David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

David Bowie: Sue or in a Season of Crime

Bowie ha editat un nou single aquest passat dia 12 d’Octubre. Aparentment, i pel que he llegit, es publicarà el mes que ve amb el seu darrer grans èxits, anomenat Nothing Has Changed. Aquest recopilatori destacarà sobre els altres que ha tret abans perquè inclou un parell de temes de l’àlbum inèdit que Bowie va enregistrar l’any 2001, Toy.
A més dels clàssics i aquests dos inèdits hi haurà aquesta nova i deliciosa cançó que Bowie ens ofereix; una mena de Jazz avantguardista interpretat per la Big Band de Maria Schneider i que queda a mitja distància entre el Bernard Hermann de Taxi Driver i Carla Bley a Escalators over the Hill, i per sobre, la seva veu de vellut.

La cançó va ser presentada diumenge 12 d’octubre per Guy Garvey, el cantant dels Elbow, que té un programa a la BBC Radio 6 Music anomenat Guy Garvey’s Finest Hour.

Una vegada més, Bowie no decep. Excel·lent com sempre.

David Bowie: Aladdin Sane (1973)

Aquest és un autèntic disc de Glam Rock; desde la portada fins a cadascun dels temes que hi ha planxats.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Bowie tot just acabava d’enregistrar Ziggy Stardust, una obra mestra del rock, però havia de mantenir el nivell assolit, i ho va aconseguir amb aquest excel·lent disc, produït amb el seu vell amic, amb qui havia confiat en tots els seus anteriors discs, el guitarrista Mick Ronson.
Composat sota una reconeguda influència americana, durant la gira de Ziggy Stardust pels Estats Units, uns misteriosos noms de ciutats americanes apareixen escrits després de cada cançó a la galeta del disc, (són les ciutats on va composat els temes?). Van fil·lar entre els dos un gran disc de Rock, amb la follia necessària per temes com Aladdin Sane i amb balades típiques Bowie com Drive-In Saturday, que recorden altres produccions de Bowie com la del disc Transformer de Lou Reed.

La cara 2.

També hi sentim el costat més cabaret de Bowie (o Ronson), en temes com Time (que a vegades sembla Pretty Things) i The Prettiest Star, on podem albirar una mica d’on van beure els Queen més Glam, hi ha un solo de guitarra de Ronson que sembla tocat per Brian May.
Una versió brutal del Let’s Spend the Night Together dels Rolling Stones, versió que va donar peu al següent disc de Bowie, darrer disc del personatge Ziggy Stardust, un disc de versions molt interessant, Pin Ups.
I continuant amb la clara influència americana, se sent moltíssim en el riff del single The Jean Genie, un fraseig del catàleg del blues que darrerament han utilitzat els Black Keys per fer el seu Gold on the Ceiling.
El disc acaba amb un magnífic Lady Grinning Soul, fantasia i virtuosisme tant en la interpretació com en la composició.

Definitivament un disc imprescindible i sense cap mena de dubte en el meu top 3 dels discs de Bowie. I com a curiositat, afegiré que el títol del disc és un joc de paraules, ja que Aladdin Sane es pronuncia igual que A Lad Insane, que vol dir un noi sonat. Who’ll love a Lad Insane?

David Bowie: The Next Day (2013)

Jo tinc un gran problema amb David Bowie, i és que tot el que ha fet, fa i farà m’ha agradat, m’agrada i m’agradarà; podria dir que en soc un fan incondicional. Tinc pràcticament tota la seva discografia i vaig tenir la sort de veure’l en directe l’any 1996 a Escalarre, m’agrada fins i tot el criticat projecte amb Tin Machine, que va iniciar a finals dels 80 i va durar tan sols un parell d’anys. (vegeu aquí un post del disc Tin Machine II)

La discografia gairebé sencera.

Des de l’any 1967 David Bowie havia editat un disc cada 2 o 3 anys, però l’any 2004, després d’una mala experiència en un escenari, va decidir retirar-se del món de la música. Una artèria obstruida i la posterior operació per arreglar-ho, va separar-lo dels seus fans, d’una manera molt discreta tracatant-se d’en Bowie, va desaparèixer sense fer soroll. La gent parlava d’una jubilació, però com es podia haver jubilat Bowie? Els grans músics no es jubilen mai. Gent com els Stones, Clapton, Ray Davies, han de morir amb les botes posades, com ja ho han fet Gary Moore, John Entwistle i molts més.

Tot i així aquesta dècada de silenci ha estat el farol més llarg de la història. Deu anys de silenci i un retorn no esperat amb el qual Bowie ha volgut recompensar els seus fans amb un disc perfecte. Disset cançons on demostra que està en plena forma.

Adaptant-se a les noves tecnologies i tendències com només ell sap fer, va fer un viral amb el seu primer vídeo, Where are we now?, i deixant que tota la comunitat musical comencès a xerrar… “M’encanta!!!” deien uns, “Que vols que et digui, és molt Heathen…” deien els altres. “Però si sembla un tema de la trilogia de Berlín” deien els més agosarats…“. Per mi era un tema nou de Bowie, i ja n’hi havia prou. No un tema top 10, però no estava gens malament. Quan va sortir el segon vídeo, amb The Stars are Out Tonight, les meves sensacions va ser completament diferents… quin temasso!!!! Quina força!!! Bowie torna a ser aquí. Només calia esperar l’edició de l’àlbum.

I l’àlbum ja és aquí: l’elapè conté 17 talls i ve amb un CD de regal amb les mateixes cançons, per poder-lo sentir al cotxe, suposo…

La genial portada de The Next Day, que aprofita la portada de Heroes.

S’ha recolzat en Tony Visconti, el seu fidel productor des de l’Space Oddity, ha recuperat a Earl Slick, que va començar a tocar amb Bowie l’any 1974 substituint el gran Mick Ronson, a part dels músics amb qui va enregistrar i girar els discs Heathen i Reality a principi dels 2000. Però trobem també la col·laboració excepcional, per ser la primera (si no m’erro), de Tony Levin, el gran baixista i stickista de King Crimson.

Al disc hi ha temes brillants i dignes de menció. A part dels tres primers singles podem trobar joies com Love is Lost, Valentine’s Day, If you can See Me, que segueix la línia electrònica de Earthling (1997), It rather be High, Boss of me, amb un treball impecable de Toni Levin, Dancing out in Space, aproximació al Modern Love del disc Let’s Dance, però amb la sonoritat de Tin Machine, sense cap mena de dubte, crec que Reeves Gabrels haguès estat un bon partenaire per alguna cançó d’aquest disc. Un altre bon tema del disc és How does the Grass Grow?, signat per Bowie i Jerry Lordan, autor del clàssic del rock instrumental Apache, popularitzat pels Shadows, i al qual fa un homenatge en la tornada de la cançó.

M’aturo aquí, però podria dir lloances de totes les cançons que queden del disc, ja que totes tenen alguna cosa a destacar, prefereixo que escolteu el disc sencer, podeu fer-ho a Grooveshark clicant aquí o a l’Spotify. De fet Bowie, aprofitant les noves tecnologies va penjar el disc sencer en escolta gratuïta a l’Itunes el dia de la publicació.

Sense dubtar-ho, aquest no és només un disc digne de la discografia de Bowie, sinó que per mi és el millor dels publicats després de Black Tie, White Noise (1993).

Mick Ronson: Play don’t Worry (1975)

Mick Ronson era membre dels Spiders of Mars, mítica banda que va acompanyar Ziggy Stardust als escenaris de tot el món. Aquesta banda liderada per l’alter ego de David Bowie va marcar els camins del Glam Rock i van conduïr a David Bowie al lloc més alt de l’Olimp del Rock. Però entre alguns seguidors de Bowie hi ha el debat de si hagués arribat tan lluny sense el geni de Mick Ronson, que va estar al seu costat des de l’any 1970, quan van enregistrar The Man Who Sold the World.

The Man Who Sold the World es pot considerar el primer disc de Bowie, tot i ser el tercer, ja que el primer disc, enregistrat per Decca, homònim i del 1967, no va sentir-se gaire fora dels circuits pop anglesos, i el segon, també homònim però aquest cop editat per Philips, i que contenia la cançó Space Oddity, també va passar desapercebut, fins a la seva reedició l’any 1973.

No va ser fins que Bowie va associar-se amb la incisiva i dura guitarra de Ronson, que no va definir l’estil que el catapultaria en la primera part de la seva carrera editant discs com The Man Who Sold the World (1970), Hunky Dory(1971), Ziggy Stardust(1972), Aladine Sane (1973) i el disc de versions Pin-Ups (1973).

Aleshores Mick Ronson va començar la seva carrera en solitari demostrant quin percentatge del só Bowie li corresponia a ell. Us puc assegurar que el percentatge era molt elevat, doncs sonen més a Spiders from Mars els discs de Ronson que els discs que Bowie va composar a partir de la seva marxa.

De què va el disc?

Es tracta d’un disc amb tots els elements del Glam Rock Britànic, la duresa de les guitarres, els pianos Honky Tonk, les balades, el rock’n’roll, les veus arriscades, la purpurina i les plomes; tot molt brit.

Side A

• Billy Porter
• Angel nº 9
• This is for You
• White Light/White Head

Side B

• Play don’t Worry (YouTube del tema al The Old Grey Whistle Test de la BBC 2)
• Hazy Days
• Girl can’t Help it
• The empty bed (Io me ne andrei)
• Woman

Escolta’n alguns temes a Grooveshark.

Mick Ronson fa gala del seu virtuosisme amb la Gibson Les Paul distorsionada, i destapa un factor que havia quedat en un segon terme  mentre estava amb Bowie, i és la seva extraordinària veu, molt similar a vegades a la de Bowie en temes com Sufragette City.

Mick Ronson, Les Paul en mà, a la portada del disc.

He estat fent una prova amb amics més joves que jo, i no intoxicats per l’amor que jo professo a Bowie i la seva prole, per veure com rebien aquest disc. La veritat és que no ha despertat gaire interès, fins i tot algun fan de Bowie me n’ha fet algun comentari no gaire afalagador.

A mi m’encanta, per mi tot són afalacs per aquest gran guitarrista, clau en la història del Rock. Presteu atenció a l’ús que fa del wha-wha (pedal d’efecte que fa que la guitarra faci aquest só), i quin fuzz (distorsió) més guapo utilitza en la majoria de temes.

Mick Ronson va fer un disc abans d’aquest, Slaughter on 10th avenue, i un postum l’any 1994 anomenat Heaven and Hull. Havia mort l’any anterior, després de fer la darrera col·laboració amb David Bowie, en el disc publicat el 1993, Black Tie White Noise.

Una anècdota.

La cançó White Light/White Head és una versió de la Velvet Underground de Lou Reed; la base va ser gravada pels Spiders from Mars pel disc de versions que va fer David Bowie l’any 1973, Pin Ups, però Bowie va desestimar el tema pel disc i Ronson li va demanar d’utilitzar la base pel seu disc. Bowie li va regalar generosament.