Tag Archives: música

David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, disc, Jazz, Pop

Everything but the Girl: Eden (1984)

En aquest bloc no hi escric sobre els millors discs de la meva col·lecció, vull escriure sobre tots els discs de la meva col·lecció, perquè tots, d’una manera o d’una altra han anat a parar al menjador de casa meva, i com a companys de pis tots es mereixen un esment.

Aquest disc d’Everything but the Girl, el seu debut, el vaig comprar després de veure’l milers de vegades al Transbord, la botiga de discs on solia anar cada cap de setmana, setmana rera setmana. En aquells temps no hi havia la possibilitat de pre-escoltar els discs, ni via internet (evidentment) ni amb aquells plats que estaven a disposició del client, doncs tot i que al Transbord n’havien tingut, crec que en aquella època ja els havien jubilat. Vaig doncs tirar d’intuïció i vaig agafar aquest soporífer disc de bossa-nova britànica.

Everything but the Girl: Eden

Everything but the Girl: Eden

La banda està formada per Tracey Thorn a la veu i Ben Watt a la guitarra i algun teclat, i tots dos van participar en el disc Café Bleu dels Style Council de Paul Weller. I en aquest disc de debut exploren l’estil desenvolupat per Matt Bianco, Carmel o Simply Red, tan de moda a U.K. a mitjans dels vuitanta i conegut com a SophistiPop, però ho fan de manera avorrida i poc efectiva.

Aquesta banda, posteriorment, van fer un pelotasso amb un remix de Todd Terry del seu tema Missing, pujant al carro de la música electrònica de club anglesa.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Everything but the Girl, Música

100 discos més.

Aquesta setmana he incrementat la meva col·lecció de vinils amb 100 exemplars més. El meu amic Paco Bogas s’ha desfet de la seva col·lecció de discs i m’ha deixat endur els que vulgues. Ell coneix la meva dèria amb els 33 rpm. i no ha dubtat en regalar-me joies de la història del rock.

Image

Des del dissabte al matí n’he escoltat quatre, en l’ordre que han anat apareixent a les bosses amb les que me’ls vaig endur; The Knack Get The Knack (1979) amb el clàssic My Sharona. No havia sentit el disc sencer fins ahir, i he de dir que és un bon disc de rock, hi he sentit coses dels Strokes, però crec que sense el My Sharona no hagués arribat gaire lluny, va ser aquest single el que va fer que aquest L.P. arribès a ser nº1 als Estats Units.

El segon que vaig escoltar va ser 52nd Street (1978) de Billy Joel, que és un discàs amb l’estil inconfundible de Billy Joel, aquesta és la segona col·laboració de Billy Joel amb Phil Ramone, la primera fou en el disc The Stranger (1977). Aquest disc de Joel conté temes com My Life, que es va enfilar al nº3 del Top 40 americà, i temes com Zanzibar, on Freddie Hubbard fa un solo de trompeta memorable. La banda desfila entre el Pop i el Jazz, això tant novayorkès, i fins i tot es llencen de cap en algun swing on el baixista Doug Stegmeyer pot endinsar-se en un walking.

Aquesta tarda m’he posat Their Greatests Hits (1990) The Police. Era un disc que mai m’havia comprat perquè tenia els cinc d’estudi que The Police havien editat, però hi ha una cançó inèdita que em faltava i m’encanta, és la versió del Don’t Stand So Close to Me, que havien revisat i regravat l’any 1986 per la primera edició d’aquest recopilatori (anomenat aleshores Every Breath You Take: The Singles) i que l’havien utilitzada com a single del disc.

El darrer l’estic acabant d’escoltar ara, Eliminator (1983) de ZZ Top, és un bon disc del trio texà, el primer en el que van fer alguna incursió en els ritmes més discotequers i fins i tot es van atrevir en l’ús de caixes de ritmes i sintetitzadors. Hi ha hits com Gimme All Your Loving, o Legs i realment no perden l’esperit del rock més fronterer.

Aquestes són només quatre de les joies que m’he endut, us asseguro que hi ha tresors de The Cure, The Doors, AC/DC, Queen, Fleetwood Mac, etc…

Gràcies Paco!!

4 comentaris

Filed under Discs

Els meus discos

Vaig començar a comprar discos l’any 1986, als dotze anys. Erem a la secció de discos dels Grans Magatzems Pyrénées i el meu pare me’n va deixar triar un; vaig escollir Through the Barricades dels Spandau Ballet.

Aquella fou la primera de centenars de vegades que vaig repetir aquesta acció. Comprar discs es va convertir en la meva afició, i des d’aquell primer vinil al darrer compacte que m’he comprat, Wasting Light dels Foo Fighters, han passat vint-i-cinc anys en els quals he repetit aquest ritus gairebé dues mil vegades, fent entrar a casa meva grups com The Police, Queen, Midnight Oil, The Rolling Stones, Genesis, Chick Corea, King Crimson, Eric Clapton, George Harrison… aconseguint una heterogènia col•lecció.

Sense adonar-me’n he arribat a les noces de plata en aquesta relació de parella amb els discs, i per celebrar-ho he decidit fer un repàs a la meva col•lecció, disc a disc, sense amagar-ne cap. Primerament faré una escolta del disc per recordar-lo i després escriuré una breu resenya i intentaré recordar perquè el vaig comprar; estic segur que n’hi haurà algun que no podré justificar… però tinc ganes de fer aquest exercici de memòria.

A veure com va.

(Altafulla, 29 Juliol 2011)

3 comentaris

Filed under Música