Tag Archives: Electric Light Orchestra

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 Comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

ELO: Time (1981)

Aquest és un disc conceptual sobre els viatges en el temps, no està molt ben considerat dins de la discografia de la Electric Light Orchestra, però per mi és el millor que han fet. Fins i tot Jeff Lynne, líder absolut de la banda, en fa uns comentaris amb una mica de mofa en el llibret de la reedició en CD que van fer als 20 anys de la primera edició. És un disc editat l’any 1981, venien d’enregistrar cincs discs seguits que havia portat la banda de Birmingham al top de les llistes d’èxits i de consolidar un lloc en la incipient música electrònica. La banda sonora del film Xanadu els havia portat, de la mà d’Olivia Newton John, al cim de la comercialitat i a totes les pistes de ball de la terra, i això, a part de molts diners, els va fer guanyar l’etiqueta de banda comercial hortera que els rockers de pedra picada no els han tret mai més. Jo, que em considero un melòman sense prejudicis i prou entusiasta com per veure sempre el costat positiu dels discs que escolto, no tinc en compte aquests factors i intento escoltar sempre lliure d’influències, i si aquests aconsegueixen moure alguna cosa dins meu, es guanyen un lloc a la meva estanteria.

Elo Time

Després d’aquesta època de grans èxits, la ELO edita aquest disc, en aparença similar i coherent amb la seva discografia, però hi ha tot un seguit de temes que trenquen amb l’esperit festiu Beatlelià que els caracteritza, són els temes en que els sintetitzadors prenen més importància, Yours Truly 2095, Ticket to the Moon, Another Heart Breaks, i la meva preferida Here is the News; aconsegueixen desprendre una melangia que acompanya la desolació i soledat dels protagonistes de les lletres. El missatge del disc no és positiu, el futur del què parlen és sempre pitjor al present del 1981.

Cara Ú

  1. Prologue
  2. Twilight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  3. Yours Truly, 2095
  4. Ticket to the Moon
  5. The Way Life’s Meant to Be
  6. Another Heart Breaks

Cara Dos

  1. Rain Is Falling
  2. From the End of the World
  3. The Lights Go Down
  4. Here Is the News
  5. 21st Century Man
  6. Hold on Tight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  7. Epilogue

Escolta’l a grooveshark

Hold on Tight (to your dream), va ser single Top Ten a les llistes d’èxits juntament amb Twilight; el primer tema recupera l’essència de la ELO i el segon és una mica més atrevit amb l’ús dels sintetitzadors. Els arranjaments del disc continuen sent de primera, amb tota mena de detalls i buscant el perfeccionisme en la producció. Jeff Lynne torna a estar brillant en la composició i la producció de les cançons i es va guanyar un lloc entre els millors productors de la dècada, produint l’any 1988 el retorn de George Harrison, el 1989 el retorn de Roy Orbison. Cal esmentar també el supergrup que va crear a finals dels vuitanta amb Harrison, Orbison, Tom Petty i Bob Dylan: The Traveling Wilburys.

Crec que és un disc que estilísticament ha pogut marcar a bandes com Air, ja que hi ha fragments que me’ls recorda molt, tot i que crec que l’excés de sintetitzadors no va deixar que tingués l’acollida que mereixia entre el públic. Curiosament Steve Winwood va reconèixer a principi dels anys vuitanta que aquest L.P. l’havia influenciat.

Una anècdota.

Cher, en el seu single súper-vendes Believe, va utilitzar  un sampler extret dels temes Prologue i Epilogue d’aquest disc. Es tracta del so de sintetitzador que sona al principi i al final dels temes.

2 comentaris

Filed under Bob Dylan, Electric Light Orchestra, ELO, Jeff Lynne, Olivia Newton John, Roy Orbison, Time, Tom Petty