Tag Archives: Keith Emerson

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

John Entwistle: Too Late the Hero (1981)

Un dels discs amb la portada més lletja de la història, i la contraportada és pitjor… però el contingut és una altra cosa, Rock de qualitat amb un trio de músics honestos i brillants.

Too Late the Hero

Too Late the Hero, la portada.

Too Late The Hero, la contraportada.

Too Late The Hero, la contraportada.

El baixista dels The Who, John Entwistle, va contractar als inseparables Joe Walsh (Eagles) i Joe Vitale (Eagles, CSN) el primer a la guitarra i l’altre a la bateria, i tots tres defensen un disc que manté l’esperit dels anys setanta tot i haver estat enregistrat a principis de la complicada dècada dels 80. Aquest disc traspua rock pels quatre costats.

És el cinquè disc en solitari d’Entwistle, que va ser el primer dels Who en editar un disc sense la resta.

A la primera cara hi destaca el brutal riff the baix de Talk Dirty, que pot arribar a semblar una guitarra pel seu to agut característic, la balada Lovebird, sobretot per la tornada de la cançó. També destaquen els temes Sleeping Man i I’m comin’ Back, que podrien haver entrat tranquil·lament en qualsevol disc dels The Who.

A la segona cara Entwistle volia deixar clar que era un bon baixista (algú ho dubtava?) i es marca una demostració de slap bass, harmònics i totes les tècniques aplicables al seu instrument tot just començar Dancing Master.

La resta de la cara B passa més desapercebuda, amb un intent d’actualitzar el seu estil cap a un so més Genesis dels 80, fins i tot diria que amb un intent d’incursió en el rock simfònic (Too Late The Hero), però tot continua tenint aquell regustet a Who que et fa somriure mentre l’escoltes.

Destacable la veu de John Entwistle, impecable en tots i cada un dels temes, així com l’execució dels temes per part de Joe Vitale i Joe Walsh. Un molt bon disc.

Una de les poques mostres en directe d’algun tema d’aquest disc és la que us presento a continuació, on Entwistle toca aquest darrer tema amb Keith Emerson al teclat, Simon Phillips a la bateria i, entre d’altres, Skunk Baxter i Joe Walsh a les guitarres.

Deixa un comentari

Filed under disc, John Entwistle, Música, The Who