Category Archives: Discs

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

Everything but the Girl: Eden (1984)

En aquest bloc no hi escric sobre els millors discs de la meva col·lecció, vull escriure sobre tots els discs de la meva col·lecció, perquè tots, d’una manera o d’una altra han anat a parar al menjador de casa meva, i com a companys de pis tots es mereixen un esment.

Aquest disc d’Everything but the Girl, el seu debut, el vaig comprar després de veure’l milers de vegades al Transbord, la botiga de discs on solia anar cada cap de setmana, setmana rera setmana. En aquells temps no hi havia la possibilitat de pre-escoltar els discs, ni via internet (evidentment) ni amb aquells plats que estaven a disposició del client, doncs tot i que al Transbord n’havien tingut, crec que en aquella època ja els havien jubilat. Vaig doncs tirar d’intuïció i vaig agafar aquest soporífer disc de bossa-nova britànica.

Everything but the Girl: Eden

Everything but the Girl: Eden

La banda està formada per Tracey Thorn a la veu i Ben Watt a la guitarra i algun teclat, i tots dos van participar en el disc Café Bleu dels Style Council de Paul Weller. I en aquest disc de debut exploren l’estil desenvolupat per Matt Bianco, Carmel o Simply Red, tan de moda a U.K. a mitjans dels vuitanta i conegut com a SophistiPop, però ho fan de manera avorrida i poc efectiva.

Aquesta banda, posteriorment, van fer un pelotasso amb un remix de Todd Terry del seu tema Missing, pujant al carro de la música electrònica de club anglesa.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Everything but the Girl, Música

Pet Shop Boys: actually (1987)

No amago que m’agrada el Techno Pop; bandes com Ultravox, OMD, A-Ha o Depeche Mode han omplert de bits musicals moltes de les meves tardes adolescents.

L’any 1987 escoltava Los 40 Principales, sí, ho reconec, on sonaven sense parar Pink Floyd, Duran Duran, Mecano, Europe, Bangles, Simply Red, Bowie, Level 42… i altres grups que podien pagar la pastarrada que significava aparèixer a la llista més escoltada d’Espanya (i Andorra).

Un d’ells eren els Pet Shop Boys, un duo anglès format per un teclista anomenat Chris Lowe i un cantant de nom Neil Tennant, que havien triomfat bastant amb el seu primer L.P., Please amb un bon parell de singles, West End GirlsSuburbia.

Jo em vaig comprar el segon disc de la banda, actually, perquè a la MTV i als 40 sonaven It’s a Sin i el duet amb Dusty Springfield What have I done to deserve this? I ja sabeu que això funciona així, a base de sentir una cançó milers de vegades, t’acaba agradant…

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

El disc no és gran cosa, el pas de les dècades li ha fet una mica de crosta, de fet crec que la banda en si no ha superat el pas del temps, tot i fer discs amb molta regularitat, l’estil que van encetar amb aquests dos àlbums i al qual s’han mantingut fidels, ha quedat antic i no ha aportat pràcticament res a la música.

Tot i així, cal reconèixer que són capaços de fer bones melodies. La part menys reeixida és la part instrumental… unes bases rítmiques pobres amb uns sons, tot sovint tronats.

El disc mereix una escolta, si més no per veure com sonava l’actualitat sonora l’any 87.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música

David Bowie: Aladdin Sane (1973)

Aquest és un autèntic disc de Glam Rock; desde la portada fins a cadascun dels temes que hi ha planxats.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Bowie tot just acabava d’enregistrar Ziggy Stardust, una obra mestra del rock, però havia de mantenir el nivell assolit, i ho va aconseguir amb aquest excel·lent disc, produït amb el seu vell amic, amb qui havia confiat en tots els seus anteriors discs, el guitarrista Mick Ronson.
Composat sota una reconeguda influència americana, durant la gira de Ziggy Stardust pels Estats Units, uns misteriosos noms de ciutats americanes apareixen escrits després de cada cançó a la galeta del disc, (són les ciutats on va composat els temes?). Van fil·lar entre els dos un gran disc de Rock, amb la follia necessària per temes com Aladdin Sane i amb balades típiques Bowie com Drive-In Saturday, que recorden altres produccions de Bowie com la del disc Transformer de Lou Reed.

La cara 2.

La cara 2.

També hi sentim el costat més cabaret de Bowie (o Ronson), en temes com Time (que a vegades sembla Pretty Things) i The Prettiest Star, on podem albirar una mica d’on van beure els Queen més Glam, hi ha un solo de guitarra de Ronson que sembla tocat per Brian May.
Una versió brutal del Let’s Spend the Night Together dels Rolling Stones, versió que va donar peu al següent disc de Bowie, darrer disc del personatge Ziggy Stardust, un disc de versions molt interessant, Pin Ups.
I continuant amb la clara influència americana, se sent moltíssim en el riff del single The Jean Genie, un fraseig del catàleg del blues que darrerament han utilitzat els Black Keys per fer el seu Gold on the Ceiling.
El disc acaba amb un magnífic Lady Grinning Soul, fantasia i virtuosisme tant en la interpretació com en la composició.

