Tag Archives: New Wave

Talking Heads: 77 (1977)

L’any 1977, una nova banda sortida del mític club novaiorquès CBGB, matriu de grans bandes com Ramones o Blondie i amb Andy Warhol entre la seva clientela habitual. Van debutar telonejant als Ramones, amb un estil completament nou, que barrejava la música caribenya i el funk entre molts estils més, i sobre aquesta base una forçada veu d’home cantant estranyes i inconnexes lletres sobre edificis en flames i assassins en sèrie.

  

Un crític del The Village Voice, que els va veure amb el seu aspecte de gent normal amb camises, jerseiets, va titular un article amb una foto d’ells “Cansats del Glitter?”, i és que realment semblava que la gent ja en tenia prou de Glam i volia un aspecte més normal en els músics. La qüestió és que aquest article va fer que la gent es fixés en aquesta nova banda emergent.

Després d’això van fer una gira per Europa amb els Ramones, i poc després van enregistrar el seu primer disc amb el productor també dels Ramones. Quin so més diferent, per això.

Estaven en un circuit punk-rock, però els presentaven com una banda de la New Wave del Rock & Roll.

La qüestió és què David Byrne, Jerry Harrison, Chris Frantz i Tina Weymouth ja havien posat un peu a la indústria, van començar a caminar, lentament, amb vendes constants però no espectaculars, van editar aquest primer disc amb la discogràfica Sire, un subsegell de Warner. El disc, però, s’ha convertit en un referent de la música alternativa.

Talking Heads van publicar 11 elapés abans que Byrne encetés la seva carrera en solitari.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 1977, New Wave

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

Spandau Ballet : Through the Barricades (1986)

Tal com ja he confessat, aquest va ser el primer disc que va entrar a casa havent-lo triat jo a la tenda. El meu pare era un melòman, i em va encomanar l’afició cap als discs. Mentiria si digués que ell era vinilòfil, doncs qualsevol suport que dugués musica dins seu li era vàlid, realment era un apassionat de la música. Quan jo vaig nèixer, a casa hi havia al voltant de 200 vinils, una cinquantena de singles i E.P., i innumerables cintes de cassette, tot més o menys ordenat. Aquell Through the Barricades va ser la meva primera aportació a la col·lecció, va costar 1.200 pessetes als Grans Magatzems Pyrenées.

Through the Barricades és un disc editat l’any 1986 per CBS; conté 9 temes en dues cares, 5 a la primera i 4 a la segona, tot i que estan numerats de l’ú al nou. Això denota la voluntat de fer un àlbum conceptual. De fet comença i acaba amb el tema que dona nom al disc, i la temàtica de la majoria de les cançons és l’amor… de fet totes parlen d’això (no oblidem que aquesta banda està emmarcada dintre dels New Romantics).

Portada Through the Barricades d'Spandau Ballet

Cara Ú

  1. Barricades – Introduction
  2. Cross the Line
  3. Man in Chains
  4. How many Lies ?
  5. Virgin

Cara Dos

  1. Fight for Ourselves
  2. Swept
  3. Snakes and Lovers
  4. Through the Barricades (mira el vídeo d’aquest tema)

Escolta el disc via Grooveshark

Em feia mandra escoltar-lo després de tants anys, ja que, sota el meu humil parer, molta de la música creada i editada als anys 80 no ha superat el test del pas del temps. Tot i així aquest disc m’ha sorprès moltíssim, ja que recordava als Spandau Ballet com una banda carrinclona, emmarcada dins de la corrent dels New Romantics, amb bateries electròniques i balades ensucrades; he de dir que no és del tot així.

De què va el disc? Doncs és un disc de rock en tota regla, conté riffs de guitarra increibles, com el de Cross the Line o el de Fight for Ourselves. Segons he llegit darrerament, al voler fer el salt als E.E.U.U., van endurir el seu estil melós i van decidir fer-ho a la manera del seu grup preferit de rock d’aquella època, que no eren uns altres que els Bon Jovi; uns Bon Jovi que precisament van fer el salt a la fama aquell mateix any 1986, amb el seu tercer disc Slippery when Wet. Sabent aquest extrem, podrem reconèixer en les intencions del disc una aproximació estilística a la banda de New Jersey, tot i que la producció no li permeti arribar als nivells de duresa que potser ells mateixos haurien volgut.

Com ja he dit Cross the Line comença amb un riff de guitarra, que amb un altre tipus de distorsió hagués quedat bé en qualsevol disc de Rock vingut de l’altra banda de l’Atlàntic. També podem sentir pinzellades de soul i de gospel en els cors femenins de varies de les cançons del disc, com Man in Chains o Virgin. La segona cara del disc comença amb una cançó amb aspiracions a ser un himne, Fight for Ourselves comença amb una tornada segurament pensada per què el públic la cridés en els concerts de la banda. Snake and Lovers és per mi el tema més fluix del disc, on els sintetitzadors i els efectes d’estudi característics d’aquella època destaquen un pèl massa, però dona pas al darrer tema de l’àlbum, el que dona nom al disc i és una molt bona balada pop, Through the Barricades comença amb una primera part tranquil·la, amb el saxo de Steve Norman jugant amb les melodies vocals de Tony Hadley. La cançó augmenta d’intensitat a mesura que arriba al final, és tota ella un crescendo, un bon tema, que segons com t’agafi pots pensar que és molt nyonyo, però que carai… sense prejudicis entra bé.

Una curiositat: Tony Hadley té una veu greu molt interessant, digna d’un bon crooner, i ha aprofitat aquesta característica per fer una sèrie de concerts com a tal, amb un repertori de standards del swing i algun tema d’Spandau Ballet arranjat per l’ocasió. La curiositat és que com a banda d’acompanyament va triar l’excepcional banda de swing Barcelona Jazz Orchestra, amb la que va fer una extensa gira. Aquí el podeu veure en aquesta faceta.

2 comentaris

Filed under 1986, New Wave, Pop, Spandau Ballet