Tag Archives: Psicodèlia

Keith Emerson: Ars Longa Vita Brevis

He llegit que Keith Emerson s’ha llevat la vida, disparant-se un tret al cap aquest passat 10 de març del 2016. Patia un problema degeneratiu del sistema nerviós que li impedia tocar el teclat d’un piano o orgue Hammond. Estava sotmès a una depressió i ha volgut acabar amb el seu patiment als 71.

Quan tocava amb els The Nice, banda en la qual barrejava la psicodèlia, el jazz i la música clàssica van publicar un disc sota el títol Ars Longa Vita Brevis (1968), el segon de la formació, que conté els grans clàssics de la banda, Happy Freuds, Little Arabella i l’adaptació d’un tros dels concerts de Brandenburg de Bach, no hi ha la gran versió de l’America de Bernstein, que està en el darrer disc de la banda, Elegy (1971); la banda sempre incloïa una adaptació d’algun clàssic. Era una època de canvis, d’experimentació en la música moderna, i tots els excessos eren necessaris per poder fer un petit pas endavant.

IMG_8399

Ars Longa Vita Brevis en immaculat vinil blanc.

Aquest disc, tret de les adaptacions dels temes clàssics (a part de l’homenatge a Bach hi ha una versió de l’Intermezzo de la Suite Karelia de Sibelius) està en la línia dels primers discs dels Pink Floyd quan encara hi era Syd Barret.

Amb el canvi de dècada juntament amb Greg Lake, que venia de King Crimson, i Carl Palmer, que va deixar els Atomic Rooster, van muntar la que seria una de les primeres super bandes de la història de Rock. Les super bandes es van posar de moda a principis dels setanta, i eren formacions formades per grans estrelles d’altres conjunts, altres super bandes foren Cream, amb Clapton-Bruce-Baker, Beck-Bogert-Appice, Crosby-Stills-Nash-Young, etcètera…

Cal dir que estilísticament els Emerson, Lake & Palmer eren molt semblants als The Nice, de fet el segon disc dels EL&P és una adaptació íntegra de l’obra clàssica Quadres d’una exposició de Mussorgsky.

Per sort vaig poder veure els EL&P en directe l’any 1992, quan van fer el tour del seu disc Black Moon (1992) i vaig poder veure Keith Emerson apunyalant el seu Hammond (literalment) i tocant estirat a terra amb l’orgue de gairebé 100 quilos de pes a sobre. Un xou en tota regla.

Sigui com sigui, la vida sempre és curta, però l’art perdura.

Descansa en pau, Keith Emerson.

Deixa un comentari

Filed under 1968, Discs, Música, Psicodèlia

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics