Category Archives: 1993

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

Deixa un comentari

Filed under 1993, BritPop, Glam Rock, Suede

Rod Stewart: Unplugged…and seatted (1993)

Avui fa un any que el meu pare va morir. Amb ell vam passar moltes hores escoltant música i compartint opinions sobre tot tipus d’estils, grups i cançons. Ell em va posar el cuquet de la música a dins i encara el duc. Cada cop que ens vèiem encetàvem un debat musical, ens recomanàvem algun disc i intentàvem sorprendre’ns amb alguna troballa. La darrera d’aquestes vegades va ser a primers d’Octubre del 2010.

Arrel d’un llibre que m’havia recomanat, la autobiografia de Ronnie Wood, jo estava recuperant la discografia dels Faces i vaig redescobrir l’unplugged que havia enregistrat en Rod Stewart l’any 1993 en el qual hi participava el seu company de whisky i carretera Ronnie Wood. Una joia com aquella havia de compartir-la amb ell i sense dubtar-ho vaig comprar dues còpies del disc i li’n vaig regalar una. Aquest va ser el darrer disc que va escoltar, i el va gaudir, ja que me’n va parlar molt durant aquells dies.

De què va el disc?

Es tracta d’un resum de la trajectòria d’en Rod Stewart des que estava amb els Faces fins aquell moment, des de la (sempre discutible) perspectiva d’un unplugged. El disc comença molt convincent, amb temes de la primera època de Stewart en solitari i es va tornant més bluesero fins que al quart tema apareix en Ronnie Wood amb els seus licks característics. Amb Ronnie Wood, sense deixar el blues, repassen grans clàssics com Maggie May, Every Picture tells a Story, així fins que apareix una secció de corda amb la que interpreta les balades tan característiques de la seva discografia, la versió de Curtis Mayfield People get Ready, o Have I told you Lately de l’irlandès Van Morrison. A Rod Stewart se li ha reconegut sempre la seva gran veu però m’agradaria destacar la seva capacitat compositiva, tot i que en els darrers anys s’hagi dedicat gairebé exclusivament a fer discs de versions. Només dient que és el coautor de Maggie May crec que està tot dit, ja que aquesta cançó està considerada pel Rock and Roll Hall of Fame una de les 500 cançons que van donar forma al Rock and Roll. Al final del disc fan un petit homenatge als Faces, tocant Stay with me, un tema composat per ells dos i que surt al disc A Nod is as good as a Wink…to a Blind Horse (1971)

Rod Stewart Unplugged... and Seated

Les cançons del disc.

  1. Hot Legs
  2. Tonight’s the Night
  3. Handbags and Gladrags
  4. Cut across Shorty
  5. Every Picture Tells A Story
  6. Maggie May (mira aquest tema al YouTube)
  7. Reason to Believe
  8. People Get Ready
  9. Have I Told You Lately
  10. Tom Traubert’s Blues (Waltzing Matilda)
  11. The First Cut Is the Deepest
  12. Mandolin Wind
  13. Highgate Shuffle
  14. Stay with Me
  15. Having A Party

Escolta el disc a Grooveshark clicant aquí.

M’agradaria destacar les versions que fa de Tom Traubert’s Blues (Waltzing Matilda) de Tom Waits, i de The first Cut is the Deepest de Cat Stevens (ara Yusuf Islam), totes dues ubicades en el bloc més orquestral del disc, a les quals l’arranjament de corda els dona molta profunditat i les carrega d’emotivitat.

Una anècdota.

Ronnie Wood explica en el seu llibre Memòries d’un Rolling Stone que durant l’enregistrament del disc de Rod Stewart Every Picture tells a Story (1971) ell va tocar el baix i totes les guitarres de la cançó Maggie May.

Aquest llibre és obligatori per a tots els amants del rock i de les historietes dels que van fer gran aquesta música, doncs a les seves pàgines hi apareixen els Who, Eric Clapton, George Harrison, i molts altres interactuant i fent les bestieses més impensables.

1 comentari

Filed under 1993, Pop, rock, Rod Stewart, Ron Wood, Unplugged