Category Archives: Música

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Everything but the Girl: Eden (1984)

En aquest bloc no hi escric sobre els millors discs de la meva col·lecció, vull escriure sobre tots els discs de la meva col·lecció, perquè tots, d’una manera o d’una altra han anat a parar al menjador de casa meva, i com a companys de pis tots es mereixen un esment.

Aquest disc d’Everything but the Girl, el seu debut, el vaig comprar després de veure’l milers de vegades al Transbord, la botiga de discs on solia anar cada cap de setmana, setmana rera setmana. En aquells temps no hi havia la possibilitat de pre-escoltar els discs, ni via internet (evidentment) ni amb aquells plats que estaven a disposició del client, doncs tot i que al Transbord n’havien tingut, crec que en aquella època ja els havien jubilat. Vaig doncs tirar d’intuïció i vaig agafar aquest soporífer disc de bossa-nova britànica.

Everything but the Girl: Eden

Everything but the Girl: Eden

La banda està formada per Tracey Thorn a la veu i Ben Watt a la guitarra i algun teclat, i tots dos van participar en el disc Café Bleu dels Style Council de Paul Weller. I en aquest disc de debut exploren l’estil desenvolupat per Matt Bianco, Carmel o Simply Red, tan de moda a U.K. a mitjans dels vuitanta i conegut com a SophistiPop, però ho fan de manera avorrida i poc efectiva.

Aquesta banda, posteriorment, van fer un pelotasso amb un remix de Todd Terry del seu tema Missing, pujant al carro de la música electrònica de club anglesa.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Everything but the Girl, Música

Pet Shop Boys: actually (1987)

No amago que m’agrada el Techno Pop; bandes com Ultravox, OMD, A-Ha o Depeche Mode han omplert de bits musicals moltes de les meves tardes adolescents.

L’any 1987 escoltava Los 40 Principales, sí, ho reconec, on sonaven sense parar Pink Floyd, Duran Duran, Mecano, Europe, Bangles, Simply Red, Bowie, Level 42… i altres grups que podien pagar la pastarrada que significava aparèixer a la llista més escoltada d’Espanya (i Andorra).

Un d’ells eren els Pet Shop Boys, un duo anglès format per un teclista anomenat Chris Lowe i un cantant de nom Neil Tennant, que havien triomfat bastant amb el seu primer L.P., Please amb un bon parell de singles, West End GirlsSuburbia.

Jo em vaig comprar el segon disc de la banda, actually, perquè a la MTV i als 40 sonaven It’s a Sin i el duet amb Dusty Springfield What have I done to deserve this? I ja sabeu que això funciona així, a base de sentir una cançó milers de vegades, t’acaba agradant…

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.

El disc no és gran cosa, el pas de les dècades li ha fet una mica de crosta, de fet crec que la banda en si no ha superat el pas del temps, tot i fer discs amb molta regularitat, l’estil que van encetar amb aquests dos àlbums i al qual s’han mantingut fidels, ha quedat antic i no ha aportat pràcticament res a la música.

Tot i així, cal reconèixer que són capaços de fer bones melodies. La part menys reeixida és la part instrumental… unes bases rítmiques pobres amb uns sons, tot sovint tronats.

El disc mereix una escolta, si més no per veure com sonava l’actualitat sonora l’any 87.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música

John Entwistle: Too Late the Hero (1981)

Un dels discs amb la portada més lletja de la història, i la contraportada és pitjor… però el contingut és una altra cosa, Rock de qualitat amb un trio de músics honestos i brillants.

Too Late the Hero

Too Late the Hero, la portada.

Too Late The Hero, la contraportada.

Too Late The Hero, la contraportada.

El baixista dels The Who, John Entwistle, va contractar als inseparables Joe Walsh (Eagles) i Joe Vitale (Eagles, CSN) el primer a la guitarra i l’altre a la bateria, i tots tres defensen un disc que manté l’esperit dels anys setanta tot i haver estat enregistrat a principis de la complicada dècada dels 80. Aquest disc traspua rock pels quatre costats.

És el cinquè disc en solitari d’Entwistle, que va ser el primer dels Who en editar un disc sense la resta.

A la primera cara hi destaca el brutal riff the baix de Talk Dirty, que pot arribar a semblar una guitarra pel seu to agut característic, la balada Lovebird, sobretot per la tornada de la cançó. També destaquen els temes Sleeping Man i I’m comin’ Back, que podrien haver entrat tranquil·lament en qualsevol disc dels The Who.

A la segona cara Entwistle volia deixar clar que era un bon baixista (algú ho dubtava?) i es marca una demostració de slap bass, harmònics i totes les tècniques aplicables al seu instrument tot just començar Dancing Master.

La resta de la cara B passa més desapercebuda, amb un intent d’actualitzar el seu estil cap a un so més Genesis dels 80, fins i tot diria que amb un intent d’incursió en el rock simfònic (Too Late The Hero), però tot continua tenint aquell regustet a Who que et fa somriure mentre l’escoltes.

Destacable la veu de John Entwistle, impecable en tots i cada un dels temes, així com l’execució dels temes per part de Joe Vitale i Joe Walsh. Un molt bon disc.

Una de les poques mostres en directe d’algun tema d’aquest disc és la que us presento a continuació, on Entwistle toca aquest darrer tema amb Keith Emerson al teclat, Simon Phillips a la bateria i, entre d’altres, Skunk Baxter i Joe Walsh a les guitarres.

Deixa un comentari

Filed under disc, John Entwistle, Música, The Who

Eric Clapton: Slowhand (1977)

Produït per Glyn Johns, aquest disc no destaca per ser una obra mestra, però hi conté algunes cançons que han passat a la història del rock, Cocaine, versió d’un tema del gran J.J.Cale, i Wonderful Tonight, dedicada a Pattie Boyd, parella de Clapton després que aquest confessés al seu bon amic George Harrison, amb qui Boyd estava casada, que n’estava enamorat, lluny d’enfadar-se, Harrison va acceptar la situació. Aquesta musa va inspirar tres grans cançons, Something dels The Beatles, Layla de Derek and the Dominoes, i aquesta Wonderful Tonight.

El disc és d’aquests que passa agradablement, amb un so que està dins dels cànons de l’època, i amb bones cançons com Next Time You See Her, on Clapton llueix una disfonia digna d’un bon fumador bevedor de whiskey, o The Core, on Marcy Levy, corista, co-autora del tema, en canta vàries estrofes. El solo de saxo va a càrrec de Mel Collins, saxofonista habitual de King Crimson.

Slowhand: Una portada mítica

Slowhand: Una portada mítica

Tot i així tots els discs de Clapton d’aquesta època tenen el mateix sabor, tant No Reason to Cry, There’s One in Every Crowd, com Backless destil·len la mateixa aroma, tot i els diferents productors i el canvi d’estudi de gravació, Clapton anava en una clara direcció, agradar a les masses.

Aquest disc el vaig comprar amb catorze anys, captivat per les versions en directe del Wonderful Tonight que Clapton, juntament amb Mark Knopffler, oferien en els multitudinaris concerts benèfics tan de moda en aquella dècada dels 80.

El titol d’aquest disc, Slowhand, és el sobrenom amb que es coneix a Eric Clapton, i a la biografia de Clapton s’explica l’origen d’aquest nickname. Li va posar Giorgio Gomelsky, mànager dels Yardbirds, perquè Clapton utilitzava cordes molt primes i quan en trencava una en directe, i la canviava, aturant el show, la gent del públic solia aplaudir lentament, un tipus d’aplaudiment que els anglesos anomenen Slow Handclap, i d’aqui li va venir el SlowHand (Clapton).

Deixa un comentari

Filed under Música, Vinil

Kate Bush: The Kick Inside (1978)

El 26 d’Agost d’enguany Kate Bush va pujar a un escenari per fer un concert sencer; feia 35 anys que no ho feia, havia fet alguna aparició en concerts benèfics, però mai per fer un set list propi complet.

El mes de març va anunciar que tornaria a trepitjar una escena, la del Hammersmith Odeon de Londres, el darrer escenari que havia trepitjat, i ho faria 22 nits seguides; totes les entrades es van vendre en 15 minuts.

El primer disc de Kate Bush, aquest The Kick Inside és el disc que li va marcar el seu futur, va trencar esquemes dins del pop i va enamorar a personatges insignes com David Gilmour o Peter Gabriel, que protegirien la seva carrera i a ella mateixa en el futur.

El disc és una meravella, amb un seguit de cançons que rossen el rock simfònic, de fet sempre se l’ha catalogat com a precursora de l’Art Pop, i la seva veu, molt expressiva, és d’aquelles que o t’agraden, o al cap de dues cançons alteren el teu estat d’ànim.

Deixa un comentari

Filed under Música