No amago que m’agrada el Techno Pop; bandes com Ultravox, OMD, A-Ha o Depeche Mode han omplert de bits musicals moltes de les meves tardes adolescents.
L’any 1987 escoltava Los 40 Principales, sí, ho reconec, on sonaven sense parar Pink Floyd, Duran Duran, Mecano, Europe, Bangles, Simply Red, Bowie, Level 42… i altres grups que podien pagar la pastarrada que significava aparèixer a la llista més escoltada d’Espanya (i Andorra).
Un d’ells eren els Pet Shop Boys, un duo anglès format per un teclista anomenat Chris Lowe i un cantant de nom Neil Tennant, que havien triomfat bastant amb el seu primer L.P., Please amb un bon parell de singles, West End Girls i Suburbia.
Jo em vaig comprar el segon disc de la banda, actually, perquè a la MTV i als 40 sonaven It’s a Sin i el duet amb Dusty Springfield What have I done to deserve this? I ja sabeu que això funciona així, a base de sentir una cançó milers de vegades, t’acaba agradant…
Pet Shop Boys, actually. Amb la pegatina de la Super Pop inclosa.
El disc no és gran cosa, el pas de les dècades li ha fet una mica de crosta, de fet crec que la banda en si no ha superat el pas del temps, tot i fer discs amb molta regularitat, l’estil que van encetar amb aquests dos àlbums i al qual s’han mantingut fidels, ha quedat antic i no ha aportat pràcticament res a la música.
Tot i així, cal reconèixer que són capaços de fer bones melodies. La part menys reeixida és la part instrumental… unes bases rítmiques pobres amb uns sons, tot sovint tronats.
El disc mereix una escolta, si més no per veure com sonava l’actualitat sonora l’any 87.
Els meus discos 