Arran de la mort de Nelson Mandela, m’han vingut al cap tot un seguit de músics que es posicionaren en contra del moviment segregacionista sud-Africà. I regirant la pila de discs que hi ha a casa n’he trobat uns quants de bons i interessants:
El primer: un maxi single de Robert Wyatt, bateria dels primers Soft Machine que emprengué una brillant carrera com a cantant en solitari, defensant sempre els drets socials com a membre del partit comunista de la Gran Bretanya. El 12″ conté la cançó The Wind of Change i Namíbia, i estan interpretades per Robert Wyatt amb The Swapo Singers i produïdes pel membre fundador dels The Specials, Jerry Dammers. Són dues cançons d’estil ska amb tocs de música africana. Aquest disc es va editar a benefici de SWAPO (South-West African People’s Organization), una organització d’alliberament en contra de l’ocupació militar que patia Namíbia, entregada a Sud-Africa després de la primera guerra mundial i governada com a una de les seves províncies, aplicant l’aparheid i el terror assassinant i torturant namíbis a l’atzar (idea extreta de la contraportada del disc).
Wyatt amb els SWAPO SIngers.
Segon: Peter Gabriel i la seva cançó Biko, del seu tercer àlbum i amb una brutal versió en directe al Plays Live, versionada també pels Simple Minds en el seu disc Street Fighting Years. Aquesta cançó està dedicada a l’activista sud-africà Steve Biko, mort per les tortures de la policia després d’haver estat arrestat i copejat al cap va entrar en estat de coma i va ser lligat als barrots d’una finestra, un mes més tard el carregaren a la part de darrera d’un Land Rover per fer un viatge de 1100 km fins a Pretòria, on moria l’endemà d’entrar a la presó.
Peter Gabriel va dedicar un himne a Steve Biko.
Tercer: Miles Davis qui va dedicar un disc al bisbe i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, activista contra l’aparheid. Després de l’àlbum TUTU, de l’any 1986, va fer AMANDLA, l’any 1989. Amandla és una expressió zulú utilitzada pels negres de Sud-Àfrica que vol dir PODER i era molt utilitzada en la lluita contra la segregació. El lider deia AMANDLA “Poder”, i la multitud contestava AWETHU que vol dir “per nosaltres”.
Tutu i Amandla de Miles Davis.
En quart lloc m’ha vingut al cap unes paraules que hi ha escrites en el dors dels discs de Style Council, la banda de Paul Weller i Mike Talbot: “This recording is not for sale in South Africa”, “Aquest disc no es pot vendre a Sud-Àfrica”, com a part del boicot cultural i esportiu al que la resta del món sumiren als governants i habitants d’aquell país, per permetre aquest règim inhumà. Paul Weller, Jerry Dammers i Billy Bragg van criticar en públic que Paul Simon enregistrés el seu disc Graceland (1986) a Sud-Àfrica, trencant així aquest boicot.
The Style Council
I cinc, he recordat el disc Rattle and Hum dels U2, on un ja aspirant al Nobel de la Pau, Bono, al final del tema Silver and Gold diu les següents paraules:
“This is a song written about a man in a shanty town outside of Johannesburg. A man who’s sick and tired of looking down the barrel of white South Africa. A man who is at the point where he is ready to take up arms against his oppressor. A man who has lost faith in the peacemakers of the west while they argue and while they fail to support a man like bishop Tutu and his request for economic sanctions against South Africa.”
“Aquesta és una cançó que parla sobre un home d’un barri de barraques dels afores de Johannesburg. Un home que està malalt i cansat de veure la Sud-àfrica blanca. Un home que està a punt de prendre les armes contra el seu opressor. Un home que ha perdut la fe en els pacificadors de l’oest, que s’omplen la boca amb paraules i que al mateix temps no donen suport a un home com el bisbe Tutu i la seva petició de sancions econòmiques contra Sud-àfrica.”
Els sempre reivindicatius U2.
Una vegada més la música es va posar al servei de la societat i van reivindicar un canvis que, per sort, anys després succeiren.
Els meus discos 