Category Archives: Vinil

Eric Clapton: Slowhand (1977)

Produït per Glyn Johns, aquest disc no destaca per ser una obra mestra, però hi conté algunes cançons que han passat a la història del rock, Cocaine, versió d’un tema del gran J.J.Cale, i Wonderful Tonight, dedicada a Pattie Boyd, parella de Clapton després que aquest confessés al seu bon amic George Harrison, amb qui Boyd estava casada, que n’estava enamorat, lluny d’enfadar-se, Harrison va acceptar la situació. Aquesta musa va inspirar tres grans cançons, Something dels The Beatles, Layla de Derek and the Dominoes, i aquesta Wonderful Tonight.

El disc és d’aquests que passa agradablement, amb un so que està dins dels cànons de l’època, i amb bones cançons com Next Time You See Her, on Clapton llueix una disfonia digna d’un bon fumador bevedor de whiskey, o The Core, on Marcy Levy, corista, co-autora del tema, en canta vàries estrofes. El solo de saxo va a càrrec de Mel Collins, saxofonista habitual de King Crimson.

Slowhand: Una portada mítica

Slowhand: Una portada mítica

Tot i així tots els discs de Clapton d’aquesta època tenen el mateix sabor, tant No Reason to Cry, There’s One in Every Crowd, com Backless destil·len la mateixa aroma, tot i els diferents productors i el canvi d’estudi de gravació, Clapton anava en una clara direcció, agradar a les masses.

Aquest disc el vaig comprar amb catorze anys, captivat per les versions en directe del Wonderful Tonight que Clapton, juntament amb Mark Knopffler, oferien en els multitudinaris concerts benèfics tan de moda en aquella dècada dels 80.

El titol d’aquest disc, Slowhand, és el sobrenom amb que es coneix a Eric Clapton, i a la biografia de Clapton s’explica l’origen d’aquest nickname. Li va posar Giorgio Gomelsky, mànager dels Yardbirds, perquè Clapton utilitzava cordes molt primes i quan en trencava una en directe, i la canviava, aturant el show, la gent del públic solia aplaudir lentament, un tipus d’aplaudiment que els anglesos anomenen Slow Handclap, i d’aqui li va venir el SlowHand (Clapton).

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Música, Vinil

Jetro Tull – Aqualung (1971)

Jetro Tull no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que tenen un parell d’elapès molt bons sota el meu parer, un d’ells és Thick as a Brick (1972) i l’altre A Passion Play (1973). Tot i així, avui escric sobre Aqualung (1971), la seva obra més coneguda. Cal dir que és una banda del seu temps, i que la fusió de música antiga anglesa i el Blues-Rock no tenia cabuda si no era en aquells anys setanta.

El disc no m’agrada, tot i tractar-se d’un clàssic de l’història del rock. Potser és que n’esperava tant d’ell que, en el seu moment, em va decebre. En unes escoltes recents tampoc ha millorat molt la meva opinió, ja que hi veig una mescla d’estils que no m’acaben de convèncer, massa blues en un estil marcadament folk anglès, parany en el qual no van caure ni els Genesis ni potser uns Yes, encara que aquests segons introduïssin en la seva música simfònica elements del country americà.

Potser el fet de ser un disc pioner en el seu estil fa que es trobi en aquestes dues aigües, que en discs posteriors els Jetro Tull van saber definir. L’estètica, l’abús de la flauta travessera, identitat per altra banda d’aquest conjunt, i la veu extravertida d’Ian Anderson volen dur la banda cap a un paisatge medieval que en aquest disc, per mi, no aconsegueixen. Un treball amb molt bones intencions, però poc assolides. Si van aconseguir-ho a Thick as a Brick .

Jetro Tull - Aqualung (1971)

Jetro Tull – Aqualung (1971)

No m’agrada carregar-me els clàssics, i em sento mig malament per haver-ho fet amb aquest L.P., per això diré que la carpeta del disc és una d’aquelles portades que tothom vol tenir, una autèntica obra d’art, i a favor seu cal esmentar que és un disc conceptual (tot i que hi ha certa discussió sobre això) amb una temàtica general per totes les cançons, les diferències entre la religió i Déu.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Músics, Vinil