Tag Archives: Classic

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

Claude Bolling: Suite for Flute and Jazz Piano Trio nº1 & nº2 (1975 & 1987)

La mort aquesta matinada de Joan Barril, ha fet que rescatés un disc de Claude Bolling i Jean-Pierre Rampal, que feia molts anys que no escoltava; us explico quina relació té Joan Barril amb els francesos Bolling i Rampal:

Fa més de vint anys escoltava un programa de ràdio els diumenges a la nit, es deia Papers Mullats, significava el final del cap de setmana i era, com afirmaven els seus presentadors, “probablement l’emissió més ensopida de la radiodifusió catalana”. I efectivament, anava molt bé perquè t’entrés la son.

Els locutors del programa eren en Joan Ollè i en Joan Barril i hi llegien poemes, prosa, fragments de novel·les, i potser alguna vegada, pensaven en veu alta amb el micròfon engegat.

Totes aquestes lectures les intercalaven amb una música esplèndida, escollida amb gust, com sempre han fet aquesta parella de fet, i la sintonia del programa, o sintonies, perquè n’hi havia vàries durant l’emissió, era una mena de música clàssica barrejada amb molta gràcia amb jazz clàssic. Hi havia algunes peces que em fascinaven i em posaven la pell de gallina, fins que em vaig decidir enviar una carta a Catalunya Ràdio perquè em ressolessin el dubte: Qui coi tocava allò?

La meva carta era escrita a mà, i la resposta també va ser escrita a mà per Joan Ollè, que em deia que li semblava que era el Rampal, i el disc es deia alguna cosa així com Suite…, tot molt imprecís, però suficient per anar a Transbord i que em venguessin el disc. Primer vaig comprar el segon volum, que era el que tenien en stock, i posteriorment em vaig comprar el primer, on hi havia el gruix de les sintonies de Papers Mullats.

Vet aquí perquè he relacionat Barril i Bolling aquest matí.

Bolling

Els discs són molt agradables, de molt bon escoltar i crec que la mescla entre els fragments clàssics protagonitzats per la flauta de Jean-Pierre Rampal i els trossos de Jazz Clàssic està súper ben executada. Evidentment suposo que deu tenir detractors entre els integristes del Jazz i de la clàssica, però què sabran ells…

Descansi en pau Joan Barril.

2 comentaris

Filed under classic, Jazz