Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

Anuncis

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Grizzly Bear: Shields (2012)

Cançons com Yet Again fan que hom cregui encara en que bandes noves et poden fer trempar. He perdut la fe vàries vegades en la indústria, però una banda com aquesta ha fet que la recuperi una vegada més. Això va a batzegades… et refugies en els clàssics quan de sobte una banda relativament recent, aquesta es va fundar l’any 2002, t’arriba de sobte com una corrent d’aire i t’eriça els pèls del clatell.

  
Feu-li una escolta, és un disc una mica estrany, una mica experimental en la forma, però amb melodies, guitarres i grans idees posades brillantment a la pràctica.

Deixa un comentari

Filed under 2012, Alternativa, Music, Pop

Jim O’Rourke: Insignificance (2001)

Insisteixo…

Jim O’Rourke amb Tim Barnes i Jeff Tweedy i Glenn Kotche de Wilco.

Deixa un comentari

Filed under 2001, Pop, rock

Jim O’Rourke: Simple Songs (2015)

Jim O'Rourke
Més val tard que mai.

He conegut un artista a través d’un article; un músic experimental de Chicago que ha col·laborat amb grans grups com Stereolab, Wilco i Sonic Youth. Amb Jeff Tweedy va formar fins i tot un trio, Loose Fur, juntament amb Glenn Kotche, qui a partir d’aquí es va incorporar com a bateria de Wilco per gravar el Yankee Hotel Foxtrot i fins avui encara està a la banda. Jim O’Rourke també va participar àmpliament en la gravació d’aquest disc.
L’any 1999 va començar a girar amb els Sonic Youth, i va gravar un parell d’àlbums, Murray Street (2002) i Sonic Nurse (2004), revitalitzat la banda. Va deixar el grup l’any 2005.

El prolífic artista, amb més de 30 àlbums editats, viu ara al Japó, i ha enregistrat aquest àlbum amb músics locals. Simple Songs no conté cançons senzilles, conté un compendi de estranyes tonades que van des del Pop al progressiu, amb estranyes estructures, però amb una sonoritat agradable. A vegades sona a americana, a vegades sona a folk, a vegades a cantautor experimental… M’ha recordat a voltes al primer disc dels Genesis, From Genesis to Revelation, quan la banda de Peter Gabriel s’assemblaven als Moody Blues i feien una sort de Pop orquestral. També he sentit ecos de Cat Stevens, sobretot en les estructures i en algunes melodies, però també Premiata Forneria Marconi en algun arranjament… massa influències i massa dispars com per estar fet a propòsit. El que està clar és que sona a clàssic, el disc et transporta a una altra dècada, a una època incerta entre finals dels seixanta i principis dels vuitanta.

Deixa un comentari

Filed under 2015, Cantautor

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

Deixa un comentari

Filed under 1993, BritPop, Glam Rock, Suede

Talking Heads: 77 (1977)

L’any 1977, una nova banda sortida del mític club novaiorquès CBGB, matriu de grans bandes com Ramones o Blondie i amb Andy Warhol entre la seva clientela habitual. Van debutar telonejant als Ramones, amb un estil completament nou, que barrejava la música caribenya i el funk entre molts estils més, i sobre aquesta base una forçada veu d’home cantant estranyes i inconnexes lletres sobre edificis en flames i assassins en sèrie.

  

Un crític del The Village Voice, que els va veure amb el seu aspecte de gent normal amb camises, jerseiets, va titular un article amb una foto d’ells “Cansats del Glitter?”, i és que realment semblava que la gent ja en tenia prou de Glam i volia un aspecte més normal en els músics. La qüestió és que aquest article va fer que la gent es fixés en aquesta nova banda emergent.

Després d’això van fer una gira per Europa amb els Ramones, i poc després van enregistrar el seu primer disc amb el productor també dels Ramones. Quin so més diferent, per això.

Estaven en un circuit punk-rock, però els presentaven com una banda de la New Wave del Rock & Roll.

La qüestió és què David Byrne, Jerry Harrison, Chris Frantz i Tina Weymouth ja havien posat un peu a la indústria, van començar a caminar, lentament, amb vendes constants però no espectaculars, van editar aquest primer disc amb la discogràfica Sire, un subsegell de Warner. El disc, però, s’ha convertit en un referent de la música alternativa.

Talking Heads van publicar 11 elapés abans que Byrne encetés la seva carrera en solitari.

Deixa un comentari

Filed under 1977, New Wave

David Byrne: Sounds from True Stories (1986)

L’any 1986, quan els Talking Heads estaven dalt de tot, després d’haver editat el seu disc més venut Little Creatures (1985), el seu líder, David Byrne, va dirigir i protagonitzar una pel·lícula. que recollia el dia a dia d’una comunitat texana, la resta dels Talking Heads hi feien algun cameo. La película no va tenir gaire èxit a les sales de cinema, però sí posteriorment en cinta de vídeo, segurament comprada pels fans dels Talking Heads.

Anteriorment Talking Heads havien editat un àlbum anomenat True Stories, on interpretaven molta de la música de la pel·lícula però Byrne va creure convenient editar aquest L.P. que ara ens ocupa, amb les cançons originals del film.

Com tota banda sonora composta de cançons, aquest plàstic és heterogeni, tant hi pots trobar una pista de country com una ranxera, o una peça interpretada pel Kronos Quartet. Sempre que escolto aquest disc em diverteix molt imaginar-me en David Byrne fent l’eclèctica tria de bandes i cançons.

Music for Activities Freaks

Music for Activities Freaks

La pel·lícula és molt musical, hi ha cors de gospel, actuacions de country, ranxeres, i és una de les primeres on John Goodman feia un paper principal, el veiem fent d’un cantant de country aficionat i desafortunat en amors. El film aconsegueix un retrat, des d’un prisma una mica freaky, d’un poble americà. David Byrne va tota la pel·lícula amb el seu barret de cowboy, i a vegades es dirigeix a l’espectador, trencant la quarta paret (es diu així?)

Els artistes que participen en aquest disc són: Terry Allen, Kronos Quartet, Steve Jordan, Carl Finch, Banda Eclipse i Meredith Monk.

Per mi és un disc divertit, que passa bé si pots aguantar fricades com Mall Muzak, tema fet amb un orgue d’aquells amb ritmes, com els que portaven els gitanos que feien ballar la cabra.

 

Deixa un comentari

Filed under 1986, Banda Sonora, OST