Category Archives: Uncategorized

David Bowie: Lazarus (2016)

I parlant de Bowie, ahir vaig estar escoltant aquest disc. En ell hi ha la música del musical Lazarus basat en ‘The man who fell to Earth’, pel·lícula protagonitzada per Bowie l’any 1976.

La banda sonora està formada per tot de cançons de Bowie, desde la primera època fins als darrers discs, però reinterpretades d’una manera brillant. Molt recomanable.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tin Machine: Tin Machine II

M’encanta aquest disc. És un disc denostat pels fans de Bowie, però per mi aquesta banda, posada en el context de finals dels vuitanta i principi dels noranta, és infinitament més bona que moltes de les seves coetànies. A més hi podem sentir un Bowie esplèndit. I, si no m’equivoco, aqui neix la fructífera relació entre Bowie i Reeves Gabrels, l’increible guitarrista que el va acompanyar durant força anys.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

The Cars: Heartbeat City (1984)

The Cars es van formar a Boston a mitjans dels 70, quan Ric Ocasek i Benjamin Orr van decidir que aquella era una bona ciutat per muntar una banda, l’un venia de Baltimore, l’altre de Cleveland i després d’intentar-ho amb diferents noms i formacions van aconseguir que, ja sota el nom de The Cars el segell Elektra els fitxés.

Es van desmarcar de seguida de l’onada punk que invadia el món anglosaxó i van ser dels que van dur la música pop cap a l’anomenada New Wave.

Aquest és el cinquè disc de la seva discografia de set. La seva discografia és impecable, coherent i amb cançons mítiques, com You Might Think, Touch and Go (amb l’estrofa més estranya del pop), Hello Again o You are the Girl.

Aquest disc agafava la banda en un moment de gran popularitat, ja que el seu anterior àlbum havia arribat a posar un parell de singles al Top 10 americà, això va permetre que d’aquest disc se n’extraguessin 6 singles,  tots amb el seu videoclip, amb la despesa que això suposava per la discogràfica. El vídeo de Hello Again el va dirigir Andy Warhol que també hi apareix.

Tan Benjamin Orr com Ric Ocasek cantaven com a veus principals en diferents cançons amb timbres molt característics, sobretot Ric Ocasek, que tenia una veu i un estil proper a David Byrne (Talking Heads) o Tom Verlaine (Television).

The Cars són una banda a escoltar, però sense prejudicis, ja que tenen un so molt dels anys vuitanta, caixa de ritme i algun baix sintetitzat, però contenen tota l’essència del pop. No deixeu de sentir Heartbeat City, la cançó que dona nom al disc, és per mi una de les millors de l’àlbum.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Chrissie Hynde: Stockholm (2014)

Chrissie Hynde treu el seu primer disc “en solitari”, o més ben dit, sota el seu nom, sense els The Pretenders. Diu que fins ara li havia fet vergonya editar sota el seu nom, que amb un nom de grup era diferent… No se fins a quin punt diu la veritat o és un argument per promocionar el disc, però si és cert puc arribar a entendre-ho.

Hi ha alguna mostra del disc a Soundcloud.com, us les enllaço perquè són molt xules, bones cançons com ens té habituats.

El disc surt el dia 9 de Juny, a veure si la resta de cançons són tan bones.

https://soundcloud.com/chrissiehynde/dark-sunglasses

https://soundcloud.com/chrissiehynde/you-or-no-one

Deixa un comentari

Filed under Novetat, Uncategorized

Supertramp: Crime of the Century (1974)

Quaranta anys de l’enregistrament i edició d’aquesta joia del “Rock amb ganes d’anar més enllà“. No m’agrada l’etiqueta Rock Simfònic, ni l’etiqueta Rock Progressiu (aquesta potser una mica més), però com diu un bon amic meu, el Rock Progressiu ha passat de ser una actitud a ser un estil, i un estil que, malauradament, no m’agrada gens.

M’encanten els discs de Genesis, Yes, Chick Corea & Return to Forever, Soft Machine, King Crimson, Supertramp, Michael Mantler, Brand X, Pink Floyd… jo els encasellaria dins del mateix estil, tot i que els crítics s’entesten en diferenciar-los. Quan els van enregistrar, els intèrprets no estaven pensant en quin estil estaven fent, l’únic que els importava era transgredir dins del Rock, trinxar les bateries, cremar les guitarres elèctriques distorsionades, fulminar les cordes del baix elèctric, instruments aquests darrers que tot just tenien 20 anys d’existència (la primera guitarra elèctrica de cos sòlid és de l’any 1951 i aquests discs de principi dels setanta), descobrir nous paratges musicals entre els circuits dels primers sintetitzadors monofònics; aquesta era l’actitud, i això és el que m’agrada del Rock Progressiu dels anys 70, ja que ara ha perdut aquesta actitud per convertir-se en un estil massa tècnic pel meu gust, massa cerebral.

