Tag Archives: Gene Clark

The Byrds: (Untitled) (1970)

Anomenat així per un error del mànager a l’hora d’omplir la fitxa del disc, allà on demanaven Title: ell va posar (Untitled) ja que encara no tenien el títol i la discogràfica va prendre’l com a definitiu. Aquest disc va ser el primer amb la darrera i més estable formació de la banda, Clarence White, Gene Parsons, Roger McGuinn i l’acabat de contractar, el baixista Skip Battin.

  

Aquest doble L.P. consta d’un disc en directe i un altre enregistrat en estudi i representa la primera gravació en públic de la banda, que va decidir publicar el seu live ja que la crítica havia escrit que aquesta era la millor formació en directe que havia tingut els Byrds.

Del disc en directe cal destacar una llarga i psicodèlica versió del clàssic de la banda Eight Miles High, així com els imprescindibles hits Mr.Spaceman o la composada per Bob Dylan, però habitual al repertori de la banda, Mr.Tambourine Man. El directe sona molt bé i els músics estan immensos. Està enregistrat en dues sessions en diferents sales de concert, a Nova York el 28 de Febrer i l’1 de Març del mateix any que va ser publicat.

El disc d’estudi comprèn 9 cançons noves de les quals 5 havien de formar part d’un musical country que Roger Mc.Guinn estava preparant, però que no va veure mai la llum fins a mitjans de la dècada dels 90 i de manera semi-amateur.

Tot i que la banda havia perdut el geni de Gene Clark i l’eficàcia de David Crosby uns anys abans, aquest disc va significar el rellançament del grup, aprofitant l’èxit de la pel·licula Easy Rider, de la qual ells en van composar una cançó per la banda sonora. El disc va ser produït pel productor dels seus primers discs Terry Melcher, i el grup creia en aquest renaixement i pretenia titular el disc  Phoenix o The First Byrds Album, tal com explica en l’interior de la caràtula Jim Bickhart. És un molt bon disc, digne de la discografia dels The Byrds i probablement el que jo més he sentit ja que pertanyia al meu pare i el posava molt sovint al toca discs de casa.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 1970, Country Rock, The Byrds

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics