-ne els recopilatoris, sobretot són artistes de singles més que de discs concebuts com un treball conceptual. Robert Palmer és un d’aquests. En aquell temps era un cantant que no m’atreia gaire, però tenia algun hit radiofònic interessant.

En Palmer

En Palmer

Nat el 1949 a Anglaterra i mort el 2003 a París, aquest home va fer carrera en solitari ben bé des del principi.

L’any 1974 començà a editar discs sota el seu nom, després d’haver-ne enregistrat tres amb una banda de Rythm & Blues anomenada Vinegar Joe on tocava la guitarra i cantava. Des del primer moment va lincar la seva imatge de guapo i la seva música, i jo sempre el vaig relacionar estèticament amb Bryan Ferry, musicalment res a veure, evidentment. No es pot comparar el talent i el risc del de Roxy Music amb qui ens ocupa. Les portades dels seus discs deixaven ben clar que estaven destinats al públic femení.

Tot i així cal reconeixer l’art per fer cançons que tenia en Palmer; va desenvolupar un Soul amable, gens agressiu però sempre influït pel so del moment. Amb una discografia extensa, el seu èxit va unit a la cadena MTV, on els guapos tenien el seu lloc.

Cerca d'imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat...

Cerca d’imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat…

Èxits com Every Kinda People o She makes my Day són de bon escoltar.

Deixa un comentari

Filed under 1992, blue eyes soul, Pop, Soul

The Art of Noise: In Visible Silence (1986)

Primer dia de les vacances de Nadal, he posat al plat aquest disc de música electrònica-experimental de mitjans dels vuitanta, i els meus fills m’han demanat vàries vegades que el tregui… “Papa, treu això, que és molt raro”

La veritat és que és molt raro.

A mitjans dels vuitanta els samplers començaven a treure el cap, i aquest disc està fet majoritàriament amb samplers i és molt representatiu d’aquella època. De fet la banda estava formada per enginyers de so, productors i arranjadors, era una banda de laboratori, per això els seus discs sonaven a experimentació. Els samplers són uns aparells que enregistren qualsevol so per després reproduir-lo amb un teclat, permetent que el so original canvii de to, podent fer amb ell melodies.

Entre els membres fundadors de la banda destaca Trevor Horn, membre durant una època (Owner of a Lonely Heart) dels Yes, productor i membre dels Buggles de Video Killed the Radio Star i productor del magnífic Welcome to the Pleasuredome dels Frankie goes to Hollywood entre d’altres (Seal, Simple Minds, Paul McCartney…) Tot i que en aquest àlbum que ens ocupa, Horn no hi és, va deixar la banda l’any 1985 per tornar-hi l’any 1998.

El disc és instrumental i conté temes amb un tó jazzy, sempre desde la perspectiva de la música electrònica dels vuitanta, veus samplejades, bateries plàstiques i un timbre a max-mix a vegades irritant. Tot i que cal dir que aquestes produccions tenien molta més classe que els mega-mix horteres que ens administraven per via auricular en aquells temps.

Els Reis d'Orient contemplant el disc.

Els Reis d’Orient contemplant el disc.

És un bon disc, fet amb uns procediments passats de moda, però que vist en perspectiva, i coneixent els mitjans de l’època, és una obra d’artesania, i el mèrit és que soni tan bé com sona.

I en plan freak; la portada és un disseny de John Pasche, el creador dels icònics morros del logo dels The Rolling Stones.

Deixa un comentari

Filed under experimental

Dire Straits – Communiqué (1979)

A principis de l’any 1978, Dire Straits entraven a l’estudi per enregistrar el seu primer disc homònim continent del seu èxit absolut Sultans of Swing. Aquell mateix any, a finals, van enregistrar aquest segon disc, Communiqué, tot i que va ser publicat l’any següent. Com moltes altres bandes, després d’un debut reeixit el segon disc no es va fer esperar.
Dire Straits eren els germans David i Mark Knopfler, provinents de Glasgow, Escòcia, i guitarristes tots dos, emigrats a Londres per provar fortuna en el món de la música. David compartia pis amb John Isley, el que seria baixista de la banda. Completaria la banda Pick Withers, un bateria de sessió amb qui Mark havia tocat anys enrere.

Són un grup de manual; van seguir tots els passos que tot grup de rock ha de seguir, però que poques vegades funcionen. Aquests són:

1/Estalviar els diners necessaris per fer una gravació, demo o maqueta. (En aquest cas 120 lliures).
2/Enregistrar entre quatre i cinc cançons amb algun mega hit (la bona) entre elles (en aquesta maqueta la bona era Sultans of Swing).
3/Donar la maqueta a algun conegut de la banda que treballi en la indústria musical, tot músic en coneix algun. (Charlie Gillet era un crític que tenia un programa a la BBC de Londres).

Fins aquí els tres passos que ha de fer tot grup de música, el que passà després ja està més en el terreny de l’impossible, però a vegades pot passar.
Charlie Gillet va punxar la maqueta al seu programa un diumenge de l’estiu del 77 i el telèfon de l’emissora va començar a treure fum…

Els dos primers discs dels Dire Straits es poden considerar un de sol; mateixa formació, mateix so, mateix estil. Potser la qualitat del segon és un pèl millor, està gravat a Nassau, Bahames, amb tot el relax que això comporta. En aquest Communiqué hi ha temes emblemàtics de la banda com Lady Writer, Once Upon a Time in the West i joies com News o Where Do You Think You’re Going amb un dels millors finals que em venen ara mateix a la memòria (un altre seria el de Gates of Delirium del disc Relayer dels Yes, però això són figues d’un altre paner).

Dire Straits Communiqué

El disc, traient el cap de l’estanteria… PVP 500 Ptes.

Resumint; els músics van enregistrar la seva primera maqueta l’estiu del 77 i a finals del 78 estaven a les illes Bahames enregistrant el seu segon àlbum… com deia el teutó, “…no hase falta desir nada más.

Després d’aquest àlbum, i amb l’entrada a la nova dècada, David Knopfler abandonà la banda per la pressió que significa estar en una banda amb súper vendes, amb gires i tota la indústria al damunt.

La banda només va enregistrar 6 discs, tots excel·lents, tret del darrer, On Every Street, una mica més fluix que els altres, potser pel fet que qualsevol cosa que comparis amb Brothers in Arms té les de perdre. La qüestió és que la publicació d’aquest darrer àlbum va produir una gira mundial que va permetre que un servidor veiés aquesta magnífica banda en directe a Barcelona el 8 de maig del 1992, l’única vegada que he posat els peus en una plaça de toros fins a la data.

Com a curiositat, i per qui ho vulgui saber, Dire Straits vol dir Grans Penúries en català, Grandes Apuros en castellà. És un dubte que vaig tenir durant molt temps i que Google, per descomptat, m’ha resolt. Benaurada era digital!

2 comentaris

Filed under 1978, dire straits, Pop, rock

Claude Bolling: Suite for Flute and Jazz Piano Trio nº1 & nº2 (1975 & 1987)

La mort aquesta matinada de Joan Barril, ha fet que rescatés un disc de Claude Bolling i Jean-Pierre Rampal, que feia molts anys que no escoltava; us explico quina relació té Joan Barril amb els francesos Bolling i Rampal:

Fa més de vint anys escoltava un programa de ràdio els diumenges a la nit, es deia Papers Mullats, significava el final del cap de setmana i era, com afirmaven els seus presentadors, “probablement l’emissió més ensopida de la radiodifusió catalana”. I efectivament, anava molt bé perquè t’entrés la son.

Els locutors del programa eren en Joan Ollè i en Joan Barril i hi llegien poemes, prosa, fragments de novel·les, i potser alguna vegada, pensaven en veu alta amb el micròfon engegat.

Totes aquestes lectures les intercalaven amb una música esplèndida, escollida amb gust, com sempre han fet aquesta parella de fet, i la sintonia del programa, o sintonies, perquè n’hi havia vàries durant l’emissió, era una mena de música clàssica barrejada amb molta gràcia amb jazz clàssic. Hi havia algunes peces que em fascinaven i em posaven la pell de gallina, fins que em vaig decidir enviar una carta a Catalunya Ràdio perquè em ressolessin el dubte: Qui coi tocava allò?

La meva carta era escrita a mà, i la resposta també va ser escrita a mà per Joan Ollè, que em deia que li semblava que era el Rampal, i el disc es deia alguna cosa així com Suite…, tot molt imprecís, però suficient per anar a Transbord i que em venguessin el disc. Primer vaig comprar el segon volum, que era el que tenien en stock, i posteriorment em vaig comprar el primer, on hi havia el gruix de les sintonies de Papers Mullats.

Vet aquí perquè he relacionat Barril i Bolling aquest matí.

Bolling

Els discs són molt agradables, de molt bon escoltar i crec que la mescla entre els fragments clàssics protagonitzats per la flauta de Jean-Pierre Rampal i els trossos de Jazz Clàssic està súper ben executada. Evidentment suposo que deu tenir detractors entre els integristes del Jazz i de la clàssica, però què sabran ells…

Descansi en pau Joan Barril.

2 comentaris

Filed under classic, Jazz

Everything but the Girl: Eden (1984)

En aquest bloc no hi escric sobre els millors discs de la meva col·lecció, vull escriure sobre tots els discs de la meva col·lecció, perquè tots, d’una manera o d’una altra han anat a parar al menjador de casa meva, i com a companys de pis tots es mereixen un esment.

Aquest disc d’Everything but the Girl, el seu debut, el vaig comprar després de veure’l milers de vegades al Transbord, la botiga de discs on solia anar cada cap de setmana, setmana rera setmana. En aquells temps no hi havia la possibilitat de pre-escoltar els discs, ni via internet (evidentment) ni amb aquells plats que estaven a disposició del client, doncs tot i que al Transbord n’havien tingut, crec que en aquella època ja els havien jubilat. Vaig doncs tirar d’intuïció i vaig agafar aquest soporífer disc de bossa-nova britànica.

Everything but the Girl: Eden

Everything but the Girl: Eden

La banda està formada per Tracey Thorn a la veu i Ben Watt a la guitarra i algun teclat, i tots dos van participar en el disc Café Bleu dels Style Council de Paul Weller. I en aquest disc de debut exploren l’estil desenvolupat per Matt Bianco, Carmel o Simply Red, tan de moda a U.K. a mitjans dels vuitanta i conegut com a SophistiPop, però ho fan de manera avorrida i poc efectiva.

Aquesta banda, posteriorment, van fer un pelotasso amb un remix de Todd Terry del seu tema Missing, pujant al carro de la música electrònica de club anglesa.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Everything but the Girl, Música

Pet Shop Boys: actually (1987)

No amago que m’agrada el Techno Pop; bandes com Ultravox, OMD, A-Ha o Depeche Mode han omplert de bits musicals moltes de les meves tardes adolescents.

L’any 1987 escoltava Los 40 Principales, sí, ho reconec, on sonaven sense parar Pink Floyd, Duran Duran, Mecano, Europe, Bangles, Simply Red, Bowie, Level 42… i altres grups que podien pagar la pastarrada que significava aparèixer a la llista més escoltada d’Espanya (i Andorra).

Un d’ells eren els Pet Shop Boys, un duo anglès format per un teclista anomenat Chris Lowe i un cantant de nom Neil Tennant, que havien triomfat bastant amb el seu primer L.P., Please amb un bon parell de singles, West End GirlsSuburbia.

Jo em vaig comprar el segon disc de la banda, actually, perquè a la MTV i als 40 sonaven It’s a Sin i el duet amb Dusty Springfield What have I done to deserve this? I ja sabeu que això funciona així, a base de sentir una cançó milers de vegades, t’acaba agradant…

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

El disc no és gran cosa, el pas de les dècades li ha fet una mica de crosta, de fet crec que la banda en si no ha superat el pas del temps, tot i fer discs amb molta regularitat, l’estil que van encetar amb aquests dos àlbums i al qual s’han mantingut fidels, ha quedat antic i no ha aportat pràcticament res a la música.

Tot i així, cal reconèixer que són capaços de fer bones melodies. La part menys reeixida és la part instrumental… unes bases rítmiques pobres amb uns sons, tot sovint tronats.

