Tag Archives: mick ronson

David Bowie: Aladdin Sane (1973)

Aquest és un autèntic disc de Glam Rock; desde la portada fins a cadascun dels temes que hi ha planxats.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Bowie tot just acabava d’enregistrar Ziggy Stardust, una obra mestra del rock, però havia de mantenir el nivell assolit, i ho va aconseguir amb aquest excel·lent disc, produït amb el seu vell amic, amb qui havia confiat en tots els seus anteriors discs, el guitarrista Mick Ronson.
Composat sota una reconeguda influència americana, durant la gira de Ziggy Stardust pels Estats Units, uns misteriosos noms de ciutats americanes apareixen escrits després de cada cançó a la galeta del disc, (són les ciutats on va composat els temes?). Van fil·lar entre els dos un gran disc de Rock, amb la follia necessària per temes com Aladdin Sane i amb balades típiques Bowie com Drive-In Saturday, que recorden altres produccions de Bowie com la del disc Transformer de Lou Reed.

La cara 2.

La cara 2.

També hi sentim el costat més cabaret de Bowie (o Ronson), en temes com Time (que a vegades sembla Pretty Things) i The Prettiest Star, on podem albirar una mica d’on van beure els Queen més Glam, hi ha un solo de guitarra de Ronson que sembla tocat per Brian May.
Una versió brutal del Let’s Spend the Night Together dels Rolling Stones, versió que va donar peu al següent disc de Bowie, darrer disc del personatge Ziggy Stardust, un disc de versions molt interessant, Pin Ups.
I continuant amb la clara influència americana, se sent moltíssim en el riff del single The Jean Genie, un fraseig del catàleg del blues que darrerament han utilitzat els Black Keys per fer el seu Gold on the Ceiling.
El disc acaba amb un magnífic Lady Grinning Soul, fantasia i virtuosisme tant en la interpretació com en la composició.

Definitivament un disc imprescindible i sense cap mena de dubte en el meu top 3 dels discs de Bowie. I com a curiositat, afegiré que el títol del disc és un joc de paraules, ja que Aladdin Sane es pronuncia igual que A Lad Insane, que vol dir un noi sonat. Who’ll love a Lad Insane?

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue

Mick Ronson: Play don’t Worry (1975)

Mick Ronson era membre dels Spiders of Mars, mítica banda que va acompanyar Ziggy Stardust als escenaris de tot el món. Aquesta banda liderada per l’alter ego de David Bowie va marcar els camins del Glam Rock i van conduïr a David Bowie al lloc més alt de l’Olimp del Rock. Però entre alguns seguidors de Bowie hi ha el debat de si hagués arribat tan lluny sense el geni de Mick Ronson, que va estar al seu costat des de l’any 1970, quan van enregistrar The Man Who Sold the World.

The Man Who Sold the World es pot considerar el primer disc de Bowie, tot i ser el tercer, ja que el primer disc, enregistrat per Decca, homònim i del 1967, no va sentir-se gaire fora dels circuits pop anglesos, i el segon, també homònim però aquest cop editat per Philips, i que contenia la cançó Space Oddity, també va passar desapercebut, fins a la seva reedició l’any 1973.

No va ser fins que Bowie va associar-se amb la incisiva i dura guitarra de Ronson, que no va definir l’estil que el catapultaria en la primera part de la seva carrera editant discs com The Man Who Sold the World (1970), Hunky Dory(1971), Ziggy Stardust(1972), Aladine Sane (1973) i el disc de versions Pin-Ups (1973).

Aleshores Mick Ronson va començar la seva carrera en solitari demostrant quin percentatge del só Bowie li corresponia a ell. Us puc assegurar que el percentatge era molt elevat, doncs sonen més a Spiders from Mars els discs de Ronson que els discs que Bowie va composar a partir de la seva marxa.

De què va el disc?

Es tracta d’un disc amb tots els elements del Glam Rock Britànic, la duresa de les guitarres, els pianos Honky Tonk, les balades, el rock’n’roll, les veus arriscades, la purpurina i les plomes; tot molt brit.

Side A

  • Billy Porter
  • Angel nº 9
  • This is for You
  • White Light/White Head

Side B

  • Play don’t Worry (YouTube del tema al The Old Grey Whistle Test de la BBC 2)
  • Hazy Days
  • Girl can’t Help it
  • The empty bed (Io me ne andrei)
  • Woman

Escolta’n alguns temes a Grooveshark.

Mick Ronson fa gala del seu virtuosisme amb la Gibson Les Paul distorsionada, i destapa un factor que havia quedat en un segon terme  mentre estava amb Bowie, i és la seva extraordinària veu, molt similar a vegades a la de Bowie en temes com Sufragette City.

Mick Ronson

Mick Ronson, Les Paul en mà, a la portada del disc.

He estat fent una prova amb amics més joves que jo, i no intoxicats per l’amor que jo professo a Bowie i la seva prole, per veure com rebien aquest disc. La veritat és que no ha despertat gaire interès, fins i tot algun fan de Bowie me n’ha fet algun comentari no gaire afalagador.

A mi m’encanta, per mi tot són afalacs per aquest gran guitarrista, clau en la història del Rock. Presteu atenció a l’ús que fa del wha-wha (pedal d’efecte que fa que la guitarra faci aquest só), i quin fuzz (distorsió) més guapo utilitza en la majoria de temes.

Mick Ronson va fer un disc abans d’aquest, Slaughter on 10th avenue, i un postum l’any 1994 anomenat Heaven and Hull. Havia mort l’any anterior, després de fer la darrera col·laboració amb David Bowie, en el disc publicat el 1993, Black Tie White Noise.

Una anècdota.

La cançó White Light/White Head és una versió de la Velvet Underground de Lou Reed; la base va ser gravada pels Spiders from Mars pel disc de versions que va fer David Bowie l’any 1973, Pin Ups, però Bowie va desestimar el tema pel disc i Ronson li va demanar d’utilitzar la base pel seu disc. Bowie li va regalar generosament.

Deixa un comentari

Filed under Aladin Sane, David Bowie, Hunky Dory, Lou Reed, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue, The man who sold the world, the rise and fall of ziggy stardust, The Spiders from Mars