Tag Archives: 1974

Supertramp: Crime of the Century (1974)

Quaranta anys de l’enregistrament i edició d’aquesta joia del “Rock amb ganes d’anar més enllà“. No m’agrada l’etiqueta Rock Simfònic, ni l’etiqueta Rock Progressiu (aquesta potser una mica més), però com diu un bon amic meu, el Rock Progressiu ha passat de ser una actitud a ser un estil, i un estil que, malauradament, no m’agrada gens.

M’encanten els discs de Genesis, Yes, Chick Corea & Return to Forever, Soft Machine, King Crimson, Supertramp, Michael Mantler, Brand X, Pink Floyd… jo els encasellaria dins del mateix estil, tot i que els crítics s’entesten en diferenciar-los. Quan els van enregistrar, els intèrprets no estaven pensant en quin estil estaven fent, l’únic que els importava era transgredir dins del Rock, trinxar les bateries, cremar les guitarres elèctriques distorsionades, fulminar les cordes del baix elèctric, instruments aquests darrers que tot just tenien 20 anys d’existència (la primera guitarra elèctrica de cos sòlid és de l’any 1951 i aquests discs de principi dels setanta), descobrir nous paratges musicals entre els circuits dels primers sintetitzadors monofònics; aquesta era l’actitud, i això és el que m’agrada del Rock Progressiu dels anys 70, ja que ara ha perdut aquesta actitud per convertir-se en un estil massa tècnic pel meu gust, massa cerebral.

Una bona amiga em va trucar l’altre dia tot dient, -“Si vols discs dels setanta i vuitanta de segona mà, n’acaben d’arribar a la botiga de l’Unicef del carrer Prada Casadet.” I cap allà que me n’aní. Hi havia unes quantes joietes, Bob Dylan, David Bowie, Stones… i aquest Crime of the Century dels Supertramp, l’únic disc de l’era Hodgson que em faltava.

Crime of the Century, una joia interespaial.

Crime of the Century, una joia interespacial.

Aquest disc és el primer amb el só que va fer transcendir la banda, aquestes produccions netes i tan característiques dels anys setanta, amb una instrumentació acurada i detallista.

Els dos primers discs de la banda són molt hippies, amb flautes travesseres, guitarres acústiques, amb un toc molt folk, és amb aquest Crime of the Century que la banda agafa el camí que els durà a l’èxit. Els dos caps pensants de la banda, Hodgson i Davies van fer fora tots els membres de les primeres formació, per tal de canviar el so i l’essència del grup.

L’àlbum comença amb School, convertit en l’himne de la banda i obra del talent de Roger Hodgson, i continua amb Bloody Well Right, compost per l’altre geni creatiu del grup, el teclista Richard Davies. Aquesta serà la tònica de la banda, ja que els temes de l’un i de l’altre són molt característics i de seguida s’identifiquen. La cara B s’obre amb Dreamer, i acaba amb un orquestral i fantàstic Crime of the Century.

Una obra mestra, cinc estrelles sense cap dubte.

Anuncis

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics