The Pretenders: Get Close (1986)

Get Close és un disc que tanca una etapa. És el quart LP dels Pretenders i posa el llacet a set anys de produccions discogràfiques brillants i, tot i que van continuar posteriorment, ja no ho va fer amb la mateixa projecció.

image (7)

Chrissie Hynde i la seva Fender Telecaster

Produït per Jimmy Iovine i Bob Clearmountain, de qui ja us en vaig parlar en el post dels New Model Army, és un disc que canvia respecte els anteriors discs, que eren més una barreja de New-Wave i Pop-Punk. Les composicions d’aquest entren en un territori més Pop, amb pincellades de Soul i Funk, potser és degut a que és el primer disc americà de la banda, enregistrat en gran part a New York per aquests productors americans.

El disc comença amb una molt bona cançó My Baby, amb efectes d’una audiència aplaudint i cridant al final del tema, simulant un fals directe, per reforçar la lletra de la cançó. Coses noves en l’estil de Pretenders, l’slap bass de T.M.Stevens (que va passar per la Sala Apolo d’Andorra amb Cindy Blackman fa uns anys) que es deixa sentir en temes Funk-Rock com Dance! o Light of the Moon.  També conté balades on Hynde demostra el que pot fer amb la seva veu, com Tradition of Love.

La segona cara comença amb el que va ser el single del disc, Don’t Get Me Wrong, va ser un èxit, tot i que no va assolir el número 1, va accedir al Top 10 de les llistes als dos costats de l’Atlàntic. El vídeo clip, passat per MTV fins a la sacietat, era una còpia/homenatge de l’estètica de la sèrie The Avengers (Los Vengadores). Per acabar fa una versió molt vuitantera, entre U2, Simple Minds i Texas del tema de Jimi Hendrix Room full of Mirrors.

En el camp de les col·laboracions cal destacar a Simon Phillips a la bateria en tres temes, When I Change My Life, Tradition of Love i Hymn to Her. L’altra col·laboració especial és la del gran guitarrista vinculat a la segona etapa de David Bowie, Carlos Alomar en el tema Light of the Moon, tot i que en aquest cas col·labora fent la programació de sintetitzadors i tocant la percussió, no pas amb la guitarra.

Per la manera com està pensat i concebut aquest disc, està clar que és una superproducció, però el disc no és excelent, hi ha cançons que no calia haver inclòs perquè no aporten res als 47 minuts que dura el disc.

Chrissie Hynde és nascuda als Estats Units, però el seu esperit inconformista la va fer marxar d’Akron, Ohio cap al Regne Unit; era seguidora de la música pop i lectora de la New Musical Express (NME), i va voler anar al rovell de l’ou, per empapar-se de l’ambient musical i per conèixer els seus ídols. Estem a la primera meitat dels anys setanta, era estudiant d’art, va agafar els seus treballs i se n’anà a Londres. En menys d’un any ja estava treballant a la revista NME com a escriptora, després d’haver començat una relació amb un dels periodistes més importants d’aquella revista, Nick Kent, una dona ambiciosa i amb les idees clares.

Posteriorment va aconseguir treballar a la botiga de moda SEX, dels dissenyadors Viviane Westwood i Malcom McLaren, aquest últim fou el mànager dels Sex Pistols. Aquesta botiga era el centre neuràlgic de l’emergent moviment Punk i personatges com Sid Vicious freqüentaven la botiga, que subministrava roba a la majoria dels joves que volien vestir d’aquesta manera més provocativa. Com molts americans que s’instalen al Regne Unit, Hynde va tenir problemes amb el permis de treball, i va estar entre França i Anglaterra durant uns anys, intentant formar una banda, fins que l’any 1976 va tornar a Londres. Allà va veure nèixer al seu voltant bandes Punk com The Clash, The Damned, o bandes new wave com Visage.

Al 1978 forma la seva propia banda, The Pretenders, anomenant-la així per una cançó dels The Platters The Great Pretender. La banda pateix molts canvis de formació degut a les adiccions a les drogues, i a les morts provocades per dites adiccions.

Chrissie Hynde i Ray Davies, pare de la seva primera filla.

Per la vida de Chryssie Hynde han passat dos grans músics, el primer Ray Davies i després Jim Kerr. Amb el líder dels The Kinks va tenir una filla i una relació molt intensa, i amb el dels Simple Minds, hi va estar casada i va tenir una altra filla.

2 comentaris

Filed under Discs, Get Close, The Pretenders

2 responses to “The Pretenders: Get Close (1986)

  1. Fina

    Boníssims The Pretenders, fins a Montpeller Juliol del 87, vaig haver d’anar per veure’ls, encara que en l’entrada posaba U2+Guests.
    UB40 i un altre grup del exguitarra-veu de The Clash, Mick Jones formaven el concert.
    Inoblidable!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s