Tag Archives: Pop

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

Grizzly Bear: Shields (2012)

Cançons com Yet Again fan que hom cregui encara en que bandes noves et poden fer trempar. He perdut la fe vàries vegades en la indústria, però una banda com aquesta ha fet que la recuperi una vegada més. Això va a batzegades… et refugies en els clàssics quan de sobte una banda relativament recent, aquesta es va fundar l’any 2002, t’arriba de sobte com una corrent d’aire i t’eriça els pèls del clatell.

  
Feu-li una escolta, és un disc una mica estrany, una mica experimental en la forma, però amb melodies, guitarres i grans idees posades brillantment a la pràctica.

Deixa un comentari

Filed under 2012, Alternativa, Music, Pop

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics

Franz Ferdinand: You Could Have It So Much Better (2005)

Franz Ferdinand

L’altre dia, vaig escoltar una cançó increïble a la ràdio. Era un tema cantat per la Debbie Harry, sense dubte, però era una cançó que no havia sentit mai… per sort, aquesta emissora és de les que després de posar-te la mel a la boca et diuen qui has sentit; es tractava de la Deborah Harry fent una versió de Franz Ferdinand, del tema Live Alone del tercer disc de la banda. Us en deixo l’enllaç perquè és una joieta. Aquest coup de foudre va fer que escoltés els dos discs que tinc de la banda de Glasgow.

Us parlo del segon disc del quartet escocès, un disc fresc amb 13 talls de calat pop que, sense bandes com The Kinks i posteriorment Blur, no haguessin vist la llum del dia. Segueix la línia del primer disc, guitarres incisives i moltes vegades fent harmonies entre elles, línies rítmiques similars a les del tema Girls & Boys dels Blur, ratllant la música disco/funk i convertint-se, així, en la banda sonora ideal per les pistes de ball alternatives. Les cançons tenen la complexitat de la música pop anglesa, encetada pels Beatles.

Si us agrada el pop sense màscara aquest disc us enganxarà des del primer tema, ja que aquesta banda descendeix directament de les bandes angleses que van defensar aquest estil durant dècades i afegeix l’agressivitat guitarrera del punk, un altre moviment definitivament britànic.

3 comentaris

Filed under Discs, Franz Ferdinand, You Could Have It So Much Better

Spandau Ballet : Through the Barricades (1986)

Tal com ja he confessat, aquest va ser el primer disc que va entrar a casa havent-lo triat jo a la tenda. El meu pare era un melòman, i em va encomanar l’afició cap als discs. Mentiria si digués que ell era vinilòfil, doncs qualsevol suport que dugués musica dins seu li era vàlid, realment era un apassionat de la música. Quan jo vaig nèixer, a casa hi havia al voltant de 200 vinils, una cinquantena de singles i E.P., i innumerables cintes de cassette, tot més o menys ordenat. Aquell Through the Barricades va ser la meva primera aportació a la col·lecció, va costar 1.200 pessetes als Grans Magatzems Pyrenées.

Through the Barricades és un disc editat l’any 1986 per CBS; conté 9 temes en dues cares, 5 a la primera i 4 a la segona, tot i que estan numerats de l’ú al nou. Això denota la voluntat de fer un àlbum conceptual. De fet comença i acaba amb el tema que dona nom al disc, i la temàtica de la majoria de les cançons és l’amor… de fet totes parlen d’això (no oblidem que aquesta banda està emmarcada dintre dels New Romantics).

Portada Through the Barricades d'Spandau Ballet

Cara Ú

  1. Barricades – Introduction
  2. Cross the Line
  3. Man in Chains
  4. How many Lies ?
  5. Virgin

Cara Dos

  1. Fight for Ourselves
  2. Swept
  3. Snakes and Lovers
  4. Through the Barricades (mira el vídeo d’aquest tema)

Escolta el disc via Grooveshark

Em feia mandra escoltar-lo després de tants anys, ja que, sota el meu humil parer, molta de la música creada i editada als anys 80 no ha superat el test del pas del temps. Tot i així aquest disc m’ha sorprès moltíssim, ja que recordava als Spandau Ballet com una banda carrinclona, emmarcada dins de la corrent dels New Romantics, amb bateries electròniques i balades ensucrades; he de dir que no és del tot així.

De què va el disc? Doncs és un disc de rock en tota regla, conté riffs de guitarra increibles, com el de Cross the Line o el de Fight for Ourselves. Segons he llegit darrerament, al voler fer el salt als E.E.U.U., van endurir el seu estil melós i van decidir fer-ho a la manera del seu grup preferit de rock d’aquella època, que no eren uns altres que els Bon Jovi; uns Bon Jovi que precisament van fer el salt a la fama aquell mateix any 1986, amb el seu tercer disc Slippery when Wet. Sabent aquest extrem, podrem reconèixer en les intencions del disc una aproximació estilística a la banda de New Jersey, tot i que la producció no li permeti arribar als nivells de duresa que potser ells mateixos haurien volgut.

Com ja he dit Cross the Line comença amb un riff de guitarra, que amb un altre tipus de distorsió hagués quedat bé en qualsevol disc de Rock vingut de l’altra banda de l’Atlàntic. També podem sentir pinzellades de soul i de gospel en els cors femenins de varies de les cançons del disc, com Man in Chains o Virgin. La segona cara del disc comença amb una cançó amb aspiracions a ser un himne, Fight for Ourselves comença amb una tornada segurament pensada per què el públic la cridés en els concerts de la banda. Snake and Lovers és per mi el tema més fluix del disc, on els sintetitzadors i els efectes d’estudi característics d’aquella època destaquen un pèl massa, però dona pas al darrer tema de l’àlbum, el que dona nom al disc i és una molt bona balada pop, Through the Barricades comença amb una primera part tranquil·la, amb el saxo de Steve Norman jugant amb les melodies vocals de Tony Hadley. La cançó augmenta d’intensitat a mesura que arriba al final, és tota ella un crescendo, un bon tema, que segons com t’agafi pots pensar que és molt nyonyo, però que carai… sense prejudicis entra bé.

Una curiositat: Tony Hadley té una veu greu molt interessant, digna d’un bon crooner, i ha aprofitat aquesta característica per fer una sèrie de concerts com a tal, amb un repertori de standards del swing i algun tema d’Spandau Ballet arranjat per l’ocasió. La curiositat és que com a banda d’acompanyament va triar l’excepcional banda de swing Barcelona Jazz Orchestra, amb la que va fer una extensa gira. Aquí el podeu veure en aquesta faceta.

2 comentaris

Filed under 1986, New Wave, Pop, Spandau Ballet