Category Archives: Músics

David Bowie: Blackstar (2016)

David Bowie ens farà el seu regal de reis una mica tard, el dia 8 de gener publicarà el seu 25è àlbum anomenat Blackstar. Per no variar,  és un llarga durada arriscat, amb 7 temes que tenen com a fil conductor l’instrument que l’apassiona, el saxo, tocat en la majoria dels temes per Donny McCaslin, entre els entesos en Jazz, un músic consagrat amb unes quantes nominacions als Grammys que ho corroboren.

Pels que esteu neguitosos en sentir aquest darrer treball de Bowie us puc dir que, si busqueu una mica a la xarxa, el podeu trobar i descarregar-lo, jo ho he fet, a l’espera que surti publicat, i us puc assegurar que és un disc que no deixa indiferent… Amb una sonoritat experimental, que no sona en excés a Jazz, però recorden una mica als arranjaments d’algun disc de Robert Wyatt, Michael Mantler o algun altre artista de la discogràfica Watt. Si vàreu sentir Sue (Or in a Season of Crime), vídeo-single que va treure fa més d’un any i que acompanyava la recopilació Nothing has Changed, ja sabreu per on van els trets.

El disc comença amb el tema que dóna nom al disc, dura 9 minuts i veiem un Bowie còmode amb la veu, amb una part central del tema on se’l pot sentir en unes tessitures poc habituals en els seus darrers treballs. També cal destacar Lazarus, el primer tema que es va fer públic i Tis a Pity She Was a Whore, on s’arrisca a demostrar l’estat de les seves cordes vocals.

És un disc molt diferent del seu precedent The Next Day. La gran llàstima és que sembla que no tornarà a trepitjar un escenari, si més no per cantar davant del gran públic…

 

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, disc, Jazz, Pop

Jeff Lynne’s ELO: Alone in the Universe (2015)

ELOGairebé 15 anys li ha costat a Jeff Lynne escriure un grapat de cançons i publicar-les sota el nom de la ELO.

Després de dir que no als seus ex-companys, en les repetides ocasions que aquests li demanaven de fer un revival, ara s’ha trobat sol (en l’univers) a l’hora de gravar aquest disc. Els antics membres de la banda l’han deixat a l’estacada i ha estat Jeff Lynne qui s’ha fet càrrec de tots els instruments enregistrats a l’àlbum.

L’artista de Birmingham aconsegueix el mateix so que aconseguia als anys setanta i vuitanta. L’emprempta sònica que deixaren en aquelles dècades continua avui en dia; el so de bateria és el mateix, les harmonies vocals, la fantàstica veu de Lynne (està en plena forma), el final de Ain’t It a Drag podria estar en qualsevol disc multivendes setentero de la ELO.

Amb algún tema extret de la galeria harmònica més pop-Beatleliana, com When I whas a Boy que sembla l’A Day in the Life del Sargent Pepper‘s i amb un punt més rock que no pas simfònic, l’únic que es troba a faltar en aquest llarga durada és algun solo o motiu de violí elèctric, com a toc característic de la resta de la discografia de la banda, però recordem que els altres membres no n’han volgut saber res d’aquest disc i per això Jeff Lynne no ha signat el disc com a ELO, sino com a Jeff Lynne’s ELO.

100% recomanable.

1 comentari

Filed under 2015, ELO, Jeff Lynne, Música, Music, Pop, rock

David Bowie: Sue or in a Season of Crime

Bowie ha editat un nou single aquest passat dia 12 d’Octubre. Aparentment, i pel que he llegit, es publicarà el mes que ve amb el seu darrer grans èxits, anomenat Nothing Has Changed. Aquest recopilatori destacarà sobre els altres que ha tret abans perquè inclou un parell de temes de l’àlbum inèdit que Bowie va enregistrar l’any 2001, Toy.
A més dels clàssics i aquests dos inèdits hi haurà aquesta nova i deliciosa cançó que Bowie ens ofereix; una mena de Jazz avantguardista interpretat per la Big Band de Maria Schneider i que queda a mitja distància entre el Bernard Hermann de Taxi Driver i Carla Bley a Escalators over the Hill, i per sobre, la seva veu de vellut.

La cançó va ser presentada diumenge 12 d’octubre per Guy Garvey, el cantant dels Elbow, que té un programa a la BBC Radio 6 Music anomenat Guy Garvey’s Finest Hour.

Una vegada més, Bowie no decep. Excel·lent com sempre.

1 comentari

Filed under David Bowie, Music

David Bowie: Aladdin Sane (1973)

Aquest és un autèntic disc de Glam Rock; desde la portada fins a cadascun dels temes que hi ha planxats.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Glam absolut en la portada i el vinil.

Bowie tot just acabava d’enregistrar Ziggy Stardust, una obra mestra del rock, però havia de mantenir el nivell assolit, i ho va aconseguir amb aquest excel·lent disc, produït amb el seu vell amic, amb qui havia confiat en tots els seus anteriors discs, el guitarrista Mick Ronson.
Composat sota una reconeguda influència americana, durant la gira de Ziggy Stardust pels Estats Units, uns misteriosos noms de ciutats americanes apareixen escrits després de cada cançó a la galeta del disc, (són les ciutats on va composat els temes?). Van fil·lar entre els dos un gran disc de Rock, amb la follia necessària per temes com Aladdin Sane i amb balades típiques Bowie com Drive-In Saturday, que recorden altres produccions de Bowie com la del disc Transformer de Lou Reed.

La cara 2.

La cara 2.

També hi sentim el costat més cabaret de Bowie (o Ronson), en temes com Time (que a vegades sembla Pretty Things) i The Prettiest Star, on podem albirar una mica d’on van beure els Queen més Glam, hi ha un solo de guitarra de Ronson que sembla tocat per Brian May.
Una versió brutal del Let’s Spend the Night Together dels Rolling Stones, versió que va donar peu al següent disc de Bowie, darrer disc del personatge Ziggy Stardust, un disc de versions molt interessant, Pin Ups.
I continuant amb la clara influència americana, se sent moltíssim en el riff del single The Jean Genie, un fraseig del catàleg del blues que darrerament han utilitzat els Black Keys per fer el seu Gold on the Ceiling.
El disc acaba amb un magnífic Lady Grinning Soul, fantasia i virtuosisme tant en la interpretació com en la composició.

Definitivament un disc imprescindible i sense cap mena de dubte en el meu top 3 dels discs de Bowie. I com a curiositat, afegiré que el títol del disc és un joc de paraules, ja que Aladdin Sane es pronuncia igual que A Lad Insane, que vol dir un noi sonat. Who’ll love a Lad Insane?

Deixa un comentari

Filed under David Bowie, Mick Ronson, Pin Ups, Play don't Worry, Slaughter on 10th avenue

Jetro Tull – Aqualung (1971)

Jetro Tull no han estat mai sant de la meva devoció, però he de reconèixer que tenen un parell d’elapès molt bons sota el meu parer, un d’ells és Thick as a Brick (1972) i l’altre A Passion Play (1973). Tot i així, avui escric sobre Aqualung (1971), la seva obra més coneguda. Cal dir que és una banda del seu temps, i que la fusió de música antiga anglesa i el Blues-Rock no tenia cabuda si no era en aquells anys setanta.

El disc no m’agrada, tot i tractar-se d’un clàssic de l’història del rock. Potser és que n’esperava tant d’ell que, en el seu moment, em va decebre. En unes escoltes recents tampoc ha millorat molt la meva opinió, ja que hi veig una mescla d’estils que no m’acaben de convèncer, massa blues en un estil marcadament folk anglès, parany en el qual no van caure ni els Genesis ni potser uns Yes, encara que aquests segons introduïssin en la seva música simfònica elements del country americà.

Potser el fet de ser un disc pioner en el seu estil fa que es trobi en aquestes dues aigües, que en discs posteriors els Jetro Tull van saber definir. L’estètica, l’abús de la flauta travessera, identitat per altra banda d’aquest conjunt, i la veu extravertida d’Ian Anderson volen dur la banda cap a un paisatge medieval que en aquest disc, per mi, no aconsegueixen. Un treball amb molt bones intencions, però poc assolides. Si van aconseguir-ho a Thick as a Brick .

