Category Archives: Reeves Gabrels

David Bowie: The Next Day (2013)

Jo tinc un gran problema amb David Bowie, i és que tot el que ha fet, fa i farà m’ha agradat, m’agrada i m’agradarà; podria dir que en soc un fan incondicional. Tinc pràcticament tota la seva discografia i vaig tenir la sort de veure’l en directe l’any 1996 a Escalarre, m’agrada fins i tot el criticat projecte amb Tin Machine, que va iniciar a finals dels 80 i va durar tan sols un parell d’anys. (vegeu aquí un post del disc Tin Machine II)

foto (4)

La discografia gairebé sencera.

Des de l’any 1967 David Bowie havia editat un disc cada 2 o 3 anys, però l’any 2004, després d’una mala experiència en un escenari, va decidir retirar-se del món de la música. Una artèria obstruida i la posterior operació per arreglar-ho, va separar-lo dels seus fans, d’una manera molt discreta tracatant-se d’en Bowie, va desaparèixer sense fer soroll. La gent parlava d’una jubilació, però com es podia haver jubilat Bowie? Els grans músics no es jubilen mai. Gent com els Stones, Clapton, Ray Davies, han de morir amb les botes posades, com ja ho han fet Gary Moore, John Entwistle i molts més.

Tot i així aquesta dècada de silenci ha estat el farol més llarg de la història. Deu anys de silenci i un retorn no esperat amb el qual Bowie ha volgut recompensar els seus fans amb un disc perfecte. Disset cançons on demostra que està en plena forma.

Adaptant-se a les noves tecnologies i tendències com només ell sap fer, va fer un viral amb el seu primer vídeo, Where are we now?, i deixant que tota la comunitat musical comencès a xerrar… “M’encanta!!!” deien uns, “Que vols que et digui, és molt Heathen…” deien els altres. “Però si sembla un tema de la trilogia de Berlín” deien els més agosarats…“. Per mi era un tema nou de Bowie, i ja n’hi havia prou. No un tema top 10, però no estava gens malament. Quan va sortir el segon vídeo, amb The Stars are Out Tonight, les meves sensacions va ser completament diferents… quin temasso!!!! Quina força!!! Bowie torna a ser aquí. Només calia esperar l’edició de l’àlbum.

I l’àlbum ja és aquí: l’elapè conté 17 talls i ve amb un CD de regal amb les mateixes cançons, per poder-lo sentir al cotxe, suposo…

foto (5)

La genial portada de The Next Day, que aprofita la portada de Heroes.

S’ha recolzat en Tony Visconti, el seu fidel productor des de l’Space Oddity, ha recuperat a Earl Slick, que va començar a tocar amb Bowie l’any 1974 substituint el gran Mick Ronson, a part dels músics amb qui va enregistrar i girar els discs Heathen i Reality a principi dels 2000. Però trobem també la col·laboració excepcional, per ser la primera (si no m’erro), de Tony Levin, el gran baixista i stickista de King Crimson.

Al disc hi ha temes brillants i dignes de menció. A part dels tres primers singles podem trobar joies com Love is Lost, Valentine’s Day, If you can See Me, que segueix la línia electrònica de Earthling (1997), It rather be High, Boss of me, amb un treball impecable de Toni Levin, Dancing out in Space, aproximació al Modern Love del disc Let’s Dance, però amb la sonoritat de Tin Machine, sense cap mena de dubte, crec que Reeves Gabrels haguès estat un bon partenaire per alguna cançó d’aquest disc. Un altre bon tema del disc és How does the Grass Grow?, signat per Bowie i Jerry Lordan, autor del clàssic del rock instrumental Apache, popularitzat pels Shadows, i al qual fa un homenatge en la tornada de la cançó.

M’aturo aquí, però podria dir lloances de totes les cançons que queden del disc, ja que totes tenen alguna cosa a destacar, prefereixo que escolteu el disc sencer, podeu fer-ho a Grooveshark clicant aquí o a l’Spotify. De fet Bowie, aprofitant les noves tecnologies va penjar el disc sencer en escolta gratuïta a l’Itunes el dia de la publicació.

