Category Archives: Pop

David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, disc, Jazz, Pop

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 Comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Grizzly Bear: Shields (2012)

Cançons com Yet Again fan que hom cregui encara en que bandes noves et poden fer trempar. He perdut la fe vàries vegades en la indústria, però una banda com aquesta ha fet que la recuperi una vegada més. Això va a batzegades… et refugies en els clàssics quan de sobte una banda relativament recent, aquesta es va fundar l’any 2002, t’arriba de sobte com una corrent d’aire i t’eriça els pèls del clatell.

  
Feu-li una escolta, és un disc una mica estrany, una mica experimental en la forma, però amb melodies, guitarres i grans idees posades brillantment a la pràctica.

Deixa un comentari

Filed under 2012, Alternativa, Music, Pop

Jim O’Rourke: Insignificance (2001)

Insisteixo…

Jim O’Rourke amb Tim Barnes i Jeff Tweedy i Glenn Kotche de Wilco.

Deixa un comentari

Filed under 2001, Pop, rock

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

Robert Palmer: “Addictions” volume 2

No sóc molt de recopilacions, però d’aquells artistes que no m’atrauen molt, però que els reconec cert mèrit, acostumo a comprar-ne els recopilatoris, sobretot són artistes de singles més que de discs concebuts com un treball conceptual. Robert Palmer és un d’aquests. En aquell temps era un cantant que no m’atreia gaire, però tenia algun hit radiofònic interessant.

En Palmer

En Palmer

Nat el 1949 a Anglaterra i mort el 2003 a París, aquest home va fer carrera en solitari ben bé des del principi.

L’any 1974 començà a editar discs sota el seu nom, després d’haver-ne enregistrat tres amb una banda de Rythm & Blues anomenada Vinegar Joe on tocava la guitarra i cantava. Des del primer moment va lincar la seva imatge de guapo i la seva música, i jo sempre el vaig relacionar estèticament amb Bryan Ferry, musicalment res a veure, evidentment. No es pot comparar el talent i el risc del de Roxy Music amb qui ens ocupa. Les portades dels seus discs deixaven ben clar que estaven destinats al públic femení.

Tot i així cal reconeixer l’art per fer cançons que tenia en Palmer; va desenvolupar un Soul amable, gens agressiu però sempre influït pel so del moment. Amb una discografia extensa, el seu èxit va unit a la cadena MTV, on els guapos tenien el seu lloc.

Cerca d'imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat...

Cerca d’imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat…

Èxits com Every Kinda People o She makes my Day són de bon escoltar.

Deixa un comentari

Filed under 1992, blue eyes soul, Pop, Soul

Dire Straits – Communiqué (1979)

A principis de l’any 1978, Dire Straits entraven a l’estudi per enregistrar el seu primer disc homònim continent del seu èxit absolut Sultans of Swing. Aquell mateix any, a finals, van enregistrar aquest segon disc, Communiqué, tot i que va ser publicat l’any següent. Com moltes altres bandes, després d’un debut reeixit el segon disc no es va fer esperar.
Dire Straits eren els germans David i Mark Knopfler, provinents de Glasgow, Escòcia, i guitarristes tots dos, emigrats a Londres per provar fortuna en el món de la música. David compartia pis amb John Isley, el que seria baixista de la banda. Completaria la banda Pick Withers, un bateria de sessió amb qui Mark havia tocat anys enrere.

Són un grup de manual; van seguir tots els passos que tot grup de rock ha de seguir, però que poques vegades funcionen. Aquests són:

1/Estalviar els diners necessaris per fer una gravació, demo o maqueta. (En aquest cas 120 lliures).
2/Enregistrar entre quatre i cinc cançons amb algun mega hit (la bona) entre elles (en aquesta maqueta la bona era Sultans of Swing).
3/Donar la maqueta a algun conegut de la banda que treballi en la indústria musical, tot músic en coneix algun. (Charlie Gillet era un crític que tenia un programa a la BBC de Londres).

Fins aquí els tres passos que ha de fer tot grup de música, el que passà després ja està més en el terreny de l’impossible, però a vegades pot passar.
Charlie Gillet va punxar la maqueta al seu programa un diumenge de l’estiu del 77 i el telèfon de l’emissora va començar a treure fum…

Els dos primers discs dels Dire Straits es poden considerar un de sol; mateixa formació, mateix so, mateix estil. Potser la qualitat del segon és un pèl millor, està gravat a Nassau, Bahames, amb tot el relax que això comporta. En aquest Communiqué hi ha temes emblemàtics de la banda com Lady Writer, Once Upon a Time in the West i joies com News o Where Do You Think You’re Going amb un dels millors finals que em venen ara mateix a la memòria (un altre seria el de Gates of Delirium del disc Relayer dels Yes, però això són figues d’un altre paner).

Dire Straits Communiqué

El disc, traient el cap de l’estanteria… PVP 500 Ptes.

Resumint; els músics van enregistrar la seva primera maqueta l’estiu del 77 i a finals del 78 estaven a les illes Bahames enregistrant el seu segon àlbum… com deia el teutó, “…no hase falta desir nada más.

Després d’aquest àlbum, i amb l’entrada a la nova dècada, David Knopfler abandonà la banda per la pressió que significa estar en una banda amb súper vendes, amb gires i tota la indústria al damunt.

La banda només va enregistrar 6 discs, tots excel·lents, tret del darrer, On Every Street, una mica més fluix que els altres, potser pel fet que qualsevol cosa que comparis amb Brothers in Arms té les de perdre. La qüestió és que la publicació d’aquest darrer àlbum va produir una gira mundial que va permetre que un servidor veiés aquesta magnífica banda en directe a Barcelona el 8 de maig del 1992, l’única vegada que he posat els peus en una plaça de toros fins a la data.

Com a curiositat, i per qui ho vulgui saber, Dire Straits vol dir Grans Penúries en català, Grandes Apuros en castellà. És un dubte que vaig tenir durant molt temps i que Google, per descomptat, m’ha resolt. Benaurada era digital!

2 comentaris

Filed under 1978, dire straits, Pop, rock