Category Archives: Jazz

David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, disc, Jazz, Pop

Claude Bolling: Suite for Flute and Jazz Piano Trio nº1 & nº2 (1975 & 1987)

La mort aquesta matinada de Joan Barril, ha fet que rescatés un disc de Claude Bolling i Jean-Pierre Rampal, que feia molts anys que no escoltava; us explico quina relació té Joan Barril amb els francesos Bolling i Rampal:

Fa més de vint anys escoltava un programa de ràdio els diumenges a la nit, es deia Papers Mullats, significava el final del cap de setmana i era, com afirmaven els seus presentadors, “probablement l’emissió més ensopida de la radiodifusió catalana”. I efectivament, anava molt bé perquè t’entrés la son.

Els locutors del programa eren en Joan Ollè i en Joan Barril i hi llegien poemes, prosa, fragments de novel·les, i potser alguna vegada, pensaven en veu alta amb el micròfon engegat.

Totes aquestes lectures les intercalaven amb una música esplèndida, escollida amb gust, com sempre han fet aquesta parella de fet, i la sintonia del programa, o sintonies, perquè n’hi havia vàries durant l’emissió, era una mena de música clàssica barrejada amb molta gràcia amb jazz clàssic. Hi havia algunes peces que em fascinaven i em posaven la pell de gallina, fins que em vaig decidir enviar una carta a Catalunya Ràdio perquè em ressolessin el dubte: Qui coi tocava allò?

La meva carta era escrita a mà, i la resposta també va ser escrita a mà per Joan Ollè, que em deia que li semblava que era el Rampal, i el disc es deia alguna cosa així com Suite…, tot molt imprecís, però suficient per anar a Transbord i que em venguessin el disc. Primer vaig comprar el segon volum, que era el que tenien en stock, i posteriorment em vaig comprar el primer, on hi havia el gruix de les sintonies de Papers Mullats.

Vet aquí perquè he relacionat Barril i Bolling aquest matí.

Bolling

Els discs són molt agradables, de molt bon escoltar i crec que la mescla entre els fragments clàssics protagonitzats per la flauta de Jean-Pierre Rampal i els trossos de Jazz Clàssic està súper ben executada. Evidentment suposo que deu tenir detractors entre els integristes del Jazz i de la clàssica, però què sabran ells…

Descansi en pau Joan Barril.

2 comentaris

Filed under classic, Jazz