Category Archives: rock

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Jim O’Rourke: Insignificance (2001)

Insisteixo…

Jim O’Rourke amb Tim Barnes i Jeff Tweedy i Glenn Kotche de Wilco.

Deixa un comentari

Filed under 2001, Pop, rock

Dire Straits – Communiqué (1979)

A principis de l’any 1978, Dire Straits entraven a l’estudi per enregistrar el seu primer disc homònim continent del seu èxit absolut Sultans of Swing. Aquell mateix any, a finals, van enregistrar aquest segon disc, Communiqué, tot i que va ser publicat l’any següent. Com moltes altres bandes, després d’un debut reeixit el segon disc no es va fer esperar.
Dire Straits eren els germans David i Mark Knopfler, provinents de Glasgow, Escòcia, i guitarristes tots dos, emigrats a Londres per provar fortuna en el món de la música. David compartia pis amb John Isley, el que seria baixista de la banda. Completaria la banda Pick Withers, un bateria de sessió amb qui Mark havia tocat anys enrere.

Són un grup de manual; van seguir tots els passos que tot grup de rock ha de seguir, però que poques vegades funcionen. Aquests són:

1/Estalviar els diners necessaris per fer una gravació, demo o maqueta. (En aquest cas 120 lliures).
2/Enregistrar entre quatre i cinc cançons amb algun mega hit (la bona) entre elles (en aquesta maqueta la bona era Sultans of Swing).
3/Donar la maqueta a algun conegut de la banda que treballi en la indústria musical, tot músic en coneix algun. (Charlie Gillet era un crític que tenia un programa a la BBC de Londres).

Fins aquí els tres passos que ha de fer tot grup de música, el que passà després ja està més en el terreny de l’impossible, però a vegades pot passar.
Charlie Gillet va punxar la maqueta al seu programa un diumenge de l’estiu del 77 i el telèfon de l’emissora va començar a treure fum…

Els dos primers discs dels Dire Straits es poden considerar un de sol; mateixa formació, mateix so, mateix estil. Potser la qualitat del segon és un pèl millor, està gravat a Nassau, Bahames, amb tot el relax que això comporta. En aquest Communiqué hi ha temes emblemàtics de la banda com Lady Writer, Once Upon a Time in the West i joies com News o Where Do You Think You’re Going amb un dels millors finals que em venen ara mateix a la memòria (un altre seria el de Gates of Delirium del disc Relayer dels Yes, però això són figues d’un altre paner).

Dire Straits Communiqué

El disc, traient el cap de l’estanteria… PVP 500 Ptes.

Resumint; els músics van enregistrar la seva primera maqueta l’estiu del 77 i a finals del 78 estaven a les illes Bahames enregistrant el seu segon àlbum… com deia el teutó, “…no hase falta desir nada más.

Després d’aquest àlbum, i amb l’entrada a la nova dècada, David Knopfler abandonà la banda per la pressió que significa estar en una banda amb súper vendes, amb gires i tota la indústria al damunt.

La banda només va enregistrar 6 discs, tots excel·lents, tret del darrer, On Every Street, una mica més fluix que els altres, potser pel fet que qualsevol cosa que comparis amb Brothers in Arms té les de perdre. La qüestió és que la publicació d’aquest darrer àlbum va produir una gira mundial que va permetre que un servidor veiés aquesta magnífica banda en directe a Barcelona el 8 de maig del 1992, l’única vegada que he posat els peus en una plaça de toros fins a la data.

Com a curiositat, i per qui ho vulgui saber, Dire Straits vol dir Grans Penúries en català, Grandes Apuros en castellà. És un dubte que vaig tenir durant molt temps i que Google, per descomptat, m’ha resolt. Benaurada era digital!

2 comentaris

Filed under 1978, dire straits, Pop, rock

Queen: Queen II (1974)

L’altre dia vaig trobar per casa una caixa enorme plena de cassets, i mirant els que hi havia dins vaig trobar una cinta verge en la qual hi havia gravat, anys enrere, els dos primers discs de Queen. El primer disc de Queen no em treu la son, sincerament, tret de Modern Times Rock’n’Roll, temasso composat i cantat pel bateria Roger Taylor (l’únic cantant de rock que hi ha a la banda), i del tema que obre el disc Keep Yourself Alive amb la fantàstica entrada de Brian May i la seva guitarra amb flanger.

Per això he triat el segon disc dels Queen, que de manera original van anomenar Queen II. És un disc infinit, tots els temes són boníssims, i ja defineix els Queen de la primera època, on destil·laven aquesta mena de Rock basat en la música antiga anglesa. Totes les cançons tenen un regust medieval, tot i que la veu de Mercury les portava a un terreny més líric.

Queen II

Fent un repàs a les cançons del disc, aquest comença amb una mena de marxa amb la guitarra de May fent tots els personatges de l’auca, o totes les veus de l’orquestra.

A Father to Son la banda desplega tota la seva força, i deixa clar que els músics que la formen són excepcionals. Roger Taylor va ser “contractat” per Brian May a través d’un anunci en el qual hi posava “Es busca bateria tipus Ginger Baker.“, evidentment el van trobar, fins i tot a vegades sembla John Bonham, en aquest tema desplega tot el seu repertori de redobles.

White Queen podria ser l’himne del país dels Elfs de Tolkien, té aquest punt entre medieval i mitològic, amb tota la força que la banda sap donar quan cal. Some day one day és el primer tema del disc que no canta Mercury, el canta Brian May i la tasca de Freddy Mercury en aquests casos i en la resta de temes del disc, és la de tocar els teclats. Queen sempre deien en els crèdits que no hi havia sintetitzadors en els seus discs, per tal de deixar patent que no hi havia “trampa”, que els sons eren tots reals, i que no tiraven pel camí fàcil, fins i tot pel disc A Night At The Opera, Brian May va aprendre a tocar l’arpa pel tema Love of My Life.

