Jim O’Rourke: Insignificance (2001)

Insisteixo…

Jim O’Rourke amb Tim Barnes i Jeff Tweedy i Glenn Kotche de Wilco.

Deixa un comentari

Filed under 2001, Pop, rock

Jim O’Rourke: Simple Songs (2015)

Jim O'Rourke
Més val tard que mai.

He conegut un artista a través d’un article; un músic experimental de Chicago que ha col·laborat amb grans grups com Stereolab, Wilco i Sonic Youth. Amb Jeff Tweedy va formar fins i tot un trio, Loose Fur, juntament amb Glenn Kotche, qui a partir d’aquí es va incorporar com a bateria de Wilco per gravar el Yankee Hotel Foxtrot i fins avui encara està a la banda. Jim O’Rourke també va participar àmpliament en la gravació d’aquest disc.
L’any 1999 va començar a girar amb els Sonic Youth, i va gravar un parell d’àlbums, Murray Street (2002) i Sonic Nurse (2004), revitalitzat la banda. Va deixar el grup l’any 2005.

El prolífic artista, amb més de 30 àlbums editats, viu ara al Japó, i ha enregistrat aquest àlbum amb músics locals. Simple Songs no conté cançons senzilles, conté un compendi de estranyes tonades que van des del Pop al progressiu, amb estranyes estructures, però amb una sonoritat agradable. A vegades sona a americana, a vegades sona a folk, a vegades a cantautor experimental… M’ha recordat a voltes al primer disc dels Genesis, From Genesis to Revelation, quan la banda de Peter Gabriel s’assemblaven als Moody Blues i feien una sort de Pop orquestral. També he sentit ecos de Cat Stevens, sobretot en les estructures i en algunes melodies, però també Premiata Forneria Marconi en algun arranjament… massa influències i massa dispars com per estar fet a propòsit. El que està clar és que sona a clàssic, el disc et transporta a una altra dècada, a una època incerta entre finals dels seixanta i principis dels vuitanta.

Deixa un comentari

Filed under 2015, Cantautor

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

Deixa un comentari

Filed under 1993, BritPop, Glam Rock, Suede

Talking Heads: 77 (1977)

L’any 1977, una nova banda sortida del mític club novaiorquès CBGB, matriu de grans bandes com Ramones o Blondie i amb Andy Warhol entre la seva clientela habitual. Van debutar telonejant als Ramones, amb un estil completament nou, que barrejava la música caribenya i el funk entre molts estils més, i sobre aquesta base una forçada veu d’home cantant estranyes i inconnexes lletres sobre edificis en flames i assassins en sèrie.

  

Un crític del The Village Voice, que els va veure amb el seu aspecte de gent normal amb camises, jerseiets, va titular un article amb una foto d’ells “Cansats del Glitter?”, i és que realment semblava que la gent ja en tenia prou de Glam i volia un aspecte més normal en els músics. La qüestió és que aquest article va fer que la gent es fixés en aquesta nova banda emergent.

Després d’això van fer una gira per Europa amb els Ramones, i poc després van enregistrar el seu primer disc amb el productor també dels Ramones. Quin so més diferent, per això.

Estaven en un circuit punk-rock, però els presentaven com una banda de la New Wave del Rock & Roll.

La qüestió és què David Byrne, Jerry Harrison, Chris Frantz i Tina Weymouth ja havien posat un peu a la indústria, van començar a caminar, lentament, amb vendes constants però no espectaculars, van editar aquest primer disc amb la discogràfica Sire, un subsegell de Warner. El disc, però, s’ha convertit en un referent de la música alternativa.

Talking Heads van publicar 11 elapés abans que Byrne encetés la seva carrera en solitari.

Deixa un comentari

Filed under 1977, New Wave

David Byrne: Sounds from True Stories (1986)

L’any 1986, quan els Talking Heads estaven dalt de tot, després d’haver editat el seu disc més venut Little Creatures (1985), el seu líder, David Byrne, va dirigir i protagonitzar una pel·lícula. que recollia el dia a dia d’una comunitat texana, la resta dels Talking Heads hi feien algun cameo. La película no va tenir gaire èxit a les sales de cinema, però sí posteriorment en cinta de vídeo, segurament comprada pels fans dels Talking Heads.

Anteriorment Talking Heads havien editat un àlbum anomenat True Stories, on interpretaven molta de la música de la pel·lícula però Byrne va creure convenient editar aquest L.P. que ara ens ocupa, amb les cançons originals del film.

Com tota banda sonora composta de cançons, aquest plàstic és heterogeni, tant hi pots trobar una pista de country com una ranxera, o una peça interpretada pel Kronos Quartet. Sempre que escolto aquest disc em diverteix molt imaginar-me en David Byrne fent l’eclèctica tria de bandes i cançons.

Music for Activities Freaks

Music for Activities Freaks

La pel·lícula és molt musical, hi ha cors de gospel, actuacions de country, ranxeres, i és una de les primeres on John Goodman feia un paper principal, el veiem fent d’un cantant de country aficionat i desafortunat en amors. El film aconsegueix un retrat, des d’un prisma una mica freaky, d’un poble americà. David Byrne va tota la pel·lícula amb el seu barret de cowboy, i a vegades es dirigeix a l’espectador, trencant la quarta paret (es diu així?)

Els artistes que participen en aquest disc són: Terry Allen, Kronos Quartet, Steve Jordan, Carl Finch, Banda Eclipse i Meredith Monk.

Per mi és un disc divertit, que passa bé si pots aguantar fricades com Mall Muzak, tema fet amb un orgue d’aquells amb ritmes, com els que portaven els gitanos que feien ballar la cabra.

 

Deixa un comentari

Filed under 1986, Banda Sonora, OST

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

Robert Palmer: “Addictions” volume 2

No sóc molt de recopilacions, però d’aquells artistes que no m’atrauen molt, però que els reconec cert mèrit, acostumo a comprar-ne els recopilatoris, sobretot són artistes de singles més que de discs concebuts com un treball conceptual. Robert Palmer és un d’aquests. En aquell temps era un cantant que no m’atreia gaire, però tenia algun hit radiofònic interessant.

En Palmer

En Palmer

Nat el 1949 a Anglaterra i mort el 2003 a París, aquest home va fer carrera en solitari ben bé des del principi.

L’any 1974 començà a editar discs sota el seu nom, després d’haver-ne enregistrat tres amb una banda de Rythm & Blues anomenada Vinegar Joe on tocava la guitarra i cantava. Des del primer moment va lincar la seva imatge de guapo i la seva música, i jo sempre el vaig relacionar estèticament amb Bryan Ferry, musicalment res a veure, evidentment. No es pot comparar el talent i el risc del de Roxy Music amb qui ens ocupa. Les portades dels seus discs deixaven ben clar que estaven destinats al públic femení.

Tot i així cal reconeixer l’art per fer cançons que tenia en Palmer; va desenvolupar un Soul amable, gens agressiu però sempre influït pel so del moment. Amb una discografia extensa, el seu èxit va unit a la cadena MTV, on els guapos tenien el seu lloc.

Cerca d'imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat...

Cerca d’imatges de Robert Palmer, a totes surt guapo, el condemnat…

Èxits com Every Kinda People o She makes my Day són de bon escoltar.

Deixa un comentari

Filed under 1992, blue eyes soul, Pop, Soul