El disc mereix una escolta, si més no per veure com sonava l’actualitat sonora l’any 87.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música

David Bowie: Sue or in a Season of Crime

Bowie ha editat un nou single aquest passat dia 12 d’Octubre. Aparentment, i pel que he llegit, es publicarà el mes que ve amb el seu darrer grans èxits, anomenat Nothing Has Changed. Aquest recopilatori destacarà sobre els altres que ha tret abans perquè inclou un parell de temes de l’àlbum inèdit que Bowie va enregistrar l’any 2001, Toy.
A més dels clàssics i aquests dos inèdits hi haurà aquesta nova i deliciosa cançó que Bowie ens ofereix; una mena de Jazz avantguardista interpretat per la Big Band de Maria Schneider i que queda a mitja distància entre el Bernard Hermann de Taxi Driver i Carla Bley a Escalators over the Hill, i per sobre, la seva veu de vellut.

La cançó va ser presentada diumenge 12 d’octubre per Guy Garvey, el cantant dels Elbow, que té un programa a la BBC Radio 6 Music anomenat Guy Garvey’s Finest Hour.

Una vegada més, Bowie no decep. Excel·lent com sempre.

1 comentari

Filed under David Bowie, Music

John Entwistle: Too Late the Hero (1981)

Un dels discs amb la portada més lletja de la història, i la contraportada és pitjor… però el contingut és una altra cosa, Rock de qualitat amb un trio de músics honestos i brillants.

Too Late the Hero

Too Late the Hero, la portada.

Too Late The Hero, la contraportada.

Too Late The Hero, la contraportada.

El baixista dels The Who, John Entwistle, va contractar als inseparables Joe Walsh (Eagles) i Joe Vitale (Eagles, CSN) el primer a la guitarra i l’altre a la bateria, i tots tres defensen un disc que manté l’esperit dels anys setanta tot i haver estat enregistrat a principis de la complicada dècada dels 80. Aquest disc traspua rock pels quatre costats.

És el cinquè disc en solitari d’Entwistle, que va ser el primer dels Who en editar un disc sense la resta.

A la primera cara hi destaca el brutal riff the baix de Talk Dirty, que pot arribar a semblar una guitarra pel seu to agut característic, la balada Lovebird, sobretot per la tornada de la cançó. També destaquen els temes Sleeping Man i I’m comin’ Back, que podrien haver entrat tranquil·lament en qualsevol disc dels The Who.

A la segona cara Entwistle volia deixar clar que era un bon baixista (algú ho dubtava?) i es marca una demostració de slap bass, harmònics i totes les tècniques aplicables al seu instrument tot just començar Dancing Master.

La resta de la cara B passa més desapercebuda, amb un intent d’actualitzar el seu estil cap a un so més Genesis dels 80, fins i tot diria que amb un intent d’incursió en el rock simfònic (Too Late The Hero), però tot continua tenint aquell regustet a Who que et fa somriure mentre l’escoltes.

Destacable la veu de John Entwistle, impecable en tots i cada un dels temes, així com l’execució dels temes per part de Joe Vitale i Joe Walsh. Un molt bon disc.

Una de les poques mostres en directe d’algun tema d’aquest disc és la que us presento a continuació, on Entwistle toca aquest darrer tema amb Keith Emerson al teclat, Simon Phillips a la bateria i, entre d’altres, Skunk Baxter i Joe Walsh a les guitarres.

Deixa un comentari

Filed under disc, John Entwistle, Música, The Who

David Bowie: Aladdin Sane (1973)

Aquest és un autèntic disc de Glam Rock; desde la portada fins a cadascun dels temes que hi ha planxats.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Bowie tot just acabava d’enregistrar Ziggy Stardust, una obra mestra del rock, però havia de mantenir el nivell assolit, i ho va aconseguir amb aquest excel·lent disc, produït amb el seu vell amic, amb qui havia confiat en tots els seus anteriors discs, el guitarrista Mick Ronson.
Composat sota una reconeguda influència americana, durant la gira de Ziggy Stardust pels Estats Units, uns misteriosos noms de ciutats americanes apareixen escrits després de cada cançó a la galeta del disc, (són les ciutats on va composat els temes?). Van fil·lar entre els dos un gran disc de Rock, amb la follia necessària per temes com Aladdin Sane i amb balades típiques Bowie com Drive-In Saturday, que recorden altres produccions de Bowie com la del disc Transformer de Lou Reed.

La cara 2.

La cara 2.

També hi sentim el costat més cabaret de Bowie (o Ronson), en temes com Time (que a vegades sembla Pretty Things) i The Prettiest Star, on podem albirar una mica d’on van beure els Queen més Glam, hi ha un solo de guitarra de Ronson que sembla tocat per Brian May.
Una versió brutal del Let’s Spend the Night Together dels Rolling Stones, versió que va donar peu al següent disc de Bowie, darrer disc del personatge Ziggy Stardust, un disc de versions molt interessant, Pin Ups.
I continuant amb la clara influència americana, se sent moltíssim en el riff del single The Jean Genie, un fraseig del catàleg del blues que darrerament han utilitzat els Black Keys per fer el seu Gold on the Ceiling.
El disc acaba amb un magnífic Lady Grinning Soul, fantasia i virtuosisme tant en la interpretació com en la composició.

Definitivament un disc imprescindible i sense cap mena de dubte en el meu top 3 dels discs de Bowie. I com a curiositat, afegiré que el títol del disc és un joc de paraules, ja que Aladdin Sane es pronuncia igual que A Lad Insane, que vol dir un noi sonat. Who’ll love a Lad Insane?

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue

Kate Bush: The Kick Inside (1978)

El 26 d’Agost d’enguany Kate Bush va pujar a un escenari per fer un concert sencer; feia 35 anys que no ho feia, havia fet alguna aparició en concerts benèfics, però mai per fer un set list propi complet.

El mes de març va anunciar que tornaria a trepitjar una escena, la del Hammersmith Odeon de Londres, el darrer escenari que havia trepitjat, i ho faria 22 nits seguides; totes les entrades es van vendre en 15 minuts.

El primer disc de Kate Bush, aquest The Kick Inside és el disc que li va marcar el seu futur, va trencar esquemes dins del pop i va enamorar a personatges insignes com David Gilmour o Peter Gabriel, que protegirien la seva carrera i a ella mateixa en el futur.

El disc és una meravella, amb un seguit de cançons que rossen el rock simfònic, de fet sempre se l’ha catalogat com a precursora de l’Art Pop, i la seva veu, molt expressiva, és d’aquelles que o t’agraden, o al cap de dues cançons alteren el teu estat d’ànim.

Deixa un comentari

Filed under Música

Supertramp: Crime of the Century (1974)

Quaranta anys de l’enregistrament i edició d’aquesta joia del “Rock amb ganes d’anar més enllà“. No m’agrada l’etiqueta Rock Simfònic, ni l’etiqueta Rock Progressiu (aquesta potser una mica més), però com diu un bon amic meu, el Rock Progressiu ha passat de ser una actitud a ser un estil, i un estil que, malauradament, no m’agrada gens.

M’encanten els discs de Genesis, Yes, Chick Corea & Return to Forever, Soft Machine, King Crimson, Supertramp, Michael Mantler, Brand X, Pink Floyd… jo els encasellaria dins del mateix estil, tot i que els crítics s’entesten en diferenciar-los. Quan els van enregistrar, els intèrprets no estaven pensant en quin estil estaven fent, l’únic que els importava era transgredir dins del Rock, trinxar les bateries, cremar les guitarres elèctriques distorsionades, fulminar les cordes del baix elèctric, instruments aquests darrers que tot just tenien 20 anys d’existència (la primera guitarra elèctrica de cos sòlid és de l’any 1951 i aquests discs de principi dels setanta), descobrir nous paratges musicals entre els circuits dels primers sintetitzadors monofònics; aquesta era l’actitud, i això és el que m’agrada del Rock Progressiu dels anys 70, ja que ara ha perdut aquesta actitud per convertir-se en un estil massa tècnic pel meu gust, massa cerebral.

Una bona amiga em va trucar l’altre dia tot dient, -“Si vols discs dels setanta i vuitanta de segona mà, n’acaben d’arribar a la botiga de l’Unicef del carrer Prada Casadet.” I cap allà que me n’aní. Hi havia unes quantes joietes, Bob Dylan, David Bowie, Stones… i aquest Crime of the Century dels Supertramp, l’únic disc de l’era Hodgson que em faltava.

Crime of the Century, una joia interespaial.

Crime of the Century, una joia interespacial.

Aquest disc és el primer amb el só que va fer transcendir la banda, aquestes produccions netes i tan característiques dels anys setanta, amb una instrumentació acurada i detallista.

Els dos primers discs de la banda són molt hippies, amb flautes travesseres, guitarres acústiques, amb un toc molt folk, és amb aquest Crime of the Century que la banda agafa el camí que els durà a l’èxit. Els dos caps pensants de la banda, Hodgson i Davies van fer fora tots els membres de les primeres formació, per tal de canviar el so i l’essència del grup.

L’àlbum comença amb School, convertit en l’himne de la banda i obra del talent de Roger Hodgson, i continua amb Bloody Well Right, compost per l’altre geni creatiu del grup, el teclista Richard Davies. Aquesta serà la tònica de la banda, ja que els temes de l’un i de l’altre són molt característics i de seguida s’identifiquen. La cara B s’obre amb Dreamer, i acaba amb un orquestral i fantàstic Crime of the Century.

Una obra mestra, cinc estrelles sense cap dubte.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Jetro Tull – Aqualung (1971)

Jetro Tull no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que tenen un parell d’elapès molt bons sota el meu parer, un d’ells és Thick as a Brick (1972) i l’altre A Passion Play (1973). Tot i així, avui escric sobre Aqualung (1971), la seva obra més coneguda. Cal dir que és una banda del seu temps, i que la fusió de música antiga anglesa i el Blues-Rock no tenia cabuda si no era en aquells anys setanta.

El disc no m’agrada, tot i tractar-se d’un clàssic de l’història del rock. Potser és que n’esperava tant d’ell que, en el seu moment, em va decebre. En unes escoltes recents tampoc ha millorat molt la meva opinió, ja que hi veig una mescla d’estils que no m’acaben de convèncer, massa blues en un estil marcadament folk anglès, parany en el qual no van caure ni els Genesis ni potser uns Yes, encara que aquests segons introduïssin en la seva música simfònica elements del country americà.

Potser el fet de ser un disc pioner en el seu estil fa que es trobi en aquestes dues aigües, que en discs posteriors els Jetro Tull van saber definir. L’estètica, l’abús de la flauta travessera, identitat per altra banda d’aquest conjunt, i la veu extravertida d’Ian Anderson volen dur la banda cap a un paisatge medieval que en aquest disc, per mi, no aconsegueixen. Un treball amb molt bones intencions, però poc assolides. Si van aconseguir-ho a Thick as a Brick .

Jetro Tull - Aqualung (1971)

Jetro Tull – Aqualung (1971)

No m’agrada carregar-me els clàssics, i em sento mig malament per haver-ho fet amb aquest L.P., per això diré que la carpeta del disc és una d’aquelles portades que tothom vol tenir, una autèntica obra d’art, i a favor seu cal esmentar que és un disc conceptual (tot i que hi ha certa discussió sobre això) amb una temàtica general per totes les cançons, les diferències entre la religió i Déu.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Músics, Vinil

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics

PJ Harvey: Let England Shake (2010)

Que dolents són els prejudicis. Vint anys m’ha costat escoltar un disc de Polly Jean Harvey. Mai m’havia sentit atret per aquesta artista anglesa, gens m’havia interessat el personatge fins al punt de creure que era americana… Però dos elements han confluït aquesta setmana, gràcies a l’era digital en la qual estem immersos (hem de veure el costat positiu de les coses que ens venen imposades): A travès de twitter vaig accedir a un article del diari britànic The Guardian en el que identificaven a través del Google Street View diferents escenaris de portades mítiques de la música; una d’aquestes portades era la del disc Stories from the City, Stories from the Sea (2000) de PJ Harvey. Segurament aquesta portada és la que em feia confondre la nacionalitat d’aquesta cantautora, ja que la portada està ubicada a Times Square de New York. L’altra virtut de l’era digital és la possibilitat d’escoltar els discs que vulguis de manera gratuïta, i gràcies a aquesta eina infinita anomenada Spotify, vaig punxar l’altre dia aquest disc del 2000, i em va semblar brutal, delicat, immens, ple de detalls, de solemnitat i d’èpica.

Feu una ullada a l'article de The Guardian, és molt interessant.

Fotografia extreta de l’article del The Guardian.

Quan va acabar aquest àlbum, vaig posar el darrer de l’artista, aquest Let England Shake (2010), i em va agradar molt també. The Last Living Rose, The Words That Maketh Murder, In The Dark Places, per destacar-ne uns, formen part d’un recull de dotze bones cançons, de tall alternatiu, amb una instrumentació curada, amb guitarres acústiques i una mirada més tradicional que altres àlbums de l’artista. A vegades se’n va a la música tradicional anglesa, a vegades sembla que estiguis escoltant als Cocteau Twins o a Kate Bush. Sense perdre el seu talant més experimental, es tracta d’un disc apte per tots els públics.

Let England Shake

Cal dir que vaig fer una mica de retrospectiva i els seus primers treballs continuen sense agradar-me, però per respecte al talent que al final li he de reconèixer, em vaig comprar aquest Let England Shake i ja he encomanat Stories from the City, Stories from the Sea.

En aquest disc compta amb l’ajuda de John Parish, col·laborador habitual de l’anglesa, un altre interessant guru de la música independent que ha participat com a productor i intèrpret en discs de gent com Eels, Goldfrapp, Tracy Chapman o Dominique A.

Curiosament en aquest disc hi falta un instrument habitual, el baix.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics, PJ Harvey

Camarón de la Isla con la colaboración especial de Paco de Lucía – Son tus ojos dos estrellas (1971)

El 25 de febrer d’enguany va morir als 66 anys Paco de Lucía, el més gran i innovador guitarrista dintre del flamenc. Tot i no conèixer el gènere com m’agradaria per fer un post molt detallat, sempre he pensat que per parlar de les arts no cal ser un entès. Qualsevol pot opinar sobre una obra d’art, o qualsevol manifestació artística, tothom pot dir si li agrada, què li transmet o quines sensacions li provoca. Aquesta és la meva coartada per poder parlar sobre aquest home.

Revisant entre els meus discos he trobat un parell de vinils de Francisco Sánchez, Paco de Lucía, anomenat així perquè Lucía era el nom de sa mare. Un Mano a Mano doble L.P. on hi ha un disc del cantaor Fosforito i un altre disc de Camarón.

Mano a mano: Camaron vs Fosforito

Mano a mano: Camaron vs Fosforito

Camarón i Paco de Lucía van començar la seva carrera discogràfica plegats, van enregistrar al voltant de la desena de discs junts, consolidant la carrera d’ambdós, evolucionant junts i convertint-se en dos mites de la música flamenca.

Recomano l’escolta d’aquest disc, que lluny d’atabalar-me, com em passa amb molta de la música flamenca o andalusa, m’ha fet gaudir. Al final la bona música i els bons intèrprets estan per sobre dels estils, i no és just prejutjar un disc per l’estil; com deia el meu pare, fins i tot un negre africà picant un tambor et pot emocionar, si ho fa bé.

La destresa del tocaor amb les sis cordes, aplicant a la perfecció totes les tècniques més guitarrístiques, i l’emoció del cantaor, entregant-se completament amb una honestedat absoluta. El tàndem provoca que se’t remogui tot per dins.

Fuente y Caudal

Fuente y Caudal

L’altre disc que tinc de Paco de Lucía és Fuente y Caudal, de l’any 1973 i en el qual s’hi troba el hit mundial Entre dos Aguas, el Satisfaction de Paco de Lucía, obligat en els repertoris de totes les seves gires i que, efectivament, va tocar quan va venir a Andorra l’any 2006 i vaig tenir la sort de veure’l, amb una formació ben curiosa, dues guitarres, baix , cajón i percussió, i harmònica!!! He llegit aquests dies que ell va ser qui va introduïr l’ara indispensable cajon en la música flamenca. Curiosament la rumba que el va portar a l’èxit nacional i internacional va ser gravada a darrera hora, per omplir el disc.

Descansi en pau Paco de Lucía.

Deixa un comentari

Filed under Discs

10 cc: Greatests Hits 1972-1978 (1979)

Tinc els discs ordenats per ordre alfabètic, i aquest és el primer de tots, abans de la A, els números.

És el classic disc que em vaig comprar per un tema, I’m not in Love, i em vaig comprar el grans èxits perquè no trobava l’elapé que contenia el disc… l’anomenat Original Soundtrack (1975), no soc molt partidari dels grans èxits, però crec que en el cas d’aquesta banda, amb això ja n’hi ha prou.

Greatests Hits 1972-1978

Són anglesos i eren una colla de compositors, multi-instrumentistes i productors que col·laboraven entre ells desde feia molts anys, fins que un dia van fer un tema que van creure que podia ser un èxit, el tema era Donna, una paròdia de la música doo-doo-a americana dels anys 50 que sembla tret del Burnt Weeny Sandwich o del Ruben and the Jets de Frank Zappa.

Després d’haver reescoltat el disc, després de molts anys, puc dir que cada cançó sembla ser un exercici d’estil, per exemple, The Dean and I sembla un tema dels Beach Boys, i cap dels temes té una estructura pop-rock convencional, tot és molt teatral, amb efectes sonors, falsets a les veus i cors multitudinaris. Les lletres són molt enginyoses, crítiques i burletes.

Llegint sobre la banda he sabut que del 1972 fins al 1976 hi va haver una primera formació, on hi havia Eric Stewart, Graham Gouldman, Kevin Godley i Lol Creme, que formaven dos equips de compositors, els dos primers més pop i els altres més experimentals. Quan exploraven els terrenys més experimentals fregaven un estil més opera rock, o més tipus musical de Broadway. I quan anaven per tesitures més pop, podien assemblar-se als primers Supertramp, o fins i tot a Billy Joel.

Aquí podeu escoltar The Things We Do For Love i The Wall Street Shuffle.

La portada d’aquest disc està creada pel meu estudi de disseny preferit Hipgnosis, creadors de les mítiques portades de Pink Floyd, Genesis o Led Zeppelin, i tot i que no és una de les millors feines que van fer, no està malament. Us recomano que feu un cop d’ull a aquesta pàgina web www.hipgnosiscovers.com on, de manera no oficial, hi ha recollides moltíssimes d’aquestes portades de discs creades per aquest estudi.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música

The Pretenders: Get Close (1986)

Get Close és un disc que tanca una etapa. És el quart LP dels Pretenders i posa el llacet a set anys de produccions discogràfiques brillants i, tot i que van continuar posteriorment, ja no ho va fer amb la mateixa projecció.

image (7)

Chrissie Hynde i la seva Fender Telecaster

Produït per Jimmy Iovine i Bob Clearmountain, de qui ja us en vaig parlar en el post dels New Model Army, és un disc que canvia respecte els anteriors discs, que eren més una barreja de New-Wave i Pop-Punk. Les composicions d’aquest entren en un territori més Pop, amb pincellades de Soul i Funk, potser és degut a que és el primer disc americà de la banda, enregistrat en gran part a New York per aquests productors americans.

El disc comença amb una molt bona cançó My Baby, amb efectes d’una audiència aplaudint i cridant al final del tema, simulant un fals directe, per reforçar la lletra de la cançó. Coses noves en l’estil de Pretenders, l’slap bass de T.M.Stevens (que va passar per la Sala Apolo d’Andorra amb Cindy Blackman fa uns anys) que es deixa sentir en temes Funk-Rock com Dance! o Light of the Moon.  També conté balades on Hynde demostra el que pot fer amb la seva veu, com Tradition of Love.

La segona cara comença amb el que va ser el single del disc, Don’t Get Me Wrong, va ser un èxit, tot i que no va assolir el número 1, va accedir al Top 10 de les llistes als dos costats de l’Atlàntic. El vídeo clip, passat per MTV fins a la sacietat, era una còpia/homenatge de l’estètica de la sèrie The Avengers (Los Vengadores). Per acabar fa una versió molt vuitantera, entre U2, Simple Minds i Texas del tema de Jimi Hendrix Room full of Mirrors.

En el camp de les col·laboracions cal destacar a Simon Phillips a la bateria en tres temes, When I Change My Life, Tradition of Love i Hymn to Her. L’altra col·laboració especial és la del gran guitarrista vinculat a la segona etapa de David Bowie, Carlos Alomar en el tema Light of the Moon, tot i que en aquest cas col·labora fent la programació de sintetitzadors i tocant la percussió, no pas amb la guitarra.

Per la manera com està pensat i concebut aquest disc, està clar que és una superproducció, però el disc no és excelent, hi ha cançons que no calia haver inclòs perquè no aporten res als 47 minuts que dura el disc.

Chrissie Hynde és nascuda als Estats Units, però el seu esperit inconformista la va fer marxar d’Akron, Ohio cap al Regne Unit; era seguidora de la música pop i lectora de la New Musical Express (NME), i va voler anar al rovell de l’ou, per empapar-se de l’ambient musical i per conèixer els seus ídols. Estem a la primera meitat dels anys setanta, era estudiant d’art, va agafar els seus treballs i se n’anà a Londres. En menys d’un any ja estava treballant a la revista NME com a escriptora, després d’haver començat una relació amb un dels periodistes més importants d’aquella revista, Nick Kent, una dona ambiciosa i amb les idees clares.

Posteriorment va aconseguir treballar a la botiga de moda SEX, dels dissenyadors Viviane Westwood i Malcom McLaren, aquest últim fou el mànager dels Sex Pistols. Aquesta botiga era el centre neuràlgic de l’emergent moviment Punk i personatges com Sid Vicious freqüentaven la botiga, que subministrava roba a la majoria dels joves que volien vestir d’aquesta manera més provocativa. Com molts americans que s’instalen al Regne Unit, Hynde va tenir problemes amb el permis de treball, i va estar entre França i Anglaterra durant uns anys, intentant formar una banda, fins que l’any 1976 va tornar a Londres. Allà va veure nèixer al seu voltant bandes Punk com The Clash, The Damned, o bandes new wave com Visage.

Al 1978 forma la seva propia banda, The Pretenders, anomenant-la així per una cançó dels The Platters The Great Pretender. La banda pateix molts canvis de formació degut a les adiccions a les drogues, i a les morts provocades per dites adiccions.

Chrissie Hynde i Ray Davies, pare de la seva primera filla.

Per la vida de Chryssie Hynde han passat dos grans músics, el primer Ray Davies i després Jim Kerr. Amb el líder dels The Kinks va tenir una filla i una relació molt intensa, i amb el dels Simple Minds, hi va estar casada i va tenir una altra filla.

2 comentaris

Filed under Discs, Get Close, The Pretenders

Queen: Queen II (1974)

L’altre dia vaig trobar per casa una caixa enorme plena de cassets, i mirant els que hi havia dins vaig trobar una cinta verge en la qual hi havia gravat, anys enrere, els dos primers discs de Queen. El primer disc de Queen no em treu la son, sincerament, tret de Modern Times Rock’n’Roll, temasso composat i cantat pel bateria Roger Taylor (l’únic cantant de rock que hi ha a la banda), i del tema que obre el disc Keep Yourself Alive amb la fantàstica entrada de Brian May i la seva guitarra amb flanger.

Per això he triat el segon disc dels Queen, que de manera original van anomenar Queen II. És un disc infinit, tots els temes són boníssims, i ja defineix els Queen de la primera època, on destil·laven aquesta mena de Rock basat en la música antiga anglesa. Totes les cançons tenen un regust medieval, tot i que la veu de Mercury les portava a un terreny més líric.

Queen II

Fent un repàs a les cançons del disc, aquest comença amb una mena de marxa amb la guitarra de May fent tots els personatges de l’auca, o totes les veus de l’orquestra.

A Father to Son la banda desplega tota la seva força, i deixa clar que els músics que la formen són excepcionals. Roger Taylor va ser “contractat” per Brian May a través d’un anunci en el qual hi posava “Es busca bateria tipus Ginger Baker.“, evidentment el van trobar, fins i tot a vegades sembla John Bonham, en aquest tema desplega tot el seu repertori de redobles.

White Queen podria ser l’himne del país dels Elfs de Tolkien, té aquest punt entre medieval i mitològic, amb tota la força que la banda sap donar quan cal. Some day one day és el primer tema del disc que no canta Mercury, el canta Brian May i la tasca de Freddy Mercury en aquests casos i en la resta de temes del disc, és la de tocar els teclats. Queen sempre deien en els crèdits que no hi havia sintetitzadors en els seus discs, per tal de deixar patent que no hi havia “trampa”, que els sons eren tots reals, i que no tiraven pel camí fàcil, fins i tot pel disc A Night At The Opera, Brian May va aprendre a tocar l’arpa pel tema Love of My Life.

El següent tema, The Loser in the End, el canta el meu Queen preferit, en Roger Taylor, com he dit abans, l’únic cantant del grup amb autèntica veu de rock que hi havia a la banda, els falsets més aguts que es poden sentir en els discs de Queen són fets per Taylor, que té un registre tonal que va des del Mi 2 al Mi 6!! 4 octaves!!

I comença la bogeria de la segona part, és sense cap mena de dubte l’avantsala de Bohemian Rapsody, és trepidant i no hi ha treva tret del minut i mig de Nevermore i el principi de The March of the Black Queen, que torna a tenir aquest regust clàssic i els cors operístics fantàstics, sempre a càrrec de Mercury, May i Taylor.

La virtut d’aquesta banda és que els seus discs eren elaborats amb tots els recursos de l’estudi, i que tots els instruments estaven tocats per ells mateixos. Treballaven l’overdub fins a la sacietat, l’overdub és una tècnica que permet enregistrar a un mateix músic a sobre de la pista que ha gravat anteriorment, però això no treu valor a la seva obra, al contrari, utilitzen l’estudi com un instrument més i el resultat és grandiloqüent, i segurament no s’hagués pogut enregistrar d’una altra manera.

Per mi aquest disc és excel·lent, cinc estrelles sobre cinc, sense cap dubte.

L’anècdota és què immersos en plena onada Glam (només cal veure l’estètica que gastaven) van demanar a David Bowie que els produís aquest disc, però ho va refusar, tot i que vuit anys després van col·laborar en la cançó Under Pressure. El dubte que ens queda és com hagués estat aquest disc passat pel sedàs del geni de Bowie.

2 comentaris

Filed under Discs, Music, queen, rock

Mandela i els musics Anti-Aparheid

Arran de la mort de Nelson Mandela, m’han vingut al cap tot un seguit de músics que es posicionaren en contra del moviment segregacionista sud-Africà. I regirant la pila de discs que hi ha a casa n’he trobat uns quants de bons i interessants:

El primer: un maxi single de Robert Wyatt, bateria dels primers Soft Machine que emprengué una brillant carrera com a cantant en solitari, defensant sempre els drets socials com a membre del partit comunista de la Gran Bretanya. El 12″ conté la cançó The Wind of Change i Namíbia, i estan interpretades per Robert Wyatt amb The Swapo Singers i produïdes pel membre fundador dels The Specials, Jerry Dammers. Són dues cançons d’estil ska amb tocs de música africana. Aquest disc es va editar a benefici de SWAPO (South-West African People’s Organization), una organització d’alliberament en contra de l’ocupació militar que patia Namíbia, entregada a Sud-Africa després de la primera guerra mundial i governada com a una de les seves províncies, aplicant l’aparheid i el terror assassinant i torturant namíbis a l’atzar (idea extreta de la contraportada del disc).

The Wind of Change

Wyatt amb els SWAPO SIngers.

Segon: Peter Gabriel i la seva cançó Biko, del seu tercer àlbum i amb una brutal versió en directe al Plays Live, versionada també pels Simple Minds en el seu disc Street Fighting Years. Aquesta cançó està dedicada a l’activista sud-africà Steve Biko, mort per les tortures de la policia després d’haver estat arrestat i copejat al cap va entrar en estat de coma i va ser lligat als barrots d’una finestra, un mes més tard el carregaren a la part de darrera d’un Land Rover per fer un viatge de 1100 km fins a Pretòria, on moria l’endemà d’entrar a la presó.

Gabriel

Peter Gabriel va dedicar un himne a Steve Biko.

Tercer: Miles Davis qui va dedicar un disc al bisbe i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, activista contra l’aparheid. Després de l’àlbum TUTU, de l’any 1986, va fer AMANDLA, l’any 1989. Amandla és una expressió zulú utilitzada pels negres de Sud-Àfrica que vol dir PODER i era molt utilitzada en la lluita contra la segregació. El lider deia AMANDLA “Poder”, i la multitud contestava AWETHU que vol dir “per nosaltres”.

Tutu i Amandla de Miles Davis.

Tutu i Amandla de Miles Davis.

En quart lloc m’ha vingut al cap unes paraules que hi ha escrites en el dors dels discs de Style Council, la banda de Paul Weller i Mike Talbot: “This recording is not for sale in South Africa”, “Aquest disc no es pot vendre a Sud-Àfrica”, com a part del boicot cultural i esportiu al que la resta del món sumiren als governants i habitants d’aquell país, per permetre aquest règim inhumà. Paul Weller, Jerry Dammers i Billy Bragg van criticar en públic que Paul Simon enregistrés el seu disc Graceland (1986) a Sud-Àfrica, trencant així aquest boicot.

The Style Council

The Style Council

I cinc, he recordat el disc Rattle and Hum dels U2, on un ja aspirant al Nobel de la Pau, Bono, al final del tema Silver and Gold diu les següents paraules:

“This is a song written about a man in a shanty town outside of Johannesburg. A man who’s sick and tired of looking down the barrel of white South Africa. A man who is at the point where he is ready to take up arms against his oppressor. A man who has lost faith in the peacemakers of the west while they argue and while they fail to support a man like bishop Tutu and his request for economic sanctions against South Africa.”

“Aquesta és una cançó que parla sobre un home d’un barri de barraques dels afores de Johannesburg. Un home que està malalt i cansat de veure la Sud-àfrica blanca. Un home que està a punt de prendre les armes contra el seu opressor. Un home que ha perdut la fe en els pacificadors de l’oest, que s’omplen la boca amb paraules i que al mateix temps no donen suport a un home com el bisbe Tutu i la seva petició de sancions econòmiques contra Sud-àfrica.”

Els sempre reivindicatius U2.

Els sempre reivindicatius U2.

Una vegada més la música es va posar al servei de la societat i van reivindicar un canvis que, per sort, anys després succeiren.

2 comentaris

Filed under Discs, Miles Davis, Nelson Mandela, Peter Gabriel, U2

The Beatles: The Beatles aka Please Please Me (1963)

Fa cinquanta anys que els Beatles van engegar la seva carrera discogràfica, treure un L.P. als anys seixanta era arriscat, degut a l’alt cost d’aquests a les botigues, per això se n’extreien singles i E.P., petites recopilacions de quatre cançons més a l’abast de la butxaca dels joves de l’época. Aquest concepte ha tornat als nostres dies, i els sencills i E.P. estan més de moda que mai, a través de les plataformes digitals, que estimulen la compra de cançons sueltes, perdent així el que la música havia guanyat durant els darrers seixanta i setanta, que era l’àlbum conceptual, i el disc com a obra.

Va ser George Martin que treballava a la E.M.I. qui després de que els Beatles fosin refusats per diferents discogràfiques, entre ells la DECCA que posteriorment fitxaria els Stones, els va donar una oportunitat i va assumir el risc.

Tots els discs dels The Beatles tenen un encant especial, des del primer fins a l’últim. Cal fer l’exercici, cada cop més difícil per les noves generacions d’oients, de posar-se a l’época i obviar els prejudicis, (no fa gaire vaig sentir en boca d’un teenager que els Beatles eren la banda més sobrevalorada de la història de la música), que els ho diguin als Foo Fighters, The Posies, Pixies (o a molts altres grups de pop actual i de tots els temps), que veuen de les melodies i harmonies beatelesques.

La discografia dels Beatles, ben condimentada amb un polsim de The Who, un rajolinet de The Kinks i uns grams de The Rolling Stones, és la història de la música pop. Tot el demés és còpia de la fòrmula creada per aquest Poker de bandes genials.

En aquest disc hi trobem 8 temes de McCartney i Lennon, abans que l’ordre dels autors canviés a Lennon/McCartney i 6 temes que els Beatles tocaven en directe en els seus shows; aquests temes d’altres autors eren èxits del moment que ells havien adaptats per les seves actuacions.

En aquest disc encara no hi ha composició de Harrison, però tan ell com Ringo ja canten un tema cadascú, fet que es repetiria en tots els discs posteriors dels Beatles. Ringo Starr canta Boys, de Dixon i Farrell, i Harrison canta Chains, un tema composat per Carol King i el seu marit  Gerry Gofin al Brill Building. Un dia he de parlar d’aquest edifici situat a l’avinguda Broadway de Nova York, ja que va ser una factoria d’éxits musicals durant els anys seixanta, i on hi van treballar entre d’altres Carole King, Neil Sedaca, Burt Bacharach i Hal David, Neil Diamond, Billy Joel, Paul Anka en petits despatxets, composant els números 1 de les llistes mundials d’aquella época.

Aquest disc va estar número 1 a les llistes d’èxits des de l’onze de maig fins al mes de desembre, que el va desbancar With the Beatles, el segon disc del quartet. I conté classics com I saw Her Standing There, Please lease Me, Love me Do o el Twist and Shout cantat per Lennon.

Un fet a destacar d’aquest disc és la producció dels temes, l’ús de l’harmònica en alguna cançó i la destresa musical dels quatre de Liverpool, que havien guanyat gran experiència en la seva estada a Hamburg, aquest factor va ser decisiu de ben segur en el seu éxit. Era una banda de directe que passada a l’estudi amb les brillants mans de George Martin van aconseguir un só brillant i nou. I aquesta col·laboració els va fer buscar sempre coses noves, experimentant i barrejant estils, mai estarem prou agraïts als Beatles i al que jo crec que va ser el seu autèntic gurú, l’inefable Sir George Martin.

The Beatles

A nivell personal, us diré que la col·lecció dels discs dels Beatles que tinc és tota original i de l’època, regalada pel meu pare l’estiu del 2007. I que conté la versió doble E.P. del Magical Mistery Tour, i la còpia número 01250507 del White Album, així com algun disc brasilè, Beatles 65 (editat només pel mercat americà) i la recopilació d’enregistraments amb Tony Sheridan de la época alemanya editada per Polydor l’any 1964, aprofitant l’éxit de la banda. És una bona col·lecció que de tant en quant dona voltes al meu tocadiscos.

La Col·lecció

Deixa un comentari

Filed under Discs, Please Please Me, The Beatles

Steely Dan: Aja (1977)

Steely Dan són dos: Donald Fagen i Walter Becker, amb la virtut d’acompanyar-se dels millors, per aquest àlbum per exemple, van contractar als següents monstres:

A les guitarres: Larry Carlton, Steve Khan, Dean Parks, Lee Ritenour.

Als teclats: Paul Griffin, Don Grolnick, Joe Sample.

Al saxo i la flauta Wayne Shorter

A la bateria, Steve Gadd, Rick Marotta

…entre molts d’altres que no conec.

En altres discos de la parella artística els donava un cop de mà Jeff Porcaro, i amb tots ells van crear com una mena d’equip d’All Stars que va anar enregistrant obres mestres. Al disc Gaucho, el posterior a Aja, van afegir-hi algunes estrelles més com Mark Knopfler, Hiram Bullock, Michael i Randy Brecker; tots aquests noms per dir-vos que els discos d’aquesta gent són autèntiques obres d’art, i gran part de la culpa la té Gary Katz, el productor de tots els seus discs d’ençà que van enregistrar el primer, Can’t buy a Thrill (1972) fins a Gaucho (1980), nou anys de creació sonora impecable, on posaren tota l’artilleria del Jazz per arribar al gran públic.

He triat aquest disc dels Steely Dan de tots els que tinc, perquè va ser el primer que vaig comprar d’aquesta banda de Nova York; la portada em cridava molt l’atenció, l’elegància del fons negre i la insinuada figura d’una noia japonesa, a la qual se li veia només un tros del vestit. Però tant aquest com Gaucho eren possibles candidats a ser bloggejats.

aja

Una mescla dels millors músics de sessió i estrelles del jazz i de la música moderna per fer un esplèndid disc de Jazz Pop, agradable, fàcil d’escoltar i que automàticament et genera un mig somriure a la comissura dels llavis. Quan em llevo i tinc un dia amb l’estat d’ànim neutre, que no sé cap on anirà, si cap a la mala llet o cap al bon rotllo, Steely Dan recondueix el meu esperit cap a la segona opció, i apareix el mig somriure a la boca, començo a xiular i a taral·lejar mentre faig el cafè.

