Category Archives: Peter Gabriel

Mandela i els musics Anti-Aparheid

Arran de la mort de Nelson Mandela, m’han vingut al cap tot un seguit de músics que es posicionaren en contra del moviment segregacionista sud-Africà. I regirant la pila de discs que hi ha a casa n’he trobat uns quants de bons i interessants:

El primer: un maxi single de Robert Wyatt, bateria dels primers Soft Machine que emprengué una brillant carrera com a cantant en solitari, defensant sempre els drets socials com a membre del partit comunista de la Gran Bretanya. El 12″ conté la cançó The Wind of Change i Namíbia, i estan interpretades per Robert Wyatt amb The Swapo Singers i produïdes pel membre fundador dels The Specials, Jerry Dammers. Són dues cançons d’estil ska amb tocs de música africana. Aquest disc es va editar a benefici de SWAPO (South-West African People’s Organization), una organització d’alliberament en contra de l’ocupació militar que patia Namíbia, entregada a Sud-Africa després de la primera guerra mundial i governada com a una de les seves províncies, aplicant l’aparheid i el terror assassinant i torturant namíbis a l’atzar (idea extreta de la contraportada del disc).

The Wind of Change

Wyatt amb els SWAPO SIngers.

Segon: Peter Gabriel i la seva cançó Biko, del seu tercer àlbum i amb una brutal versió en directe al Plays Live, versionada també pels Simple Minds en el seu disc Street Fighting Years. Aquesta cançó està dedicada a l’activista sud-africà Steve Biko, mort per les tortures de la policia després d’haver estat arrestat i copejat al cap va entrar en estat de coma i va ser lligat als barrots d’una finestra, un mes més tard el carregaren a la part de darrera d’un Land Rover per fer un viatge de 1100 km fins a Pretòria, on moria l’endemà d’entrar a la presó.

Gabriel

Peter Gabriel va dedicar un himne a Steve Biko.

Tercer: Miles Davis qui va dedicar un disc al bisbe i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, activista contra l’aparheid. Després de l’àlbum TUTU, de l’any 1986, va fer AMANDLA, l’any 1989. Amandla és una expressió zulú utilitzada pels negres de Sud-Àfrica que vol dir PODER i era molt utilitzada en la lluita contra la segregació. El lider deia AMANDLA “Poder”, i la multitud contestava AWETHU que vol dir “per nosaltres”.

Tutu i Amandla de Miles Davis.

Tutu i Amandla de Miles Davis.

En quart lloc m’ha vingut al cap unes paraules que hi ha escrites en el dors dels discs de Style Council, la banda de Paul Weller i Mike Talbot: “This recording is not for sale in South Africa”, “Aquest disc no es pot vendre a Sud-Àfrica”, com a part del boicot cultural i esportiu al que la resta del món sumiren als governants i habitants d’aquell país, per permetre aquest règim inhumà. Paul Weller, Jerry Dammers i Billy Bragg van criticar en públic que Paul Simon enregistrés el seu disc Graceland (1986) a Sud-Àfrica, trencant així aquest boicot.

The Style Council

The Style Council

I cinc, he recordat el disc Rattle and Hum dels U2, on un ja aspirant al Nobel de la Pau, Bono, al final del tema Silver and Gold diu les següents paraules:

“This is a song written about a man in a shanty town outside of Johannesburg. A man who’s sick and tired of looking down the barrel of white South Africa. A man who is at the point where he is ready to take up arms against his oppressor. A man who has lost faith in the peacemakers of the west while they argue and while they fail to support a man like bishop Tutu and his request for economic sanctions against South Africa.”

“Aquesta és una cançó que parla sobre un home d’un barri de barraques dels afores de Johannesburg. Un home que està malalt i cansat de veure la Sud-àfrica blanca. Un home que està a punt de prendre les armes contra el seu opressor. Un home que ha perdut la fe en els pacificadors de l’oest, que s’omplen la boca amb paraules i que al mateix temps no donen suport a un home com el bisbe Tutu i la seva petició de sancions econòmiques contra Sud-àfrica.”

Els sempre reivindicatius U2.

Els sempre reivindicatius U2.

Una vegada més la música es va posar al servei de la societat i van reivindicar un canvis que, per sort, anys després succeiren.

2 comentaris

Filed under Discs, Miles Davis, Nelson Mandela, Peter Gabriel, U2

Peter Gabriel: So (1986)

L’altre dia vaig rebre una newsletter de petergabriel.com on deia que el music anglès anunciava una gira (de moment pels USA) per celebrar el 25è aniversari del seu disc més aclamat, el celebèrrim So, i que inclourà molts músics que van intervenir en el disc. Recordo que al disc hi havia  entre d’altres Tony Levin, Manu Katché, David Rhodes o Daniel Lanois com a banda principal, i les preuades col·laboracions de Kate Bush, en el hit-single Don’t Give Up o Youssou N’Dour entre altres grans estrelles. Només que algunes d’elles trepitgin l’escenari per acompanyar l’ex-lider de Genesis ja valdrà la pena anar a veure aquesta sorprenent però desitjada gira. A veure si s’anima i ve a Europa.

L’anunci deia així:

“Peter Announces North American Tour ‘Back To Front’ To Celebrate 25th Anniversary of ‘So’Following a critically acclaimed New Blood tour in 2011 that reignited Peter Gabriel fans across the world by re-imagining his best known songs through stunning orchestral arrangements, Gabriel announced today his return to U.S. stages to celebrate the 25th anniversary of his groundbreaking, iconic album So.Focusing on the entirety of that multi-platinum album, the tour, entitled BACK TO FRONT, will feature Gabriel with many of the members of the original band he toured with 25 years ago and will feature the album’s songs from start to finish plus some of his other biggest hits. ”

Aquest disc va marcar un abans i un després en la carrera de Gabriel, que havia deixat Genesis l’any 1974 per començar una carrera allunyada del progressiu, però sense entrar del tot en el món del pop, tot i que sospito que ell ho volia, però la seva particular manera d’entendre la música no li va permetre.

Venia de fer la banda sonora de Birdy, però abans d’això havia tret quatre discs ben diferents entre ells, i produïts per personatges tan diferents com  Bob Ezrin,  Robert Fripp, o Steve Lillywhite. So el produia Daniel Lanois, amb qui començaria una fructífera col·laboració a partir d’aleshores.

És el primer disc realment comercial de Peter Gabriel i ho aconsegueix sense fer gaires concessions a l’il·lustríssim, segons el meu parer el que fa és continuar oferint bones cançons amb el seu particular so sec, greu i cru, però aquesta vegada aprofita la moda dels videoclips per entrar a casa de la gent, a través de la MTV i els programes musicals destinats a emetre aquest tipus de clips promocionals. Gabriel és intel·ligent i es desmarca de la majoria de videoclips que hi ha al moment. Enllaço uns quants perquè veieu que els clips de Gabriel tenien un toc d’autor que el diferenciava de la resta.

És un disc imprescindible, com tots els de Peter Gabriel fins a Us (1992).

1 comentari

Filed under Peter Gabriel, So