Category Archives: Music

Fleetwood Mac: Mirage (1982)

Malgrat saber que Rumors (1977) és magistral i, a part del millor disc de la banda, potser també el millor de la dècada en general, no puc deixar d’escoltar aquest Mirage dels Fleetwood Mac, el primer que van editar a la dècada dels 80, ja amb cert flaire a Tango in the night (1987) i amb una Stevie Nicks esplèndida.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Music, disc, 1982

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

Grizzly Bear: Shields (2012)

Cançons com Yet Again fan que hom cregui encara en que bandes noves et poden fer trempar. He perdut la fe vàries vegades en la indústria, però una banda com aquesta ha fet que la recuperi una vegada més. Això va a batzegades… et refugies en els clàssics quan de sobte una banda relativament recent, aquesta es va fundar l’any 2002, t’arriba de sobte com una corrent d’aire i t’eriça els pèls del clatell.

  
Feu-li una escolta, és un disc una mica estrany, una mica experimental en la forma, però amb melodies, guitarres i grans idees posades brillantment a la pràctica.

Deixa un comentari

Filed under 2012, Alternativa, Music, Pop

David Bowie: Sue or in a Season of Crime

Bowie ha editat un nou single aquest passat dia 12 d’Octubre. Aparentment, i pel que he llegit, es publicarà el mes que ve amb el seu darrer grans èxits, anomenat Nothing Has Changed. Aquest recopilatori destacarà sobre els altres que ha tret abans perquè inclou un parell de temes de l’àlbum inèdit que Bowie va enregistrar l’any 2001, Toy.
A més dels clàssics i aquests dos inèdits hi haurà aquesta nova i deliciosa cançó que Bowie ens ofereix; una mena de Jazz avantguardista interpretat per la Big Band de Maria Schneider i que queda a mitja distància entre el Bernard Hermann de Taxi Driver i Carla Bley a Escalators over the Hill, i per sobre, la seva veu de vellut.

La cançó va ser presentada diumenge 12 d’octubre per Guy Garvey, el cantant dels Elbow, que té un programa a la BBC Radio 6 Music anomenat Guy Garvey’s Finest Hour.

Una vegada més, Bowie no decep. Excel·lent com sempre.

1 comentari

Filed under David Bowie, Music

Queen: Queen II (1974)

L’altre dia vaig trobar per casa una caixa enorme plena de cassets, i mirant els que hi havia dins vaig trobar una cinta verge en la qual hi havia gravat, anys enrere, els dos primers discs de Queen. El primer disc de Queen no em treu la son, sincerament, tret de Modern Times Rock’n’Roll, temasso composat i cantat pel bateria Roger Taylor (l’únic cantant de rock que hi ha a la banda), i del tema que obre el disc Keep Yourself Alive amb la fantàstica entrada de Brian May i la seva guitarra amb flanger.

Per això he triat el segon disc dels Queen, que de manera original van anomenar Queen II. És un disc infinit, tots els temes són boníssims, i ja defineix els Queen de la primera època, on destil·laven aquesta mena de Rock basat en la música antiga anglesa. Totes les cançons tenen un regust medieval, tot i que la veu de Mercury les portava a un terreny més líric.

Queen II

Fent un repàs a les cançons del disc, aquest comença amb una mena de marxa amb la guitarra de May fent tots els personatges de l’auca, o totes les veus de l’orquestra.

A Father to Son la banda desplega tota la seva força, i deixa clar que els músics que la formen són excepcionals. Roger Taylor va ser “contractat” per Brian May a través d’un anunci en el qual hi posava “Es busca bateria tipus Ginger Baker.“, evidentment el van trobar, fins i tot a vegades sembla John Bonham, en aquest tema desplega tot el seu repertori de redobles.

White Queen podria ser l’himne del país dels Elfs de Tolkien, té aquest punt entre medieval i mitològic, amb tota la força que la banda sap donar quan cal. Some day one day és el primer tema del disc que no canta Mercury, el canta Brian May i la tasca de Freddy Mercury en aquests casos i en la resta de temes del disc, és la de tocar els teclats. Queen sempre deien en els crèdits que no hi havia sintetitzadors en els seus discs, per tal de deixar patent que no hi havia “trampa”, que els sons eren tots reals, i que no tiraven pel camí fàcil, fins i tot pel disc A Night At The Opera, Brian May va aprendre a tocar l’arpa pel tema Love of My Life.

El següent tema, The Loser in the End, el canta el meu Queen preferit, en Roger Taylor, com he dit abans, l’únic cantant del grup amb autèntica veu de rock que hi havia a la banda, els falsets més aguts que es poden sentir en els discs de Queen són fets per Taylor, que té un registre tonal que va des del Mi 2 al Mi 6!! 4 octaves!!

I comença la bogeria de la segona part, és sense cap mena de dubte l’avantsala de Bohemian Rapsody, és trepidant i no hi ha treva tret del minut i mig de Nevermore i el principi de The March of the Black Queen, que torna a tenir aquest regust clàssic i els cors operístics fantàstics, sempre a càrrec de Mercury, May i Taylor.

La virtut d’aquesta banda és que els seus discs eren elaborats amb tots els recursos de l’estudi, i que tots els instruments estaven tocats per ells mateixos. Treballaven l’overdub fins a la sacietat, l’overdub és una tècnica que permet enregistrar a un mateix músic a sobre de la pista que ha gravat anteriorment, però això no treu valor a la seva obra, al contrari, utilitzen l’estudi com un instrument més i el resultat és grandiloqüent, i segurament no s’hagués pogut enregistrar d’una altra manera.

Per mi aquest disc és excel·lent, cinc estrelles sobre cinc, sense cap dubte.

L’anècdota és què immersos en plena onada Glam (només cal veure l’estètica que gastaven) van demanar a David Bowie que els produís aquest disc, però ho va refusar, tot i que vuit anys després van col·laborar en la cançó Under Pressure. El dubte que ens queda és com hagués estat aquest disc passat pel sedàs del geni de Bowie.

2 comentaris

Filed under Discs, Music, queen, rock