A destacar el memorable solo de saxo tenor al tema Aja, on Wayne Shorter va jugant amb el solo de bateria que simultàniament fa Steve Gadd, i els tres primers temes de la segona cara, la rítmica Peg, la balada pop Home at Last i I got the News.

Aquest disc és perfecte per posar de fons si teniu un sopar amb algú amb qui teniu conversa pendent, això i una recepta de la Mandolina, com per exemple aquest fantàstic Risotto Muxarra, i quedareu com uns senyors. El disc dura al voltant dels 40 minuts, això vol dir que haureu de tenir previst un recanvi que estigui a l’alçada, i trobar-lo pot ser una tasca difícil.

3 comentaris

Filed under Aja, Dean Parks, Discs, Donald Fagen, Gary Katz, Gaucho, Joe Sample, Larry Carlton, Lee Ritenour, Música, Paul Griffin, Rick Marotta, Steely Dan, Steve Gadd, Steve Khan, Walter Becker, Wayne Shorter

Franz Ferdinand: Right Thoughts, Right Words, Right Action (2013)

Quart àlbum d’aquesta banda escocesa, poden semblar pocs, ja que és una banda que va aparèixer amb el canvi de segle, l’any 2002, i d’això ja en fa pràcticament 12 anys. Després dels dos primers L.P., que vingueren pràcticament seguits,  (2004-2005) van trigar 4 anys en treure el tercer, Tonight: Franz Ferdinand (2009), i jo, que no soc seguidor acèrrim de la banda, els vaig perdre una mica la pista. Ara han trigat 4 anys més en treure el quart, i és un bon disc, que intenta ser continuista (com el Tata Martino), però és molt diferent dels seus predecessors (com el Tata Martino).

Són 35 minuts tallats en 10 temes que, una vegada més recorden a Blur, Kinks i Talking Heads, senyal que la banda no ha evolucionat, bona notícia, ja que si han trobat una fórmula que els funciona, rucs serien si la canviessin.

rtrwra

La crítica ha rebut l’àlbum amb els braços oberts, i ha fet ressenyes molt positives del llarga durada, NME li ha donat un 8/10, Mojo 4 estrelles, igual que Time Out. L’àlbum es va plantar al número 1 de la llista alternativa del Regne Unit, i al 6 de la llista absoluta.

És un disc optimista, com solen ser-ho tots els de Franz Ferdinand, amb aquell puntet de música de ball i pop que tenien els Talking Heads, clarament identificats en el tema Stand On The Horizon. Hi ha joietes pop com Bullet o Fresh Strawberries, la tornada de la qual et transporta de patac a finals dels anys seixanta.

És un disc sense artificis, sona súper natural, sense les trampes que estan tan de moda avui en dia, i que fan que les bandes no sonin igual en estudi que en directe. És un disc que segur que la banda podrà defensar tranquil·lament en directe, el 5 d’Abril del 2014 aterraran al St. Jordi Club de Barcelona.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Robert Stigwood: Sgt.Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1978)

Sacrilegi, insult al bon gust, horterada màxima, o un disc magistral de versions dels The Beatles?

No ho sabrem mai. Hi ha dies que me’l poso i el trec al cap de tres compassos, però hi ha altres moments que el disc entra tan bé com un café de bon matí. Es tracta de la banda sonora d’un film de l’any 1978, protagonitzat per Steve Martin, Peter Frampton i els Bee Gees que adaptava per la gran pantalla un musical que es va representar a l’off-Broadway quatre anys abans.

foto 1

La pel·lícula és una producció de Robert Stigwood, aquest empresari australià que va aparèixer del no res per portar-nos meravelles com The Cream, Blind Faith o Yvonne Elliman. També era la persona que hi havia darrera bandes com The Bee Gees, musicals com Evita, Hair, Jesus Christ Superstar i Sweeney Todd, i com no el culpable/responsable (ratlleu la que vulgueu) de films com Grease, Tommy, i (agafeu-vos) Staying Alive i Saturday Night Fever. Que eclèctic!! No sé si em cau bé o malament. La qüestió és que la majoria de discs d’Eric Clapton estan editats per la discogràfica d’aquest senyor, RSO, i això sempre suma a favor.

Segell RSO

De la pel·lícula no us en diré res, no l’he vista, però amb escenes com aquesta, no crec que ho faci.

(us en deixo el link de YouTube per si us atreviu a veure-la sencera http://youtu.be/HOiq19SAvMw).

Però el disc, com he dit, compta amb Peter Frampton i els Bee Gees com a protagonistes i amb les aparicions estelars d’Aerosmith, Alice Cooper, Earth, Wind and Fire, Billy Preston… i amb duets impossibles com Alice Cooper i The Bee Gees cantant Because de l’Abbey Road. La llista d’instrumentistes de l’àlbum én increïble: Jeff Beck, Larry Carlton, entre d’altres a les guitarres, Tower of Power a la secció de vents, Jeff Porcaro donant un cop de mà a la bateria i el mateix George Martin (productor dels Beatles) en alguns teclats. Al baix hi ha Wilbur Bascomb, un autèntic desconegut per mi fins ara, però les parts de baix d’aquest disc són per enmarcar, sobretot en temes com Lucy in the Sky with Diamonds, I Want You o Here Comes the Sun on el baixista vola i funkeja per la fusta del màstil del seu baix Fender.

Tot i comptar amb l’aprovació de Sir George Martin, i d’haver estat enregistrat pel tècnic dels The Beatles Geoff Emerick, el millor que podeu fer és buscar-lo i decidir si és un bon disc o una basura hortera de finals dels anys setanta. Jo encara no ho he decidit.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Franz Ferdinand: You Could Have It So Much Better (2005)

Franz Ferdinand

L’altre dia, vaig escoltar una cançó increïble a la ràdio. Era un tema cantat per la Debbie Harry, sense dubte, però era una cançó que no havia sentit mai… per sort, aquesta emissora és de les que després de posar-te la mel a la boca et diuen qui has sentit; es tractava de la Deborah Harry fent una versió de Franz Ferdinand, del tema Live Alone del tercer disc de la banda. Us en deixo l’enllaç perquè és una joieta. Aquest coup de foudre va fer que escoltés els dos discs que tinc de la banda de Glasgow.

Us parlo del segon disc del quartet escocès, un disc fresc amb 13 talls de calat pop que, sense bandes com The Kinks i posteriorment Blur, no haguessin vist la llum del dia. Segueix la línia del primer disc, guitarres incisives i moltes vegades fent harmonies entre elles, línies rítmiques similars a les del tema Girls & Boys dels Blur, ratllant la música disco/funk i convertint-se, així, en la banda sonora ideal per les pistes de ball alternatives. Les cançons tenen la complexitat de la música pop anglesa, encetada pels Beatles.

Si us agrada el pop sense màscara aquest disc us enganxarà des del primer tema, ja que aquesta banda descendeix directament de les bandes angleses que van defensar aquest estil durant dècades i afegeix l’agressivitat guitarrera del punk, un altre moviment definitivament britànic.

3 comentaris

Filed under Discs, Franz Ferdinand, You Could Have It So Much Better

Yellow Magic Orchestra: Solid State Survivor (1979)

L’any 1978 naixia a Tokio una banda amb una influència directa dels Kraftwerk, quatre anys després que els alemanys editessin el seu àlbum Autobahn. Aquesta banda, formada per tres grans músics, el teclista Ryuichi Sakamoto, el baixista Haruomi Hosono, i el bateria Yukihiro Takahashi, va desenvolupar una música tecno amb detalls funk jazz d’una gran qualitat, ja que el nivell compositiu era altíssim, així com el nivell dels intèrprets.

Solid State Survivor

Solid State Survivor

El seu segon àlbum, Solid State Survivor, està farcit d’exemples d’aquest nivell mostrat, amb temes com Rydeen, Technopolis o Behind the Mask, on es pot sentir la influència que han exercit en bandes posteriors com Orbital, FSOL, o Air. Amb més d’una vintena de discs editats, entre els d’estudi i els directes, YMO és una de les bandes japoneses amb més projecció internacional.

Crec que la YMO guanya en el directe, i per això us recomano de veure el directe integre que hi ha al YouTube, de la seva gira pels Estats Units Trans Atlantic Tour’79 Live at Hurrah, acabat de sortir el disc que avui ens ocupa. El trio repassa els temes del disc i d’altres d’inèdits amb el reforç d’Akiko Yano, als sintetitzadors (Yano i Sakamoto es casarien pocs anys després), i compten també amb el gran guitarrista japonés Kazumi Watanabe, que ja tenia una carrera encetada dins del món del Jazz.

Una dada curiosa és que un tema d’aquest disc, Behind the Mask ha estat versionat, o adaptat per dos grans estrelles de la música internacional: Eric Clapton i Michael Jackson… ambdues versions deixen bastant que desitjar, però us les enllaço per que jutgeu vosaltres mateixos.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Músics, Solid State Survivor, Yellow Magic Orchestra, YMO

David Bowie: The Next Day (2013)

Jo tinc un gran problema amb David Bowie, i és que tot el que ha fet, fa i farà m’ha agradat, m’agrada i m’agradarà; podria dir que en soc un fan incondicional. Tinc pràcticament tota la seva discografia i vaig tenir la sort de veure’l en directe l’any 1996 a Escalarre, m’agrada fins i tot el criticat projecte amb Tin Machine, que va iniciar a finals dels 80 i va durar tan sols un parell d’anys. (vegeu aquí un post del disc Tin Machine II)

foto (4)

La discografia gairebé sencera.

Des de l’any 1967 David Bowie havia editat un disc cada 2 o 3 anys, però l’any 2004, després d’una mala experiència en un escenari, va decidir retirar-se del món de la música. Una artèria obstruida i la posterior operació per arreglar-ho, va separar-lo dels seus fans, d’una manera molt discreta tracatant-se d’en Bowie, va desaparèixer sense fer soroll. La gent parlava d’una jubilació, però com es podia haver jubilat Bowie? Els grans músics no es jubilen mai. Gent com els Stones, Clapton, Ray Davies, han de morir amb les botes posades, com ja ho han fet Gary Moore, John Entwistle i molts més.

Tot i així aquesta dècada de silenci ha estat el farol més llarg de la història. Deu anys de silenci i un retorn no esperat amb el qual Bowie ha volgut recompensar els seus fans amb un disc perfecte. Disset cançons on demostra que està en plena forma.

Adaptant-se a les noves tecnologies i tendències com només ell sap fer, va fer un viral amb el seu primer vídeo, Where are we now?, i deixant que tota la comunitat musical comencès a xerrar… “M’encanta!!!” deien uns, “Que vols que et digui, és molt Heathen…” deien els altres. “Però si sembla un tema de la trilogia de Berlín” deien els més agosarats…“. Per mi era un tema nou de Bowie, i ja n’hi havia prou. No un tema top 10, però no estava gens malament. Quan va sortir el segon vídeo, amb The Stars are Out Tonight, les meves sensacions va ser completament diferents… quin temasso!!!! Quina força!!! Bowie torna a ser aquí. Només calia esperar l’edició de l’àlbum.

I l’àlbum ja és aquí: l’elapè conté 17 talls i ve amb un CD de regal amb les mateixes cançons, per poder-lo sentir al cotxe, suposo…

foto (5)

La genial portada de The Next Day, que aprofita la portada de Heroes.

S’ha recolzat en Tony Visconti, el seu fidel productor des de l’Space Oddity, ha recuperat a Earl Slick, que va començar a tocar amb Bowie l’any 1974 substituint el gran Mick Ronson, a part dels músics amb qui va enregistrar i girar els discs Heathen i Reality a principi dels 2000. Però trobem també la col·laboració excepcional, per ser la primera (si no m’erro), de Tony Levin, el gran baixista i stickista de King Crimson.

Al disc hi ha temes brillants i dignes de menció. A part dels tres primers singles podem trobar joies com Love is Lost, Valentine’s Day, If you can See Me, que segueix la línia electrònica de Earthling (1997), It rather be High, Boss of me, amb un treball impecable de Toni Levin, Dancing out in Space, aproximació al Modern Love del disc Let’s Dance, però amb la sonoritat de Tin Machine, sense cap mena de dubte, crec que Reeves Gabrels haguès estat un bon partenaire per alguna cançó d’aquest disc. Un altre bon tema del disc és How does the Grass Grow?, signat per Bowie i Jerry Lordan, autor del clàssic del rock instrumental Apache, popularitzat pels Shadows, i al qual fa un homenatge en la tornada de la cançó.

M’aturo aquí, però podria dir lloances de totes les cançons que queden del disc, ja que totes tenen alguna cosa a destacar, prefereixo que escolteu el disc sencer, podeu fer-ho a Grooveshark clicant aquí o a l’Spotify. De fet Bowie, aprofitant les noves tecnologies va penjar el disc sencer en escolta gratuïta a l’Itunes el dia de la publicació.

Sense dubtar-ho, aquest no és només un disc digne de la discografia de Bowie, sinó que per mi és el millor dels publicats després de Black Tie, White Noise (1993).

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Discs, Hunky Dory, Músics, Pin Ups, Reeves Gabrels, The man who sold the world, the rise and fall of ziggy stardust, Tin Machine II

The Rolling Stones: Sticky Fingers (1971)

Aquest és aquell disc dels Stones més buscat pels col·leccionistes en la seva primera edició; pels col·leccionistes espanyols, la portada dissenyada per Andy Warhol (una cintura d’home vestida amb un texans, marcant paquet i amb la cremallera de veritat, que pujava i baixava) i censurada per la dictadura franquista ha estat buscada en les diferents fires del disc fetes a Espanya, on els venedors ja sabien que els els traurien de les mans a preus astronòmics. Contràriament, a la resta d’Europa i del món, la portada buscada era l’espanyola, uns dits de dona sortint d’una llauna de melassa. No es va censurar només la portada, també el tema Sister Morphine, va ser substituït pel tema Let it Rock.

No cal dir que quan va sortir l’elapé, legions d’espanyols pujaven a Andorra a comprar el disc censurat, i és arrel d’això que jo en puc gaudir d’un. Un exemplar nou de trinca que va quedar en una botiga d’Andorra, i que va restar en el magatzem durant gairebé 35 anys, amb la seva cremallera, els calçotets a la coberta interior, i el paquet, atribuït erròniament a Mick Jagger, que més aviat calça petit, segons Keith “Keef” Richards.

La bragueta censurada!

La llauna!!

El disc amb la portada espanyola el vaig comprar en una reedició de l’any 1980 amb vinil de color lila, una joieta!
A més, a finals dels vuitanta, va sortir una edició en CD, rèplica de la portada original, amb cremallereta i tot.

La rèplica de la portada original en CD.

Pel que fa a les cançons de l’elapé, hi trobem clàssics com Wild Horses i Brown Sugar i és el primer disc on Mick Taylor enregistra tots els temes. Comença doncs amb aquest disc la època més rocanrolera dels Stones, i dura quatre anys gloriosos fins al setanta-quatre, amb quatre àlbums fantàstics, Exile on Main St, Goats Head Soup i It’s Only Rock’n’Roll. Amb la marxa de Taylor, els Rolling Stones canvien, ni a millor ni a pitjor, senzillament canvien amb l’entrada de Ronnie Wood a la banda. Encara faran alguns discs memorables com Black and Blue, Tattoo You o, perquè no, Steel Wheels.

Us deixo un clip històric d’uns joveníssims Stones escoltant a l’estudi com havia quedat la mescla de Wild Horses, extret del documental ‘Gimme Shelter’ de Charlotte Zwerin.

NO US PERDEU AL MINUT 2:30 LA CARA DE CHARLIE WATTS ESCOLTANT COM LI HAVIA QUEDAT UN REDOBLE DE BATERIA!!

2 comentaris

Filed under Discs, Sticky Fingers, The Rolling Stones

Eels: Wonderful, Glorious (2013)

E, o Mark “E” Everett, ha editat per fi un nou treball, després de la intimista i poc reconeguda trilogia formada pels àlbums Hombre Lobo (2009), Tomorrow Morning i End Times (2010), ha editat un disc on torna a exposar el seu tarannà fugisser de la comercialitat, sense perdre, però, la signatura que fa gairebé vint anys el va portar a les llistes d’èxits amb el single Novocaine for the Soul, estendard d’un àlbum fantàstic Beautiful Freak (1996).

eels wonderful glorious

En aquest nou disc ens ofereix un so super brut, molt fuzzy, amb baixos i guitarres distorsionats, que es converteixen en la marca d’aquest disc, tot i així, això no dificulta l’escolta del disc, ja que aquest so extremadament granulós permet entendre l’essència de les cançons, E continua fent cançons pop, i el més important, sensacionals melodies vocals. Tot i així, les estructures continuen sent complexes.

També trobem balades, no cançons d’amor, sinó temes lents que parlen de la inseguretat, d’escenes de la vida, de com costa afrontar la vida a vegades, de l’amistat. O cançonetes d’aire folk, cosa habituals en els discs de Eels, com On the Robes.

Han aparegut un parell de vídeo-clips Peach Blossom i New Alphabet, que us recomano.

Jo ja tinc les entrades pel concert que farà a Barcelona el proper 27 d’Abril, el darrer cop que va venir no el vaig poder anar a veure, i m’han arribat veus que va ser un concert espectacular.

Deixa un comentari

Filed under Eels, Música, Músics, Wonderful, Glorious

Mine! La fí del món. (2012)

El dotze d’Octubre van aterrar els Mine! a Andorra. Feia cinc anys que els seguia de prop però per circumstàncies vàries no els havia pogut veure en directe. El Toni de la Fada Ignorant va tenir l’encert de dur-los a la seva sala, i es van complir totes les expectatives creades al llarg d’aquest lustre d’espera. Ja m’ho havien dit que eren bons en directe, però fins que no els veus no pots jutjar-ho, i així fou.

Tot i tocar en el petit escenari de la Fada Ignorant, van desenvolupar tot el seu poder, ja tocant com cantant les seves harmonies tan característiques. Ara em cal veure’ls en un escenari gran explotant tot el seu potencial, més que res per veure el Ricky amb baquetes, i no amb rods!!

Van presentar el seu nou LP, La fí del món, que he pogut escoltar repetides vegades el darrer mes, i per mi, després d’aquell incommensurable Villa Antonieta, és el millor que han fet.

Aquí el teniu en escolta gratuïta a través de bandcamp.

El disc conté 13 temassos, entre els meus preferits Hankibar, Núvol, que és el single i primer vídeo-clip extret del disc, però quan arribo al trio de cançons format per La Cançó que Sona de Fons, Dimoni i Aelita, em dono compte que estic escoltant la millor banda de Pop catalana de tots els temps, i lamento, com ja vaig fer quan vaig sentir Villa Antonieta fa 5 o 6 anys, que la industria sigui tan injusta amb els bons grups de música, i que per altra banda permeti triomfar a monitors de colònies amb un discutible nivell musical i amb unes lletres infantils suposadament divertides.

Els Mine! posen de manifest en aquest LP, que controlen com ningú les harmònies vocals, convertint-se per moments en uns Beach Boys melancolics de la mediterrània. Per altra banda, a nivell instrumental el seu so ha madurat des del Brindis pel Nen Androide; han aconseguit ser més concrets en les cançons, crec que ara tenen la fórmula, i si la mantenen aconseguiran entrar a l’Olimp del pop català.

20121227-151453.jpg

2 comentaris

Filed under Discs, Música

A tribute to Caetano Veloso (2012)

Va ser fa uns anys, exactament vuit, quan Caetano Veloso va voler retre un homenatge a tot d’artistes estrangers que ell admirava d’una manera o d’una altra. Va ser així com va parir A Foreign Sound, com a reconeixement a la música estrangera (bàsicament la dels Estats Units d’Amèrica), on podíem trobar des de versions dels Talking Heads de David Byrne al Come as You Are dels Nirvana, passant per versions de Bob Dylan o repassant standards del Jazz com Sophisticated Lady, de Duke Ellington,  The Man I Love, de George i Ira Gershwin i So in Love i Love for Sale, de Cole Porter. Un disc indispensable pels amants de Veloso, o pels amants de la música americana, o pels amants dels covers, o per tothom, ja que és un disc mot fàcil i agradable. El pots escoltar a Grooveshark.

Aquest any la truita s’ha girat, i són tot d’artistes internacionals que han volgut fer un homenatge a Caetano Veloso pel seu 70è aniversari.

El conjunt anglès The Magic Numbers ha estat l’escollit per abanderar aquest projecte, però per mi no és la cançó més lluïda. Tot i que aquesta banda dels suburbis de Londres m’agrada molt i he escoltat desenes de vegades el seu disc de debut homònim, en el disc hi ha versions molt més interessants que aquesta.

Noms com Beck, Chrissie Hynde, la frontman dels The Pretenders, Devendra Banhart, Jorge Drexler i a destacar la versió de Força Estranha que interpreta Miguel Poveda. També m’ha agradat molt la versió de Eclipse Oculto, que tot i no allunyar-se en estructura de l’original, la cantautora brasilenya Céu l’ha sabut modernitzar d’una manera molt interessant i Araçá Blue de la també paulista Mariana Aydar.

He preparat una playlist que alterna els temes originals amb les versions, ja que crec que és interessant poder comparar ambdues cançons.

Deixa un comentari

Filed under A Tribute to Caetano Veloso, Caetano Veloso

Midnight Oil: Earth and Sun and Moon (1993)

Midnight Oil: Més de 100 himnes

Quan a algú de la meva generació li parles de Midnight Oil normalment et respon: “-Sí, aquells de: How can we dance when our earth is turning, How do we sleep while our beds are burning…”, bé realment el que fan és taral·lejar aquesta part de la cançó, ja que cap d’ells sap que cony diu la lletra. Aquest hit va irrompre en les llistes de mig món i va ser la cançó que els va obrir la porta al món, a partir d’aquell disc, Diesel and Dust, 6è disc de la banda i editat ara fa 25 anys, els Oils entraren a les llistes internacionals sempre que editaven un disc.

Midnight Oil és una d’aquelles bandes de les quals em comprava el disc sense escoltar-lo prèviament, sense cap dubte que m’agradaria, això només ho feia amb un parell de bandes, els Oils, fins que van deixar d’editar discs l’any 2002 i amb els Pearl Jam, amb els que encara ho faig. Sabia que no em defraudarien.

El que més m’agrada dels australians Midnight Oil és la seva capacitat de crear himnes. Cada tornada de cada cançó que composen té l’esperit d’himne, les melodies estan pensades per què el públic o l’oient es deixi la gargamella cridant les contagioses cantarelles.

Aquesta banda es va formar l’any 1976, en plè auge de la New Wave, i com a habitants d’una àrea d’influència britànica, encara que a l’altra banda del món, en els seus primers discs es nota aquesta tendència i els seus discs sonen a Joe Jackson, a The Police i a d’altres bandes coetànies.

Tenen editats 11 àlbums d’estudi i uns quants en directe i diversos recopilatòris, i tots van en la mateixa direcció ideològica, l’ecologia; es van convertir en una banda reivindicativa a favor del medi ambient, aquesta passió per la conservació del planeta, va ser la que també va portar a la banda a dissoldre’s, i és que el seu cantant, Peter Garret, va entrar al ministeri de medi ambient l’any 2004, per convertir-se en ministre d’aquesta cartera l’any 2007 com a membre del Partit Laborista d’Austràlia.

Alguns discs dels Oils

El disc que us vull destacar d’aquesta gran banda és Earth and Sun and Moon (1993), un dels que més he escoltat, perquè soc incapaç de decidir quin és el millor de la seva discografia.

La banda de Peter Garret, Jim Moginie, Rob Hirst, Martin Rotsey i Bones Hillman aconsegueixen en aquest disc ajuntar una bona colla d’himnes per així fer créixer la seva col·lecció d’himnes. No us perdeu el segon tema del disc My Country, i digueu-me si no se us enganxa la tornada.

Escolta en aquest reproductor Earth and Sun and Moon dels Midnight Oil.

