Tag Archives: Music

Daniel Lanois: Here is What is (2007)

Arrel de la meva afició al Lap Steel, un amic m’ha deixat la biografia de Daniel Lanois, el cantautor i productor canadenc que toca el Pedal Steel (germà gran del Lap Steel) d’una peculiar manera, l’ha portat a un nivell eteri, produïnt sons languids i reverberats que estan a mig camí del real i l’irreal.

Tinc discografia d’aquest músic, la banda sonora de la pel·lícula de Wim Wenders Million Dollar Hotel, on toca junt a Bono i the Edge, a qui va produïr per U2 molts discs entre ells The Unforgettable Fire, The Josua Tree i Achtung Baby. També va produïr treballs de Peter Gabriel (Birdy, So, Us…) per citar alguns dels grups amb qui ha col·laborat.

Fa temps que tinc Here is What is, el seu disc de l’any 2007, i realment aconsegueix arribar a llocs molt profunds, musicalment parlant, paissatges etèris, com he dit abans.

És un disc on llueix el seu estil amb el Pedal Steel i la seva veu, greu i profunda.

Feu-li una escolta.

lanois

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under 2007, Daniel Lanois

Fleetwood Mac: Mirage (1982)

Malgrat saber que Rumors (1977) és magistral i, a part del millor disc de la banda, potser també el millor de la dècada en general, no puc deixar d’escoltar aquest Mirage dels Fleetwood Mac, el primer que van editar a la dècada dels 80, ja amb cert flaire a Tango in the night (1987) i amb una Stevie Nicks esplèndida.

Deixa un comentari

Filed under 1982, disc, Music

The Byrds: (Untitled) (1970)

Anomenat així per un error del mànager a l’hora d’omplir la fitxa del disc, allà on demanaven Title: ell va posar (Untitled) ja que encara no tenien el títol i la discogràfica va prendre’l com a definitiu. Aquest disc va ser el primer amb la darrera i més estable formació de la banda, Clarence White, Gene Parsons, Roger McGuinn i l’acabat de contractar, el baixista Skip Battin.

  

Aquest doble L.P. consta d’un disc en directe i un altre enregistrat en estudi i representa la primera gravació en públic de la banda, que va decidir publicar el seu live ja que la crítica havia escrit que aquesta era la millor formació en directe que havia tingut els Byrds.

Del disc en directe cal destacar una llarga i psicodèlica versió del clàssic de la banda Eight Miles High, així com els imprescindibles hits Mr.Spaceman o la composada per Bob Dylan, però habitual al repertori de la banda, Mr.Tambourine Man. El directe sona molt bé i els músics estan immensos. Està enregistrat en dues sessions en diferents sales de concert, a Nova York el 28 de Febrer i l’1 de Març del mateix any que va ser publicat.

El disc d’estudi comprèn 9 cançons noves de les quals 5 havien de formar part d’un musical country que Roger Mc.Guinn estava preparant, però que no va veure mai la llum fins a mitjans de la dècada dels 90 i de manera semi-amateur.

Tot i que la banda havia perdut el geni de Gene Clark i l’eficàcia de David Crosby uns anys abans, aquest disc va significar el rellançament del grup, aprofitant l’èxit de la pel·licula Easy Rider, de la qual ells en van composar una cançó per la banda sonora. El disc va ser produït pel productor dels seus primers discs Terry Melcher, i el grup creia en aquest renaixement i pretenia titular el disc  Phoenix o The First Byrds Album, tal com explica en l’interior de la caràtula Jim Bickhart. És un molt bon disc, digne de la discografia dels The Byrds i probablement el que jo més he sentit ja que pertanyia al meu pare i el posava molt sovint al toca discs de casa.

Deixa un comentari

Filed under 1970, Country Rock, The Byrds