Definitivament un disc imprescindible i sense cap mena de dubte en el meu top 3 dels discs de Bowie. I com a curiositat, afegiré que el títol del disc és un joc de paraules, ja que Aladdin Sane es pronuncia igual que A Lad Insane, que vol dir un noi sonat. Who’ll love a Lad Insane?

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue

Jetro Tull – Aqualung (1971)

Jetro Tull no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que tenen un parell d’elapès molt bons sota el meu parer, un d’ells és Thick as a Brick (1972) i l’altre A Passion Play (1973). Tot i així, avui escric sobre Aqualung (1971), la seva obra més coneguda. Cal dir que és una banda del seu temps, i que la fusió de música antiga anglesa i el Blues-Rock no tenia cabuda si no era en aquells anys setanta.

El disc no m’agrada, tot i tractar-se d’un clàssic de l’història del rock. Potser és que n’esperava tant d’ell que, en el seu moment, em va decebre. En unes escoltes recents tampoc ha millorat molt la meva opinió, ja que hi veig una mescla d’estils que no m’acaben de convèncer, massa blues en un estil marcadament folk anglès, parany en el qual no van caure ni els Genesis ni potser uns Yes, encara que aquests segons introduïssin en la seva música simfònica elements del country americà.

Potser el fet de ser un disc pioner en el seu estil fa que es trobi en aquestes dues aigües, que en discs posteriors els Jetro Tull van saber definir. L’estètica, l’abús de la flauta travessera, identitat per altra banda d’aquest conjunt, i la veu extravertida d’Ian Anderson volen dur la banda cap a un paisatge medieval que en aquest disc, per mi, no aconsegueixen. Un treball amb molt bones intencions, però poc assolides. Si van aconseguir-ho a Thick as a Brick .

Jetro Tull - Aqualung (1971)

Jetro Tull – Aqualung (1971)

No m’agrada carregar-me els clàssics, i em sento mig malament per haver-ho fet amb aquest L.P., per això diré que la carpeta del disc és una d’aquelles portades que tothom vol tenir, una autèntica obra d’art, i a favor seu cal esmentar que és un disc conceptual (tot i que hi ha certa discussió sobre això) amb una temàtica general per totes les cançons, les diferències entre la religió i Déu.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Músics, Vinil

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics

PJ Harvey: Let England Shake (2010)

Que dolents són els prejudicis. Vint anys m’ha costat escoltar un disc de Polly Jean Harvey. Mai m’havia sentit atret per aquesta artista anglesa, gens m’havia interessat el personatge fins al punt de creure que era americana… Però dos elements han confluït aquesta setmana, gràcies a l’era digital en la qual estem immersos (hem de veure el costat positiu de les coses que ens venen imposades): A travès de twitter vaig accedir a un article del diari britànic The Guardian en el que identificaven a través del Google Street View diferents escenaris de portades mítiques de la música; una d’aquestes portades era la del disc Stories from the City, Stories from the Sea (2000) de PJ Harvey. Segurament aquesta portada és la que em feia confondre la nacionalitat d’aquesta cantautora, ja que la portada està ubicada a Times Square de New York. L’altra virtut de l’era digital és la possibilitat d’escoltar els discs que vulguis de manera gratuïta, i gràcies a aquesta eina infinita anomenada Spotify, vaig punxar l’altre dia aquest disc del 2000, i em va semblar brutal, delicat, immens, ple de detalls, de solemnitat i d’èpica.

Feu una ullada a l'article de The Guardian, és molt interessant.

Fotografia extreta de l’article del The Guardian.

Quan va acabar aquest àlbum, vaig posar el darrer de l’artista, aquest Let England Shake (2010), i em va agradar molt també. The Last Living Rose, The Words That Maketh Murder, In The Dark Places, per destacar-ne uns, formen part d’un recull de dotze bones cançons, de tall alternatiu, amb una instrumentació curada, amb guitarres acústiques i una mirada més tradicional que altres àlbums de l’artista. A vegades se’n va a la música tradicional anglesa, a vegades sembla que estiguis escoltant als Cocteau Twins o a Kate Bush. Sense perdre el seu talant més experimental, es tracta d’un disc apte per tots els públics.

Let England Shake

Cal dir que vaig fer una mica de retrospectiva i els seus primers treballs continuen sense agradar-me, però per respecte al talent que al final li he de reconèixer, em vaig comprar aquest Let England Shake i ja he encomanat Stories from the City, Stories from the Sea.

En aquest disc compta amb l’ajuda de John Parish, col·laborador habitual de l’anglesa, un altre interessant guru de la música independent que ha participat com a productor i intèrpret en discs de gent com Eels, Goldfrapp, Tracy Chapman o Dominique A.

Curiosament en aquest disc hi falta un instrument habitual, el baix.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics, PJ Harvey