Tag Archives: vinil

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

The Beatles: The Beatles aka Please Please Me (1963)

Fa cinquanta anys que els Beatles van engegar la seva carrera discogràfica, treure un L.P. als anys seixanta era arriscat, degut a l’alt cost d’aquests a les botigues, per això se n’extreien singles i E.P., petites recopilacions de quatre cançons més a l’abast de la butxaca dels joves de l’época. Aquest concepte ha tornat als nostres dies, i els sencills i E.P. estan més de moda que mai, a través de les plataformes digitals, que estimulen la compra de cançons sueltes, perdent així el que la música havia guanyat durant els darrers seixanta i setanta, que era l’àlbum conceptual, i el disc com a obra.

Va ser George Martin que treballava a la E.M.I. qui després de que els Beatles fosin refusats per diferents discogràfiques, entre ells la DECCA que posteriorment fitxaria els Stones, els va donar una oportunitat i va assumir el risc.

Tots els discs dels The Beatles tenen un encant especial, des del primer fins a l’últim. Cal fer l’exercici, cada cop més difícil per les noves generacions d’oients, de posar-se a l’época i obviar els prejudicis, (no fa gaire vaig sentir en boca d’un teenager que els Beatles eren la banda més sobrevalorada de la història de la música), que els ho diguin als Foo Fighters, The Posies, Pixies (o a molts altres grups de pop actual i de tots els temps), que veuen de les melodies i harmonies beatelesques.

La discografia dels Beatles, ben condimentada amb un polsim de The Who, un rajolinet de The Kinks i uns grams de The Rolling Stones, és la història de la música pop. Tot el demés és còpia de la fòrmula creada per aquest Poker de bandes genials.

En aquest disc hi trobem 8 temes de McCartney i Lennon, abans que l’ordre dels autors canviés a Lennon/McCartney i 6 temes que els Beatles tocaven en directe en els seus shows; aquests temes d’altres autors eren èxits del moment que ells havien adaptats per les seves actuacions.

En aquest disc encara no hi ha composició de Harrison, però tan ell com Ringo ja canten un tema cadascú, fet que es repetiria en tots els discs posteriors dels Beatles. Ringo Starr canta Boys, de Dixon i Farrell, i Harrison canta Chains, un tema composat per Carol King i el seu marit  Gerry Gofin al Brill Building. Un dia he de parlar d’aquest edifici situat a l’avinguda Broadway de Nova York, ja que va ser una factoria d’éxits musicals durant els anys seixanta, i on hi van treballar entre d’altres Carole King, Neil Sedaca, Burt Bacharach i Hal David, Neil Diamond, Billy Joel, Paul Anka en petits despatxets, composant els números 1 de les llistes mundials d’aquella época.

Aquest disc va estar número 1 a les llistes d’èxits des de l’onze de maig fins al mes de desembre, que el va desbancar With the Beatles, el segon disc del quartet. I conté classics com I saw Her Standing There, Please lease Me, Love me Do o el Twist and Shout cantat per Lennon.

Un fet a destacar d’aquest disc és la producció dels temes, l’ús de l’harmònica en alguna cançó i la destresa musical dels quatre de Liverpool, que havien guanyat gran experiència en la seva estada a Hamburg, aquest factor va ser decisiu de ben segur en el seu éxit. Era una banda de directe que passada a l’estudi amb les brillants mans de George Martin van aconseguir un só brillant i nou. I aquesta col·laboració els va fer buscar sempre coses noves, experimentant i barrejant estils, mai estarem prou agraïts als Beatles i al que jo crec que va ser el seu autèntic gurú, l’inefable Sir George Martin.

The Beatles

A nivell personal, us diré que la col·lecció dels discs dels Beatles que tinc és tota original i de l’època, regalada pel meu pare l’estiu del 2007. I que conté la versió doble E.P. del Magical Mistery Tour, i la còpia número 01250507 del White Album, així com algun disc brasilè, Beatles 65 (editat només pel mercat americà) i la recopilació d’enregistraments amb Tony Sheridan de la época alemanya editada per Polydor l’any 1964, aprofitant l’éxit de la banda. És una bona col·lecció que de tant en quant dona voltes al meu tocadiscos.

La Col·lecció

Deixa un comentari

Filed under Discs, Please Please Me, The Beatles

100 discos més.

Aquesta setmana he incrementat la meva col·lecció de vinils amb 100 exemplars més. El meu amic Paco Bogas s’ha desfet de la seva col·lecció de discs i m’ha deixat endur els que vulgues. Ell coneix la meva dèria amb els 33 rpm. i no ha dubtat en regalar-me joies de la història del rock.

