Tag Archives: The Police

The Police: Synchronicity (1983)

Quin és el millor disc de The Police? En tenen pocs, però tots són impecables.

Volia parlar dels The Police i estava decidit a fer-ho del seu segon llarga durada, Reggatta de Blanc, perquè conté grans temes com Bring on the Night, Bed too big without you, No Time this Time i els èxits universals Message in a Bottle i Walking on the Moon; però reescoltant la discografia he decidit parlar del darrer treball de la curta producció, 5 discs, de la banda anglesa.

Aquest Synchronicity va ser el primer disc dels The Police que em vaig comprar, potser perquè encara estava de moda tres anys després que l’editessin, potser perquè hi contenia Every Breath you Take, no sé… La resta de la discografia va venir una mica més tard, l’any següent, quan, el dia del meu aniversari de l’any 1987, els meus pares em va donar 5.000 pessetes perquè em comprés el que volguès. Sense pensar-m’ho gaire, perquè ja ho portava rumiat de feia dies, vaig anar a Pyrenées i vaig comprar els quatre que em faltaven dels Police i el Live Magic dels Queen, que era novetat!

La discografia de The Police

Produït per Hugh Padgham, com l’anterior Ghost in the Machine (1981), aquest disc té una de les millors cares B de la història del pop; Every Breath You Take, King of Pain, Wrapped Around Your Finger i Tea in the Sahara. Quasi res!! I a la Cara A, molt més experimental, hi ha Synchronicity I obrint i Synchronicity II tancant, i al mig els experiments habituals de l’Andy Summers i de l’Stewart Copeland. Ja havien abandonat el reggae blanc (Reggatta de Blanc) i tant aquest com l’anterior ja són obres de maduresa, tot i haver estat editats només tres i cinc anys després del primer Outlandos d’Amour (1978).

El títol fa referència a l’obra del filòsof Carl Jung i a la portada de l’àlbum surt l’Sting llegint aquest llibre, com volent demostrar que eren persones llegides, cosa que ningú dubtava i ,per altra banda, tampoc calia…

En fi, una gran obra, només amb la freakada del Summers, que m’encanta, però puc entendre que sigui dura de sentir per algú.

Deixa un comentari

Filed under 1983, New Wave, Pop

100 discos més.

Aquesta setmana he incrementat la meva col·lecció de vinils amb 100 exemplars més. El meu amic Paco Bogas s’ha desfet de la seva col·lecció de discs i m’ha deixat endur els que vulgues. Ell coneix la meva dèria amb els 33 rpm. i no ha dubtat en regalar-me joies de la història del rock.

Image

Des del dissabte al matí n’he escoltat quatre, en l’ordre que han anat apareixent a les bosses amb les que me’ls vaig endur; The Knack Get The Knack (1979) amb el clàssic My Sharona. No havia sentit el disc sencer fins ahir, i he de dir que és un bon disc de rock, hi he sentit coses dels Strokes, però crec que sense el My Sharona no hagués arribat gaire lluny, va ser aquest single el que va fer que aquest L.P. arribès a ser nº1 als Estats Units.

El segon que vaig escoltar va ser 52nd Street (1978) de Billy Joel, que és un discàs amb l’estil inconfundible de Billy Joel, aquesta és la segona col·laboració de Billy Joel amb Phil Ramone, la primera fou en el disc The Stranger (1977). Aquest disc de Joel conté temes com My Life, que es va enfilar al nº3 del Top 40 americà, i temes com Zanzibar, on Freddie Hubbard fa un solo de trompeta memorable. La banda desfila entre el Pop i el Jazz, això tant novayorkès, i fins i tot es llencen de cap en algun swing on el baixista Doug Stegmeyer pot endinsar-se en un walking.

Aquesta tarda m’he posat Their Greatests Hits (1990) The Police. Era un disc que mai m’havia comprat perquè tenia els cinc d’estudi que The Police havien editat, però hi ha una cançó inèdita que em faltava i m’encanta, és la versió del Don’t Stand So Close to Me, que havien revisat i regravat l’any 1986 per la primera edició d’aquest recopilatori (anomenat aleshores Every Breath You Take: The Singles) i que l’havien utilitzada com a single del disc.

El darrer l’estic acabant d’escoltar ara, Eliminator (1983) de ZZ Top, és un bon disc del trio texà, el primer en el que van fer alguna incursió en els ritmes més discotequers i fins i tot es van atrevir en l’ús de caixes de ritmes i sintetitzadors. Hi ha hits com Gimme All Your Loving, o Legs i realment no perden l’esperit del rock més fronterer.

Aquestes són només quatre de les joies que m’he endut, us asseguro que hi ha tresors de The Cure, The Doors, AC/DC, Queen, Fleetwood Mac, etc…

Gràcies Paco!!

4 comentaris

Filed under Discs