Una bona amiga em va trucar l’altre dia tot dient, -“Si vols discs dels setanta i vuitanta de segona mà, n’acaben d’arribar a la botiga de l’Unicef del carrer Prada Casadet.” I cap allà que me n’aní. Hi havia unes quantes joietes, Bob Dylan, David Bowie, Stones… i aquest Crime of the Century dels Supertramp, l’únic disc de l’era Hodgson que em faltava.

Crime of the Century, una joia interespaial.

Crime of the Century, una joia interespacial.

Aquest disc és el primer amb el só que va fer transcendir la banda, aquestes produccions netes i tan característiques dels anys setanta, amb una instrumentació acurada i detallista.

Els dos primers discs de la banda són molt hippies, amb flautes travesseres, guitarres acústiques, amb un toc molt folk, és amb aquest Crime of the Century que la banda agafa el camí que els durà a l’èxit. Els dos caps pensants de la banda, Hodgson i Davies van fer fora tots els membres de les primeres formació, per tal de canviar el so i l’essència del grup.

L’àlbum comença amb School, convertit en l’himne de la banda i obra del talent de Roger Hodgson, i continua amb Bloody Well Right, compost per l’altre geni creatiu del grup, el teclista Richard Davies. Aquesta serà la tònica de la banda, ja que els temes de l’un i de l’altre són molt característics i de seguida s’identifiquen. La cara B s’obre amb Dreamer, i acaba amb un orquestral i fantàstic Crime of the Century.

Una obra mestra, cinc estrelles sense cap dubte.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Franz Ferdinand: Right Thoughts, Right Words, Right Action (2013)

Quart àlbum d’aquesta banda escocesa, poden semblar pocs, ja que és una banda que va aparèixer amb el canvi de segle, l’any 2002, i d’això ja en fa pràcticament 12 anys. Després dels dos primers L.P., que vingueren pràcticament seguits,  (2004-2005) van trigar 4 anys en treure el tercer, Tonight: Franz Ferdinand (2009), i jo, que no soc seguidor acèrrim de la banda, els vaig perdre una mica la pista. Ara han trigat 4 anys més en treure el quart, i és un bon disc, que intenta ser continuista (com el Tata Martino), però és molt diferent dels seus predecessors (com el Tata Martino).

Són 35 minuts tallats en 10 temes que, una vegada més recorden a Blur, Kinks i Talking Heads, senyal que la banda no ha evolucionat, bona notícia, ja que si han trobat una fórmula que els funciona, rucs serien si la canviessin.

rtrwra

La crítica ha rebut l’àlbum amb els braços oberts, i ha fet ressenyes molt positives del llarga durada, NME li ha donat un 8/10, Mojo 4 estrelles, igual que Time Out. L’àlbum es va plantar al número 1 de la llista alternativa del Regne Unit, i al 6 de la llista absoluta.

És un disc optimista, com solen ser-ho tots els de Franz Ferdinand, amb aquell puntet de música de ball i pop que tenien els Talking Heads, clarament identificats en el tema Stand On The Horizon. Hi ha joietes pop com Bullet o Fresh Strawberries, la tornada de la qual et transporta de patac a finals dels anys seixanta.

És un disc sense artificis, sona súper natural, sense les trampes que estan tan de moda avui en dia, i que fan que les bandes no sonin igual en estudi que en directe. És un disc que segur que la banda podrà defensar tranquil·lament en directe, el 5 d’Abril del 2014 aterraran al St. Jordi Club de Barcelona.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Princess Chelsea

Després d’una cata de whisky, he entrat a la xarxa i he descobert aquest fenòmen neozelandès, anomenat Princess Chelsea. Sincerament, demà podré dir si realment és interessant o no. Ara mateix em sembla el més interessant que he sentit dins del pop alternatiu els darrers minuts…

 

Sembla ser que té un vídeo amb més de 10.000.000 de visites (The Cigarrete Duet) a YouTube, de fet és així, no us ho amagaré, l’he vist i m’ha agradat. Sí, són dos paios en un jacuzzy (s’escriu aixi?   No, ja ho sé, però no sé com s’escriu) però el vídeo mola.

 

 

Ei, i en el live que no heu vist, i us he lincat a dalt, canten tots els músics i tots els musics toquen tots els instruments, i ho fan sense posar cap cara guai, sempre amb cara de sòmines avorrits. Mola un ou.

Feu comentaris al respecte. Jo demà en faré algun, després de la ressaca.

3 comentaris

31 Octubre 2013 · 4:23