Image

Des del dissabte al matí n’he escoltat quatre, en l’ordre que han anat apareixent a les bosses amb les que me’ls vaig endur; The Knack Get The Knack (1979) amb el clàssic My Sharona. No havia sentit el disc sencer fins ahir, i he de dir que és un bon disc de rock, hi he sentit coses dels Strokes, però crec que sense el My Sharona no hagués arribat gaire lluny, va ser aquest single el que va fer que aquest L.P. arribès a ser nº1 als Estats Units.

El segon que vaig escoltar va ser 52nd Street (1978) de Billy Joel, que és un discàs amb l’estil inconfundible de Billy Joel, aquesta és la segona col·laboració de Billy Joel amb Phil Ramone, la primera fou en el disc The Stranger (1977). Aquest disc de Joel conté temes com My Life, que es va enfilar al nº3 del Top 40 americà, i temes com Zanzibar, on Freddie Hubbard fa un solo de trompeta memorable. La banda desfila entre el Pop i el Jazz, això tant novayorkès, i fins i tot es llencen de cap en algun swing on el baixista Doug Stegmeyer pot endinsar-se en un walking.

Aquesta tarda m’he posat Their Greatests Hits (1990) The Police. Era un disc que mai m’havia comprat perquè tenia els cinc d’estudi que The Police havien editat, però hi ha una cançó inèdita que em faltava i m’encanta, és la versió del Don’t Stand So Close to Me, que havien revisat i regravat l’any 1986 per la primera edició d’aquest recopilatori (anomenat aleshores Every Breath You Take: The Singles) i que l’havien utilitzada com a single del disc.

El darrer l’estic acabant d’escoltar ara, Eliminator (1983) de ZZ Top, és un bon disc del trio texà, el primer en el que van fer alguna incursió en els ritmes més discotequers i fins i tot es van atrevir en l’ús de caixes de ritmes i sintetitzadors. Hi ha hits com Gimme All Your Loving, o Legs i realment no perden l’esperit del rock més fronterer.

Aquestes són només quatre de les joies que m’he endut, us asseguro que hi ha tresors de The Cure, The Doors, AC/DC, Queen, Fleetwood Mac, etc…

Gràcies Paco!!

4 comentaris

Filed under Discs

Sparks: Nº1 in Heaven (1979)

Fa temps, a finals dels noranta, vaig anar a veure el pis que acabava de llogar un amic meu, el Dani Granda (@vjgranda al Twitter), que per aquella època era el mànager de la meva banda, Hysteriofunk. Tot just havia enllestit la mudança, i vaig veure que tenia uns vinils en una lleixa del menjador, evidentment vaig haver de satisfer la meva curiositat apropant-m’hi i fent-los una ullada. Eren tres discs molt curiosos, completament desconeguts; es tractava de La Evolución de las Costumbres de La Mode, banda espanyola de música electrònica, Travelogue dels primers The Human League i Nº1 in Heaven, dels Sparks. El Granda, amb la generositat que el caracteritza me’ls va regalar.
Sobre aquest darrer disc, el dels Sparks, cal dir que el vaig escoltar amb delit durant molt de temps, tot i que ara feia anys que el tenia oblidat, i a l’haver tret l’altre dia el disc dels Spandau Ballet, aquest va aparèixer al seu costat, degut a l’ordre alfabètic/cronològic en el que tinc guardats els 12 polzades. Dels tres discs que aquell dia em va donar el Granda, el que més he escoltat és el dels The Human League, disc que em fascina pel seu caràcter experimental i proto electrònic, però aquest dels Sparks també és formidable.

Els americans Sparks, bàsicament els germans Ron i Russell Mael, van començar com a una banda divertida, amb un estil similar al de Frank Zappa and the Mothers of Invention. En Todd Rundgren, veient que era una bona banda de directe va decidir publicar el seu primer disc, tot i que encara no es deien Sparks sinó Midharold, i el disc va ser un fracàs pel que fa al nombre de còpies venudes. Aquest fet no els va fer rendir-se, i el van reeditar pocs mesos després, aquesta vegada sí, sota el nom d’Sparks.