2 comentaris

Filed under Discs, Earth and Sun and Moon, Midnight Oil

Danny Elfman + Prince: Batman (1989)

Aquest estiu han estrenat una nova pel·lícula de la saga Batman: The Dark Knight Rises, i això m’ha fet pensar en aquella que Tim Burton va estrenar l’any 1989, amb Michael Keaton fent de venjador milionari introvertit i un magistral Jack Nicholson fent de Joker. La banda sonora, com no podia ser d’una altra manera, va ser composada per Danny Elfman, parella artística de Burton en totes les pel·lícules del director, tret de Ed Wood i Sweeney Todd (segons sembla, la intensitat requerida en el procés creatiu de Nightmare Before Christmas, pel·lícula pràcticament musical, va malmetre la relació entre els dos, que es va recuperar per fer Mars Attack).

La banda sonora d’Elfman és espectacular, perquè lluny de fer una banda sonora tipus John Williams, èpica i festiva va fer una banda sonora fosca, digna d’un personatge que ve de les tenebres, però al mateix temps emotiva, com un Súper-Heroi mereix.

Paral·lelament a la banda sonora la discogràfica Warner va publicar, com és habitual en les pel·lícules comercials, un disc de cançons pop inspirades en el film, i que fins i tot hi poden aparèixer. Aquests discs solen ser recopilacions de diferents artistes, però en aquest cas Warner va voler apostar pel seu artista exclusiu, i Prince va aprofitar per fer un disc completament nou, acompanyat de Sheena Easton en un dels temes (The arms of Orion). Prince toca tots els instruments del disc, tret dels corns que hi ha en algun dels temes.En el disc inclou alguns diàlegs de la pel·lícula, així podem sentir a Jack Nocholson,  Michael Keaton i la imponent Kim Basinger xerrant en temes com The Future, Vicki Waiting, Partyman i BatDance.

Les dues portades de Batman.

Per mi és un molt bon disc, el gran problema és que Prince no l’ha pogut explotar tot el que hagués volgut, ja que els drets de Batman els té Warner i això ha fet que no hagi pogut incloure els temes d’aquest disc en compilacions o en directes, fet que fa anat en detriment de les cançons d’aquest llarga durada.

Us recomano especialment el tema The Future,que va ser un dels singles d’aquest disc a Europa.

Deixa un comentari

Filed under Batman, Danny Elfman, Discs, Músics, Prince

Jon Lord D.E.P. Gemini Suite (1971)

Avui m’ha trucat un amic per dir-me que Jon Lord, teclista de Deep Purple, havia mort de càncer de pàncrees als 71 anys. Quan mor algun músic conegut sempre et ve al cap algun amic amb qui compartir la mala notícia, algun amic a qui saps que la notícia li importarà com a tu i entendrà que estiguis una mica afectat.

Avui he cregut oportú homenatjar Jon Lord escoltant el disc que va editar l’any 1971, Gemini Suite, una suite per Orquestra i Grup de Música composada com per encàrrec de la B.B.C. i com a continuació d’un concert que van realitzar amb Deep Purple un parell d’anys abans, Concerto for Group and Orchestra, composat per Malcom Arnold, amb la Royal Philarmonic Orchestra, dirigida pel mateix Arnold.

A diferència del Concerto… aquest disc està composat íntegrament per Jon Lord, i està inspirat en els sis membres de DeepPurple, els temes es diuen Guitar, Piano, Drums, Vocals, Bass Guitar, Organ i va ser tocat en directe pels Deep Purple i la Orchestra of the Light Music Society el 17 de Setembre del 1970. Posteriorment Jon Lord va decidir enregistrar-lo en estudi amb la London Symphony Orchestra i alguns membres dels Purple, tots tret de Ian Gillan i Richie Blackmore, que van ser substituïts per Yvonne Elliman i Tony Ashton a la veu i Albert Lee a la guitarra. És un disc típic de la època, Rock Simfònic i virtuosisme, composicions llargues on els musics poden desenvolupar els seus coneixements sense pressa. A més Jon Lord posa de manifest la seva gran destresa com a compositor, per si algú no se n’havia adonat en els discs dels Purple. Realment sembla una banda sonora, val la pena escoltar-lo, per veure que aquell pelut amb ulleres de sol era un músic enorme. Descansa en pau Jon Lord.

Us passo uns links amb alguns dels temes.

Escolta Piano de Gemini Suite de Jon Lord a GrooveShark

Escolta Vocals de Gemini Suite de Jon Lord a GrooveShark

3 comentaris

Filed under Discs

100 discos més.

Aquesta setmana he incrementat la meva col·lecció de vinils amb 100 exemplars més. El meu amic Paco Bogas s’ha desfet de la seva col·lecció de discs i m’ha deixat endur els que vulgues. Ell coneix la meva dèria amb els 33 rpm. i no ha dubtat en regalar-me joies de la història del rock.

Image

Des del dissabte al matí n’he escoltat quatre, en l’ordre que han anat apareixent a les bosses amb les que me’ls vaig endur; The Knack Get The Knack (1979) amb el clàssic My Sharona. No havia sentit el disc sencer fins ahir, i he de dir que és un bon disc de rock, hi he sentit coses dels Strokes, però crec que sense el My Sharona no hagués arribat gaire lluny, va ser aquest single el que va fer que aquest L.P. arribès a ser nº1 als Estats Units.

El segon que vaig escoltar va ser 52nd Street (1978) de Billy Joel, que és un discàs amb l’estil inconfundible de Billy Joel, aquesta és la segona col·laboració de Billy Joel amb Phil Ramone, la primera fou en el disc The Stranger (1977). Aquest disc de Joel conté temes com My Life, que es va enfilar al nº3 del Top 40 americà, i temes com Zanzibar, on Freddie Hubbard fa un solo de trompeta memorable. La banda desfila entre el Pop i el Jazz, això tant novayorkès, i fins i tot es llencen de cap en algun swing on el baixista Doug Stegmeyer pot endinsar-se en un walking.

Aquesta tarda m’he posat Their Greatests Hits (1990) The Police. Era un disc que mai m’havia comprat perquè tenia els cinc d’estudi que The Police havien editat, però hi ha una cançó inèdita que em faltava i m’encanta, és la versió del Don’t Stand So Close to Me, que havien revisat i regravat l’any 1986 per la primera edició d’aquest recopilatori (anomenat aleshores Every Breath You Take: The Singles) i que l’havien utilitzada com a single del disc.

El darrer l’estic acabant d’escoltar ara, Eliminator (1983) de ZZ Top, és un bon disc del trio texà, el primer en el que van fer alguna incursió en els ritmes més discotequers i fins i tot es van atrevir en l’ús de caixes de ritmes i sintetitzadors. Hi ha hits com Gimme All Your Loving, o Legs i realment no perden l’esperit del rock més fronterer.

Aquestes són només quatre de les joies que m’he endut, us asseguro que hi ha tresors de The Cure, The Doors, AC/DC, Queen, Fleetwood Mac, etc…

Gràcies Paco!!

4 comentaris

Filed under Discs

Peter Gabriel: So (1986)

L’altre dia vaig rebre una newsletter de petergabriel.com on deia que el music anglès anunciava una gira (de moment pels USA) per celebrar el 25è aniversari del seu disc més aclamat, el celebèrrim So, i que inclourà molts músics que van intervenir en el disc. Recordo que al disc hi havia  entre d’altres Tony Levin, Manu Katché, David Rhodes o Daniel Lanois com a banda principal, i les preuades col·laboracions de Kate Bush, en el hit-single Don’t Give Up o Youssou N’Dour entre altres grans estrelles. Només que algunes d’elles trepitgin l’escenari per acompanyar l’ex-lider de Genesis ja valdrà la pena anar a veure aquesta sorprenent però desitjada gira. A veure si s’anima i ve a Europa.

L’anunci deia així:

“Peter Announces North American Tour ‘Back To Front’ To Celebrate 25th Anniversary of ‘So’Following a critically acclaimed New Blood tour in 2011 that reignited Peter Gabriel fans across the world by re-imagining his best known songs through stunning orchestral arrangements, Gabriel announced today his return to U.S. stages to celebrate the 25th anniversary of his groundbreaking, iconic album So.Focusing on the entirety of that multi-platinum album, the tour, entitled BACK TO FRONT, will feature Gabriel with many of the members of the original band he toured with 25 years ago and will feature the album’s songs from start to finish plus some of his other biggest hits. ”

Aquest disc va marcar un abans i un després en la carrera de Gabriel, que havia deixat Genesis l’any 1974 per començar una carrera allunyada del progressiu, però sense entrar del tot en el món del pop, tot i que sospito que ell ho volia, però la seva particular manera d’entendre la música no li va permetre.

Venia de fer la banda sonora de Birdy, però abans d’això havia tret quatre discs ben diferents entre ells, i produïts per personatges tan diferents com  Bob Ezrin,  Robert Fripp, o Steve Lillywhite. So el produia Daniel Lanois, amb qui començaria una fructífera col·laboració a partir d’aleshores.

És el primer disc realment comercial de Peter Gabriel i ho aconsegueix sense fer gaires concessions a l’il·lustríssim, segons el meu parer el que fa és continuar oferint bones cançons amb el seu particular so sec, greu i cru, però aquesta vegada aprofita la moda dels videoclips per entrar a casa de la gent, a través de la MTV i els programes musicals destinats a emetre aquest tipus de clips promocionals. Gabriel és intel·ligent i es desmarca de la majoria de videoclips que hi ha al moment. Enllaço uns quants perquè veieu que els clips de Gabriel tenien un toc d’autor que el diferenciava de la resta.

És un disc imprescindible, com tots els de Peter Gabriel fins a Us (1992).

1 comentari

Filed under Peter Gabriel, So

Mick Ronson: Play don’t Worry (1975)

Mick Ronson era membre dels Spiders of Mars, mítica banda que va acompanyar Ziggy Stardust als escenaris de tot el món. Aquesta banda liderada per l’alter ego de David Bowie va marcar els camins del Glam Rock i van conduïr a David Bowie al lloc més alt de l’Olimp del Rock. Però entre alguns seguidors de Bowie hi ha el debat de si hagués arribat tan lluny sense el geni de Mick Ronson, que va estar al seu costat des de l’any 1970, quan van enregistrar The Man Who Sold the World.

The Man Who Sold the World es pot considerar el primer disc de Bowie, tot i ser el tercer, ja que el primer disc, enregistrat per Decca, homònim i del 1967, no va sentir-se gaire fora dels circuits pop anglesos, i el segon, també homònim però aquest cop editat per Philips, i que contenia la cançó Space Oddity, també va passar desapercebut, fins a la seva reedició l’any 1973.

No va ser fins que Bowie va associar-se amb la incisiva i dura guitarra de Ronson, que no va definir l’estil que el catapultaria en la primera part de la seva carrera editant discs com The Man Who Sold the World (1970), Hunky Dory(1971), Ziggy Stardust(1972), Aladine Sane (1973) i el disc de versions Pin-Ups (1973).

Aleshores Mick Ronson va començar la seva carrera en solitari demostrant quin percentatge del só Bowie li corresponia a ell. Us puc assegurar que el percentatge era molt elevat, doncs sonen més a Spiders from Mars els discs de Ronson que els discs que Bowie va composar a partir de la seva marxa.

De què va el disc?

Es tracta d’un disc amb tots els elements del Glam Rock Britànic, la duresa de les guitarres, els pianos Honky Tonk, les balades, el rock’n’roll, les veus arriscades, la purpurina i les plomes; tot molt brit.

Side A

  • Billy Porter
  • Angel nº 9
  • This is for You
  • White Light/White Head

Side B

  • Play don’t Worry (YouTube del tema al The Old Grey Whistle Test de la BBC 2)
  • Hazy Days
  • Girl can’t Help it
  • The empty bed (Io me ne andrei)
  • Woman

Escolta’n alguns temes a Grooveshark.

Mick Ronson fa gala del seu virtuosisme amb la Gibson Les Paul distorsionada, i destapa un factor que havia quedat en un segon terme  mentre estava amb Bowie, i és la seva extraordinària veu, molt similar a vegades a la de Bowie en temes com Sufragette City.

Mick Ronson

Mick Ronson, Les Paul en mà, a la portada del disc.

He estat fent una prova amb amics més joves que jo, i no intoxicats per l’amor que jo professo a Bowie i la seva prole, per veure com rebien aquest disc. La veritat és que no ha despertat gaire interès, fins i tot algun fan de Bowie me n’ha fet algun comentari no gaire afalagador.

