Category Archives: Glam Rock

Suede: Suede (1993)

Portada provocadora, ambigüitat sexual, lletres explícites, Suede va representar la resurrecció del Glam britànic en una època en què el Grunge s’estava quedant tots els espais, Estats Units estava guanyant la carrera al Regne Unit, però una nova generació de músics va aparèixer, de sobte, i de les cendres psicodèliques del que havia estat el so Madchester i el Shoegazing va sorgir el que s’anomenaria pels crítics musicals, tan amants de les etiquetes, el BritPop.

Suede era hereva de bandes tan purament britàniques com The Smiths, Pulp, T-Rex o David Bowie, i la premsa anglesa, ansiosa per tornar al capdavant de la cursa del pop mundial, no va dubtar en alçar-los a l’Olimp de les Pop-Stars, provocant el rècord de vendes d’un disc de debut (superant al Welcome to the Pleasuredome de Frankie goes to Hollywood, que tenia el rècord des de l’any 1984), i generant milions de seguidors, tot i així, aquest ascens sobtat també va provocar que la banda tingues moltíssims detractors, inclús dins de la crítica especialitzada que tant interès havien tingut en fer-los arribar dalt de tot.

La banda però, va aguantar les embestides d’aquesta arribada fulgurant, i aquest va ser el primer disc d’una llarga carrera, tot i que Bernard Butler, guitarrista i membre important del grup va abandonar després del segon disc per començar una discreta però brillant carrera en solitari.

Suede

Suede, coneguts als EEUU com The London Suede, van fer un primer disc molt bo, amb un so que no era nou, però amb una colla de temes molt bons, el disc comença amb So Young i continua amb Animal Nitrate, dos dels quatre singles que va tenir el disc. La veu de Brett Anderson, afectada, aguda i… molt afectada, destaca juntament amb les guitarres Glam Rock de Bernard Butler, comparat en aquells dies amb Johnny Marr dels Smiths.

En els temes tranquils, lents i un punt depressius i triposos s’hi pot veure un tint de Radiohead avant la lettre.

Aquest disc és una passada si t’agrada el pop anglès i el Glam de Bowie o Marc Bolan.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 1993, BritPop, Glam Rock, Suede

Sparks: Nº1 in Heaven (1979)

Fa temps, a finals dels noranta, vaig anar a veure el pis que acabava de llogar un amic meu, el Dani Granda (@vjgranda al Twitter), que per aquella època era el mànager de la meva banda, Hysteriofunk. Tot just havia enllestit la mudança, i vaig veure que tenia uns vinils en una lleixa del menjador, evidentment vaig haver de satisfer la meva curiositat apropant-m’hi i fent-los una ullada. Eren tres discs molt curiosos, completament desconeguts; es tractava de La Evolución de las Costumbres de La Mode, banda espanyola de música electrònica, Travelogue dels primers The Human League i Nº1 in Heaven, dels Sparks. El Granda, amb la generositat que el caracteritza me’ls va regalar.
Sobre aquest darrer disc, el dels Sparks, cal dir que el vaig escoltar amb delit durant molt de temps, tot i que ara feia anys que el tenia oblidat, i a l’haver tret l’altre dia el disc dels Spandau Ballet, aquest va aparèixer al seu costat, degut a l’ordre alfabètic/cronològic en el que tinc guardats els 12 polzades. Dels tres discs que aquell dia em va donar el Granda, el que més he escoltat és el dels The Human League, disc que em fascina pel seu caràcter experimental i proto electrònic, però aquest dels Sparks també és formidable.

Els americans Sparks, bàsicament els germans Ron i Russell Mael, van començar com a una banda divertida, amb un estil similar al de Frank Zappa and the Mothers of Invention. En Todd Rundgren, veient que era una bona banda de directe va decidir publicar el seu primer disc, tot i que encara no es deien Sparks sinó Midharold, i el disc va ser un fracàs pel que fa al nombre de còpies venudes. Aquest fet no els va fer rendir-se, i el van reeditar pocs mesos després, aquesta vegada sí, sota el nom d’Sparks.

En una carrera dilatada que començà l’any 1968 i que encara dura, doncs no han deixat mai d’enregistrar i girar, els Sparks han passat per diferents etapes; van començar fent-se passar per una banda anglesa en el circuit de Los Angeles, d’allà on eren, emulant a les seves bandes preferides de la British Invasion i dels primers psicodèlics, com ara Pink Floyd. I amants de la música britànica com eren, van decidir marxar cap a la Illa on en aquells temps hi havia l’efervescència del glam, David Bowie, Marc Boland amb T-Rex i altres, estaven en voga i a ells els va costar ben poc introduir-se en aquella corrent musical.

De seguida i sempre amb músics de sessió, van elaborar dos grans discs, A Woofer in Tweeter’s Clothing (1972) i Kimono My House (1974) considerada per molts la seva obra magna (realment és collonut aquest disc).

No va ser fins al 1979, quan van voler fer un gir a la seva carrera i van contractar el productor Giorgio Moroder perquè els dirigís l’enregistrament del seu nou disc. Realment va ser una aposta arriscada, ja que Giorgio Moroder va ser l’amo i senyor de les pistes de ball amb l’spaghetti disco dels anys setanta i vuitanta, i es nota, doncs és un disc molt diferent a nivell sonor respecte els seus anteriors. Sintetitzadors analògics, bateries electròniques, potents línies de baixos sintetitzats… però, per sort, l’essència dels Sparks continua intacta.

Nº1

  1. Tryouts for the Human Race
  2. Academy Award Performance
  3. La Dolce Vita

Nº2

  1. Beat the Clock (mira el vídeo d’aquest tema, i digues que et sembla el bigoti del Ron Mael)
  2. My Other Voice
  3. The Number One Song in Heaven (mira el vídeo d’aquest tema)
Escolta el disc via Grooveshark

De què va el disc? Aquest disc continua deixant lliure la creativitat esbojarrada dels germans Mael, la veu aguda del Russell continua sent la protagonista indiscutible de les cançons de la banda, i precisament les seves melodies impossibles sumades a un ritme frenètic fan que sigui una d’aquelles bandes que o bé t’agraden amb delit o bé les odies amb menyspreu, no crec que hi hagi terme mig. La única diferència respecte els anteriors treballs és l’abús de sintetitzadors. És un disc dels que en dic jo, de plàstic, no crec que hi entrés cap instrument acústic a l’estudi de gravació.

Es nota la mà ferma del productor italià, ja que hi ha certs aromes a d’altres treballs seus com What a Feeling, tema de la pel·lícula FlashDance o al tema de la pel·lícula Electric Dreams cantat per Philip Oakey, líder dels abans esmentats The Human League… però per sort no hi deixa d’haver la bogeria característica de les composicions dels Sparks, plenes d’incursions a la impostura lírica i picades d’ullet a l’absurd amb les seves lletres psicodèliques i extravagants.

No és d’estranyar que bandes com els MGMT, Franz Ferdinand i Arcade Fire els citin com a una influència important en la seva carrera, realment no costa gens sentir aquesta influència dels Sparks en els discs de les bandes citades a sobre. Feu la prova. Escolteu Nº1 in Heaven i Kimono My House,  després feu el mateix amb algun disc dels MGMT, i ja m’ho direu.

1 comentari

Filed under 1979, Glam Rock, New Wave, Sparks