En una carrera dilatada que començà l’any 1968 i que encara dura, doncs no han deixat mai d’enregistrar i girar, els Sparks han passat per diferents etapes; van començar fent-se passar per una banda anglesa en el circuit de Los Angeles, d’allà on eren, emulant a les seves bandes preferides de la British Invasion i dels primers psicodèlics, com ara Pink Floyd. I amants de la música britànica com eren, van decidir marxar cap a la Illa on en aquells temps hi havia l’efervescència del glam, David Bowie, Marc Boland amb T-Rex i altres, estaven en voga i a ells els va costar ben poc introduir-se en aquella corrent musical.

De seguida i sempre amb músics de sessió, van elaborar dos grans discs, A Woofer in Tweeter’s Clothing (1972) i Kimono My House (1974) considerada per molts la seva obra magna (realment és collonut aquest disc).

No va ser fins al 1979, quan van voler fer un gir a la seva carrera i van contractar el productor Giorgio Moroder perquè els dirigís l’enregistrament del seu nou disc. Realment va ser una aposta arriscada, ja que Giorgio Moroder va ser l’amo i senyor de les pistes de ball amb l’spaghetti disco dels anys setanta i vuitanta, i es nota, doncs és un disc molt diferent a nivell sonor respecte els seus anteriors. Sintetitzadors analògics, bateries electròniques, potents línies de baixos sintetitzats… però, per sort, l’essència dels Sparks continua intacta.

Nº1

  1. Tryouts for the Human Race
  2. Academy Award Performance
  3. La Dolce Vita

Nº2

  1. Beat the Clock (mira el vídeo d’aquest tema, i digues que et sembla el bigoti del Ron Mael)
  2. My Other Voice
  3. The Number One Song in Heaven (mira el vídeo d’aquest tema)
Escolta el disc via Grooveshark

De què va el disc? Aquest disc continua deixant lliure la creativitat esbojarrada dels germans Mael, la veu aguda del Russell continua sent la protagonista indiscutible de les cançons de la banda, i precisament les seves melodies impossibles sumades a un ritme frenètic fan que sigui una d’aquelles bandes que o bé t’agraden amb delit o bé les odies amb menyspreu, no crec que hi hagi terme mig. La única diferència respecte els anteriors treballs és l’abús de sintetitzadors. És un disc dels que en dic jo, de plàstic, no crec que hi entrés cap instrument acústic a l’estudi de gravació.

Es nota la mà ferma del productor italià, ja que hi ha certs aromes a d’altres treballs seus com What a Feeling, tema de la pel·lícula FlashDance o al tema de la pel·lícula Electric Dreams cantat per Philip Oakey, líder dels abans esmentats The Human League… però per sort no hi deixa d’haver la bogeria característica de les composicions dels Sparks, plenes d’incursions a la impostura lírica i picades d’ullet a l’absurd amb les seves lletres psicodèliques i extravagants.

No és d’estranyar que bandes com els MGMT, Franz Ferdinand i Arcade Fire els citin com a una influència important en la seva carrera, realment no costa gens sentir aquesta influència dels Sparks en els discs de les bandes citades a sobre. Feu la prova. Escolteu Nº1 in Heaven i Kimono My House,  després feu el mateix amb algun disc dels MGMT, i ja m’ho direu.

1 comentari

Filed under 1979, Glam Rock, New Wave, Sparks

Els meus discos

Vaig començar a comprar discos l’any 1986, als dotze anys. Erem a la secció de discos dels Grans Magatzems Pyrénées i el meu pare me’n va deixar triar un; vaig escollir Through the Barricades dels Spandau Ballet.

Aquella fou la primera de centenars de vegades que vaig repetir aquesta acció. Comprar discs es va convertir en la meva afició, i des d’aquell primer vinil al darrer compacte que m’he comprat, Wasting Light dels Foo Fighters, han passat vint-i-cinc anys en els quals he repetit aquest ritus gairebé dues mil vegades, fent entrar a casa meva grups com The Police, Queen, Midnight Oil, The Rolling Stones, Genesis, Chick Corea, King Crimson, Eric Clapton, George Harrison… aconseguint una heterogènia col•lecció.

Sense adonar-me’n he arribat a les noces de plata en aquesta relació de parella amb els discs, i per celebrar-ho he decidit fer un repàs a la meva col•lecció, disc a disc, sense amagar-ne cap. Primerament faré una escolta del disc per recordar-lo i després escriuré una breu resenya i intentaré recordar perquè el vaig comprar; estic segur que n’hi haurà algun que no podré justificar… però tinc ganes de fer aquest exercici de memòria.

A veure com va.

(Altafulla, 29 Juliol 2011)

3 comentaris

Filed under Música