A mi m’encanta, per mi tot són afalacs per aquest gran guitarrista, clau en la història del Rock. Presteu atenció a l’ús que fa del wha-wha (pedal d’efecte que fa que la guitarra faci aquest só), i quin fuzz (distorsió) més guapo utilitza en la majoria de temes.

Mick Ronson va fer un disc abans d’aquest, Slaughter on 10th avenue, i un postum l’any 1994 anomenat Heaven and Hull. Havia mort l’any anterior, després de fer la darrera col·laboració amb David Bowie, en el disc publicat el 1993, Black Tie White Noise.

Una anècdota.

La cançó White Light/White Head és una versió de la Velvet Underground de Lou Reed; la base va ser gravada pels Spiders from Mars pel disc de versions que va fer David Bowie l’any 1973, Pin Ups, però Bowie va desestimar el tema pel disc i Ronson li va demanar d’utilitzar la base pel seu disc. Bowie li va regalar generosament.

Deixa un comentari

Filed under Aladin Sane, David Bowie, Hunky Dory, Lou Reed, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue, The man who sold the world, the rise and fall of ziggy stardust, The Spiders from Mars

ELO: Time (1981)

Aquest és un disc conceptual sobre els viatges en el temps, no està molt ben considerat dins de la discografia de la Electric Light Orchestra, però per mi és el millor que han fet. Fins i tot Jeff Lynne, líder absolut de la banda, en fa uns comentaris amb una mica de mofa en el llibret de la reedició en CD que van fer als 20 anys de la primera edició. És un disc editat l’any 1981, venien d’enregistrar cincs discs seguits que havia portat la banda de Birmingham al top de les llistes d’èxits i de consolidar un lloc en la incipient música electrònica. La banda sonora del film Xanadu els havia portat, de la mà d’Olivia Newton John, al cim de la comercialitat i a totes les pistes de ball de la terra, i això, a part de molts diners, els va fer guanyar l’etiqueta de banda comercial hortera que els rockers de pedra picada no els han tret mai més. Jo, que em considero un melòman sense prejudicis i prou entusiasta com per veure sempre el costat positiu dels discs que escolto, no tinc en compte aquests factors i intento escoltar sempre lliure d’influències, i si aquests aconsegueixen moure alguna cosa dins meu, es guanyen un lloc a la meva estanteria.

Elo Time

Després d’aquesta època de grans èxits, la ELO edita aquest disc, en aparença similar i coherent amb la seva discografia, però hi ha tot un seguit de temes que trenquen amb l’esperit festiu Beatlelià que els caracteritza, són els temes en que els sintetitzadors prenen més importància, Yours Truly 2095, Ticket to the Moon, Another Heart Breaks, i la meva preferida Here is the News; aconsegueixen desprendre una melangia que acompanya la desolació i soledat dels protagonistes de les lletres. El missatge del disc no és positiu, el futur del què parlen és sempre pitjor al present del 1981.

Cara Ú

  1. Prologue
  2. Twilight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  3. Yours Truly, 2095
  4. Ticket to the Moon
  5. The Way Life’s Meant to Be
  6. Another Heart Breaks

Cara Dos

  1. Rain Is Falling
  2. From the End of the World
  3. The Lights Go Down
  4. Here Is the News
  5. 21st Century Man
  6. Hold on Tight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  7. Epilogue

Escolta’l a grooveshark

Hold on Tight (to your dream), va ser single Top Ten a les llistes d’èxits juntament amb Twilight; el primer tema recupera l’essència de la ELO i el segon és una mica més atrevit amb l’ús dels sintetitzadors. Els arranjaments del disc continuen sent de primera, amb tota mena de detalls i buscant el perfeccionisme en la producció. Jeff Lynne torna a estar brillant en la composició i la producció de les cançons i es va guanyar un lloc entre els millors productors de la dècada, produint l’any 1988 el retorn de George Harrison, el 1989 el retorn de Roy Orbison. Cal esmentar també el supergrup que va crear a finals dels vuitanta amb Harrison, Orbison, Tom Petty i Bob Dylan: The Traveling Wilburys.

Crec que és un disc que estilísticament ha pogut marcar a bandes com Air, ja que hi ha fragments que me’ls recorda molt, tot i que crec que l’excés de sintetitzadors no va deixar que tingués l’acollida que mereixia entre el públic. Curiosament Steve Winwood va reconèixer a principi dels anys vuitanta que aquest L.P. l’havia influenciat.

Una anècdota.

Cher, en el seu single súper-vendes Believe, va utilitzar  un sampler extret dels temes Prologue i Epilogue d’aquest disc. Es tracta del so de sintetitzador que sona al principi i al final dels temes.

2 comentaris

Filed under Bob Dylan, Electric Light Orchestra, ELO, Jeff Lynne, Olivia Newton John, Roy Orbison, Time, Tom Petty

Echo and the Bunnymen: Reverberation (1990)

Aquest és un altre d’aquells discs que vaig comprar primer en casset, per més tard fer-li la posada de llarg comprant-lo en vinil. És una tonteria, doncs qualsevol suport és vàlid per escoltar música, però per mi el casset no comptava, encara ara no els dono molta importància, en tinc caixes plenes, que s’estan omplint de pols en un traster. Qualsevol dia d’aquests els faré una ullada i rescataré, n’estic segur, unes quantes joies oblidades.

Aquest disc té una tràgica història darrera i considero que és un miracle que finalment veiés la llum. I és que després d’editar el seu anterior L.P., titulat amb el nom de la banda i editat l’any 1987, i de fer una exitosa gira pels estats units, el cantant de la banda Ian McCulloch, va decidir abandonar els seus companys per començar una carrera en solitari, però el guitarrista Will Sergeant va decidir agafar les regnes de la banda i tirar endavant el grup. Van decidir fer membre fix de la banda al teclista que els acompanyava a les gires, Jake Brockman, i van fitxar a Noel Burke, cantant d’una banda menor anomenada St.Vitus Dance, del que no volien que fos un clon de Ian McCulloch, amb això ja tenien la banda refundada i a punt per treballar nous temes.

La tragèdia, però, va endarrerir l’entrada a l’estudi dels Bunnymen, ja que el bateria Pete de Freitas, va morir en un accident de motocicleta anant cap al primer assaig del que seria el nou disc. Això no va frenar la banda que va substituir-lo per Damon Reece, bateria que després tocaria amb bandes com Spiritualized, Massive Attack i Goldfrapp.

Echo and the Bunnymen Reverberation

Per l’enregistrament del disc Reverberation el productor triat fou l’ínclit Geoff Emerick, l’enginyer assistent de George Martin en les gravacions dels The Beatles, una icona dintre del pop, i la seva mà es nota amb la inclusió d’instruments indis en els arranjaments dels temes del disc, tabla, sitar i altres elements ètnics que donaven aquell toc psicodèlic que la banda volia pel disc, que finalment va editar l’any 1990 el seu segell de sempre, Korova, distribuït per WEA (Warner Elektra Asylum). De fet el segell es va crear per editar els treballs d’Echo and the Bunnymen, tot i que després va editar altres artistes de menys relevància, amb l’excepció dels grans The Residents, dels quals editaven els seus discs al Regne Unit.

Cara 1

  • Gone, Gone, Gone
  • Enlighten Me (Aquest va ser el single. Clica per veure’n el vídeo clip.)
  • Cut & Dried
  • King of Your Castle
  • Devilment

Cara 2

  • Thick Skinned World
  • Freaks Dwell
  • Senseless
  • Flaming Red
  • False Goodbyes

Escolta’l al Grooveshark clicant aquest enllaç.

Reverberation és un disc de pop psicodèlic que continua la línia estilística de la banda i es converteix en un bon successor del seu anterior disc, de fet la guitarra de Sergeant continua identificant la banda i les cançons no difereixen molt de les dels discs anteriors, tot i els canvis forçats en la formació. Jo li veig certa similitud en les formes amb el disc homònim dels The Stone Roses (1989), i tot i no estar considerats una banda del só Madchester, no s’allunya molt de la sonoritat que tenien els Inspiral Carpets o altres bandes que formaren aquesta tendència sonora dels anys vuitanta i principis dels noranta.

Una curiositat.

L’origen del nom de la banda està en els primers concerts que van fer, quan els Bunnymen Ian McCulloch (veu), Les Pattinson (baix) i Will Sergeant (guitarra), encara sense bateria, tocaven als pubs amb l’ajuda d’una caixa de ritmes que anomenaven ECHO.

Deixa un comentari

Filed under Damon Reece, Echo and the Bunnymen, Ian McCulloch, Jake Brockman, Les Pattinson, Música, Noel Burke, Reverberation, Will Sergeant

Tin Machine: Tin Machine II (1991)

En l’afany constant de David Bowie per innovar-se i canviar, l’any 1988 es va embarcar en un projecte molt diferent que marcaria un abans i un després estilístic en la seva carrera. La causa d’aquest canvi és que va conèixer Reeve Gabrels, un guitarrista que s’escapa dels cànons per la manera que té d’experimentar amb la seva guitarra Parker. Bowie i Gabrels van començar una relació que va perdurar fins l’any 2000. Juntament amb els germans Hunt i Tony Sales, a la bateria i el baix, van formar un grup de rock anomenat Tin Machine. Bowie venia d’un fracàs ja que el disc Never Let me Down (1987) va rebre unes crítiques molt dolentes i necessitava un trencament en la seva carrera, i integrar-se dins un conjunt podria ser una maniobra d’escapisme.

L’any 1989 van editar el primer disc, homònim, i va ascendir al número 3 de les llistes angleses. La gira va ser també molt exitosa, i això va fer que es plantegessin fer-ne un segon. Durant la gravació del segon disc, Bowie va fer una gira “d’èxits” que va durar set mesos, anomenada Sound + Vision, aprofitant l’acceptació que tenia denou entre el públic.

De què va el disc?

L’any 1991 van editar Tin Machine II. És un disc molt modern per l’època, sense riscos electrònics innecessaris, i és, tan aquest com el primer disc del conjunt, un pas endavant en el nou só de Bowie. Estem en l’any d’edició del Nevermind de Nirvana o l’Atchung Baby dels U2, els vuitanta han mort definitivament i un nou só i noves produccions s’imposen. Bowie s’hi adapta amb aquest disc de rock amb guitarres afilades. De fet tots els sons estranys que hi ha al disc provenen de les sis cordes de Reeves Gabrels. Us recomano el solo que fa al tema If there is Something (minut 1:00) per comprendre el tipus de guitarrista que és.

La relació de Bowie amb els germans Sales venia de lluny ja que havien participat en el disc Lust for Life d’Iggy Pop, on també hi havia participat Bowie tocant els teclats i fent alguna segona veu. Els dos germans formen la secció rítmica i donen al disc la contundència que requerien els grups de rock a l’època.

Cara ú

  1. Baby Universal
  2. One Shot
  3. You Belong in Rock N’Roll (video clip oficial)
  4. If there is Something
  5. Amlapura
  6. Betty Wrong

Cara Dos

  1. You can’t Talk (YouTube: versió en directe enregistrada des del públic)
  2. Stateside
  3. Shopping for Girls
  4. A Big Hurt
  5. Sorry
  6. Goodbye Mr.Ed

Pots escoltar-lo a Grooveshark

Per mi és un molt bon disc de rock amb cançons boníssimes, com You can’t Talk, Baby Universal, o Shopping for Girls per destacar-ne algunes. Bowie deixa que Hunt Sales canti Sorry, un tema composat per ell mateix i Stateside un Blues-Rock composat a mitges amb Bowie, on la banda deixa a part l’experimentació per entregar-se a una vessant més clàssica… Bowie treu el saxo en aquest tema per fer gala, una vegada més, que tot i tocar-lo des dels 13 anys, no hi ha manera que li tregui un so com cal…

4 comentaris

Filed under David Bowie, Discs, Hunt Sales, Música, Reeves Gabrels, Tin Machine, Tin Machine II, Tony Sales

Fleetwood Mac: Mirage (1982)

Malgrat saber que Rumors (1977) és magistral i, a part del millor disc de la banda, potser també el millor de la dècada en general, no puc deixar d’escoltar aquest Mirage dels Fleetwood Mac, el primer que van editar a la dècada dels 80, ja amb cert flaire a Tango in the night (1987) i amb una Stevie Nicks esplèndida.

Deixa un comentari

Filed under 1982, disc, Music