Queen: Queen II (1974)

L’altre dia vaig trobar per casa una caixa enorme plena de cassets, i mirant els que hi havia dins vaig trobar una cinta verge en la qual hi havia gravat, anys enrere, els dos primers discs de Queen. El primer disc de Queen no em treu la son, sincerament, tret de Modern Times Rock’n’Roll, temasso composat i cantat pel bateria Roger Taylor (l’únic cantant de rock que hi ha a la banda), i del tema que obre el disc Keep Yourself Alive amb la fantàstica entrada de Brian May i la seva guitarra amb flanger.

Per això he triat el segon disc dels Queen, que de manera original van anomenar Queen II. És un disc infinit, tots els temes són boníssims, i ja defineix els Queen de la primera època, on destil·laven aquesta mena de Rock basat en la música antiga anglesa. Totes les cançons tenen un regust medieval, tot i que la veu de Mercury les portava a un terreny més líric.

Queen II

Fent un repàs a les cançons del disc, aquest comença amb una mena de marxa amb la guitarra de May fent tots els personatges de l’auca, o totes les veus de l’orquestra.

A Father to Son la banda desplega tota la seva força, i deixa clar que els músics que la formen són excepcionals. Roger Taylor va ser “contractat” per Brian May a través d’un anunci en el qual hi posava “Es busca bateria tipus Ginger Baker.“, evidentment el van trobar, fins i tot a vegades sembla John Bonham, en aquest tema desplega tot el seu repertori de redobles.

White Queen podria ser l’himne del país dels Elfs de Tolkien, té aquest punt entre medieval i mitològic, amb tota la força que la banda sap donar quan cal. Some day one day és el primer tema del disc que no canta Mercury, el canta Brian May i la tasca de Freddy Mercury en aquests casos i en la resta de temes del disc, és la de tocar els teclats. Queen sempre deien en els crèdits que no hi havia sintetitzadors en els seus discs, per tal de deixar patent que no hi havia “trampa”, que els sons eren tots reals, i que no tiraven pel camí fàcil, fins i tot pel disc A Night At The Opera, Brian May va aprendre a tocar l’arpa pel tema Love of My Life.

El següent tema, The Loser in the End, el canta el meu Queen preferit, en Roger Taylor, com he dit abans, l’únic cantant del grup amb autèntica veu de rock que hi havia a la banda, els falsets més aguts que es poden sentir en els discs de Queen són fets per Taylor, que té un registre tonal que va des del Mi 2 al Mi 6!! 4 octaves!!

I comença la bogeria de la segona part, és sense cap mena de dubte l’avantsala de Bohemian Rapsody, és trepidant i no hi ha treva tret del minut i mig de Nevermore i el principi de The March of the Black Queen, que torna a tenir aquest regust clàssic i els cors operístics fantàstics, sempre a càrrec de Mercury, May i Taylor.

La virtut d’aquesta banda és que els seus discs eren elaborats amb tots els recursos de l’estudi, i que tots els instruments estaven tocats per ells mateixos. Treballaven l’overdub fins a la sacietat, l’overdub és una tècnica que permet enregistrar a un mateix músic a sobre de la pista que ha gravat anteriorment, però això no treu valor a la seva obra, al contrari, utilitzen l’estudi com un instrument més i el resultat és grandiloqüent, i segurament no s’hagués pogut enregistrar d’una altra manera.

Per mi aquest disc és excel·lent, cinc estrelles sobre cinc, sense cap dubte.

L’anècdota és què immersos en plena onada Glam (només cal veure l’estètica que gastaven) van demanar a David Bowie que els produís aquest disc, però ho va refusar, tot i que vuit anys després van col·laborar en la cançó Under Pressure. El dubte que ens queda és com hagués estat aquest disc passat pel sedàs del geni de Bowie.

2 comentaris

Filed under Discs, Music, queen, rock

2 responses to “Queen: Queen II (1974)

  1. oriolvidal

    Gran crítica de la “joia oculta” de Queen, tot i que és evident que l’estil resulta absolutament extraterrestre des dels nostres dies.

    Només un apunt i un interrogant:
    1) en Taylor, efectivament, té una tessitura brutal, adrenalínica, però al meu entendre, molt carent d’emoció comparat amb el gran Freddie;

    2) entenc per on vas quan dius que Mercury no era un cantant de rock… Però la provocació mereix una exposició molt més llarga (i enriquidora).

    • Gràcies pel comentari.
      Que consti que no he volgut menystenir al gran Freddie Mercury, sense ell no es podria entendre aquesta gran banda de Rock. Segurament, amb una veu diferent, aquesta banda no hagués estat tant innovadora i original en l’estil.
      Això no fa més que confirmar que el rock està obert a qualsevol bona idea, i a qualsevol bona veu. De fet, no sé si Mercury va ser el primer, però després d’ell altres han incorporat la tècnica més lírica al rock, Bruce Dickinson dels Iron Maiden o Kate Bush serien casos ben clars i prou diferents entre sí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s