Sense dubtar-ho, aquest no és només un disc digne de la discografia de Bowie, sinó que per mi és el millor dels publicats després de Black Tie, White Noise (1993).

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Discs, Hunky Dory, Músics, Pin Ups, Reeves Gabrels, The man who sold the world, the rise and fall of ziggy stardust, Tin Machine II

Tin Machine: Tin Machine II (1991)

En l’afany constant de David Bowie per innovar-se i canviar, l’any 1988 es va embarcar en un projecte molt diferent que marcaria un abans i un després estilístic en la seva carrera. La causa d’aquest canvi és que va conèixer Reeve Gabrels, un guitarrista que s’escapa dels cànons per la manera que té d’experimentar amb la seva guitarra Parker. Bowie i Gabrels van començar una relació que va perdurar fins l’any 2000. Juntament amb els germans Hunt i Tony Sales, a la bateria i el baix, van formar un grup de rock anomenat Tin Machine. Bowie venia d’un fracàs ja que el disc Never Let me Down (1987) va rebre unes crítiques molt dolentes i necessitava un trencament en la seva carrera, i integrar-se dins un conjunt podria ser una maniobra d’escapisme.

L’any 1989 van editar el primer disc, homònim, i va ascendir al número 3 de les llistes angleses. La gira va ser també molt exitosa, i això va fer que es plantegessin fer-ne un segon. Durant la gravació del segon disc, Bowie va fer una gira “d’èxits” que va durar set mesos, anomenada Sound + Vision, aprofitant l’acceptació que tenia denou entre el públic.

De què va el disc?

L’any 1991 van editar Tin Machine II. És un disc molt modern per l’època, sense riscos electrònics innecessaris, i és, tan aquest com el primer disc del conjunt, un pas endavant en el nou só de Bowie. Estem en l’any d’edició del Nevermind de Nirvana o l’Atchung Baby dels U2, els vuitanta han mort definitivament i un nou só i noves produccions s’imposen. Bowie s’hi adapta amb aquest disc de rock amb guitarres afilades. De fet tots els sons estranys que hi ha al disc provenen de les sis cordes de Reeves Gabrels. Us recomano el solo que fa al tema If there is Something (minut 1:00) per comprendre el tipus de guitarrista que és.

La relació de Bowie amb els germans Sales venia de lluny ja que havien participat en el disc Lust for Life d’Iggy Pop, on també hi havia participat Bowie tocant els teclats i fent alguna segona veu. Els dos germans formen la secció rítmica i donen al disc la contundència que requerien els grups de rock a l’època.

Cara ú

  1. Baby Universal
  2. One Shot
  3. You Belong in Rock N’Roll (video clip oficial)
  4. If there is Something
  5. Amlapura
  6. Betty Wrong

Cara Dos

  1. You can’t Talk (YouTube: versió en directe enregistrada des del públic)
  2. Stateside
  3. Shopping for Girls
  4. A Big Hurt
  5. Sorry
  6. Goodbye Mr.Ed

Pots escoltar-lo a Grooveshark

Per mi és un molt bon disc de rock amb cançons boníssimes, com You can’t Talk, Baby Universal, o Shopping for Girls per destacar-ne algunes. Bowie deixa que Hunt Sales canti Sorry, un tema composat per ell mateix i Stateside un Blues-Rock composat a mitges amb Bowie, on la banda deixa a part l’experimentació per entregar-se a una vessant més clàssica… Bowie treu el saxo en aquest tema per fer gala, una vegada més, que tot i tocar-lo des dels 13 anys, no hi ha manera que li tregui un so com cal…

4 comentaris

Filed under David Bowie, Discs, Hunt Sales, Música, Reeves Gabrels, Tin Machine, Tin Machine II, Tony Sales