El següent tema, The Loser in the End, el canta el meu Queen preferit, en Roger Taylor, com he dit abans, l’únic cantant del grup amb autèntica veu de rock que hi havia a la banda, els falsets més aguts que es poden sentir en els discs de Queen són fets per Taylor, que té un registre tonal que va des del Mi 2 al Mi 6!! 4 octaves!!

I comença la bogeria de la segona part, és sense cap mena de dubte l’avantsala de Bohemian Rapsody, és trepidant i no hi ha treva tret del minut i mig de Nevermore i el principi de The March of the Black Queen, que torna a tenir aquest regust clàssic i els cors operístics fantàstics, sempre a càrrec de Mercury, May i Taylor.

La virtut d’aquesta banda és que els seus discs eren elaborats amb tots els recursos de l’estudi, i que tots els instruments estaven tocats per ells mateixos. Treballaven l’overdub fins a la sacietat, l’overdub és una tècnica que permet enregistrar a un mateix músic a sobre de la pista que ha gravat anteriorment, però això no treu valor a la seva obra, al contrari, utilitzen l’estudi com un instrument més i el resultat és grandiloqüent, i segurament no s’hagués pogut enregistrar d’una altra manera.

Per mi aquest disc és excel·lent, cinc estrelles sobre cinc, sense cap dubte.

L’anècdota és què immersos en plena onada Glam (només cal veure l’estètica que gastaven) van demanar a David Bowie que els produís aquest disc, però ho va refusar, tot i que vuit anys després van col·laborar en la cançó Under Pressure. El dubte que ens queda és com hagués estat aquest disc passat pel sedàs del geni de Bowie.

2 comentaris

Filed under Discs, Music, queen, rock

Rod Stewart: Unplugged…and seatted (1993)

Avui fa un any que el meu pare va morir. Amb ell vam passar moltes hores escoltant música i compartint opinions sobre tot tipus d’estils, grups i cançons. Ell em va posar el cuquet de la música a dins i encara el duc. Cada cop que ens vèiem encetàvem un debat musical, ens recomanàvem algun disc i intentàvem sorprendre’ns amb alguna troballa. La darrera d’aquestes vegades va ser a primers d’Octubre del 2010.

Arrel d’un llibre que m’havia recomanat, la autobiografia de Ronnie Wood, jo estava recuperant la discografia dels Faces i vaig redescobrir l’unplugged que havia enregistrat en Rod Stewart l’any 1993 en el qual hi participava el seu company de whisky i carretera Ronnie Wood. Una joia com aquella havia de compartir-la amb ell i sense dubtar-ho vaig comprar dues còpies del disc i li’n vaig regalar una. Aquest va ser el darrer disc que va escoltar, i el va gaudir, ja que me’n va parlar molt durant aquells dies.

De què va el disc?

Es tracta d’un resum de la trajectòria d’en Rod Stewart des que estava amb els Faces fins aquell moment, des de la (sempre discutible) perspectiva d’un unplugged. El disc comença molt convincent, amb temes de la primera època de Stewart en solitari i es va tornant més bluesero fins que al quart tema apareix en Ronnie Wood amb els seus licks característics. Amb Ronnie Wood, sense deixar el blues, repassen grans clàssics com Maggie May, Every Picture tells a Story, així fins que apareix una secció de corda amb la que interpreta les balades tan característiques de la seva discografia, la versió de Curtis Mayfield People get Ready, o Have I told you Lately de l’irlandès Van Morrison. A Rod Stewart se li ha reconegut sempre la seva gran veu però m’agradaria destacar la seva capacitat compositiva, tot i que en els darrers anys s’hagi dedicat gairebé exclusivament a fer discs de versions. Només dient que és el coautor de Maggie May crec que està tot dit, ja que aquesta cançó està considerada pel Rock and Roll Hall of Fame una de les 500 cançons que van donar forma al Rock and Roll. Al final del disc fan un petit homenatge als Faces, tocant Stay with me, un tema composat per ells dos i que surt al disc A Nod is as good as a Wink…to a Blind Horse (1971)

Rod Stewart Unplugged... and Seated

Les cançons del disc.

  1. Hot Legs
  2. Tonight’s the Night
  3. Handbags and Gladrags
  4. Cut across Shorty
  5. Every Picture Tells A Story
  6. Maggie May (mira aquest tema al YouTube)
  7. Reason to Believe
  8. People Get Ready
  9. Have I Told You Lately
  10. Tom Traubert’s Blues (Waltzing Matilda)
  11. The First Cut Is the Deepest
  12. Mandolin Wind
  13. Highgate Shuffle
  14. Stay with Me
  15. Having A Party

Escolta el disc a Grooveshark clicant aquí.

M’agradaria destacar les versions que fa de Tom Traubert’s Blues (Waltzing Matilda) de Tom Waits, i de The first Cut is the Deepest de Cat Stevens (ara Yusuf Islam), totes dues ubicades en el bloc més orquestral del disc, a les quals l’arranjament de corda els dona molta profunditat i les carrega d’emotivitat.

Una anècdota.

Ronnie Wood explica en el seu llibre Memòries d’un Rolling Stone que durant l’enregistrament del disc de Rod Stewart Every Picture tells a Story (1971) ell va tocar el baix i totes les guitarres de la cançó Maggie May.

Aquest llibre és obligatori per a tots els amants del rock i de les historietes dels que van fer gran aquesta música, doncs a les seves pàgines hi apareixen els Who, Eric Clapton, George Harrison, i molts altres interactuant i fent les bestieses més impensables.

1 comentari

Filed under 1993, Pop, rock, Rod Stewart, Ron Wood, Unplugged