Jetro Tull - Aqualung (1971)

Jetro Tull – Aqualung (1971)

No m’agrada carregar-me els clàssics, i em sento mig malament per haver-ho fet amb aquest L.P., per això diré que la carpeta del disc és una d’aquelles portades que tothom vol tenir, una autèntica obra d’art, i a favor seu cal esmentar que és un disc conceptual (tot i que hi ha certa discussió sobre això) amb una temàtica general per totes les cançons, les diferències entre la religió i Déu.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Músics, Vinil

Gene Clark: No Other (1974)

Tinc un llibre que es diu 1000 Discos que debes escuchar antes de morir, aparentment sembla un llibre amb poc fonament, com una mena de calaix de sastre, però la tria està feta per una colla de crítics amb certa reputació, i si tens temps, paciència i una bona connexió a internet, pots descobrir grans discs. Una pàgina d’aquest llibre em va dur fins aquest disc de Gene Clark, un complet desconegut per mi, tot i que és d’aquells personatges cabdals en la història del rock que tot sovint passen desapercebuts.

Gene Clark era un membre original dels The Byrds, la gran banda de Folk Rock de Roger McGuinn i David Crosby, anomenats els deixebles de Dylan per haver popularitzat temes com Mr.Tambourine Man, Lay Lady Lay o Chimes of Freedom, van arribar a publicar un àlbum sencer de versions de Dylan, The Byrds plays Dylan. Gene Clark va ser el compositor principal en la primera època dels The Byrds, creant èxits com Eight Miles High, cançó que els Roxy Music versionarien amb molta gràcia dècades després en el seu disc Flesh + Blood.

Als anys setanta, ja desvinculat dels Byrds i amb una gran por a volar en avió, va començar una carrera alternativa que el va dur a fracassar de diferents maneres. Primerament va associar-se amb Douglas Dillard per fer un duo de Country Rock que no va destacar gaire, i després de provar-ho amb altres projectes, tampoc va reeixir comercialment en la seva carrera en solitari, tot i que per mi aquest No Other és un disc de primera categoria.

Gene Clark - No Other

Gene Clark – No Other

L’empresari musical David Geffen, en aquells temps president del segell Asylum i conegut als anys noranta per ser el valedor de noves bandes (Nirvana, Guns & Roses) i impulsador de grans bandes en hores baixes (Aerosmith, The Eagles), li va donar l’oportunitat de refer la seva devaluada carrera i Clark va ser capaç de desgranar un nou folk, amb tints de psicodèlia, pop i Gospel. Són vuit temes amb els galls a la veu característics d’aquest gènere, i el marcat accent del mig-oest americà, vuit temes de Country Folk amb una bona producció, bones guitarres acústiques i amb la voluntat de canviar el gènere, cosa bastant difícil en la música country, que sempre intenta aixafar els artistes que volen renovar l’essència d’aquest estil com Bob Dylan, K.D. Lang o més recentment les Dixie Chicks.

Però tot i la qualitat del disc, el fort caràcter de Clark, la seva negativa constant als actes promocionals i la por a volar van fer que aquest disc no tingués la repercussió que havia de tenir. Només el boca a boca i l’edició de llistes dels millors àlbums de la història, on aquest disc hi consta amb el número 136 sobre 1000, van fer que s’edités en CD (fins al 2003 inèdit en aquest format).

Quan David Geffen va sentir el disc per primera vegada va dir que no es podia creure que una inversió propera als cent dels grans hagués servit només per produir vuit temes. Clark es va defensar dient que tenia més temes, però que tenia por de comprometre el caràcter del disc si el feia més llarg.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics

PJ Harvey: Let England Shake (2010)

Que dolents són els prejudicis. Vint anys m’ha costat escoltar un disc de Polly Jean Harvey. Mai m’havia sentit atret per aquesta artista anglesa, gens m’havia interessat el personatge fins al punt de creure que era americana… Però dos elements han confluït aquesta setmana, gràcies a l’era digital en la qual estem immersos (hem de veure el costat positiu de les coses que ens venen imposades): A travès de twitter vaig accedir a un article del diari britànic The Guardian en el que identificaven a través del Google Street View diferents escenaris de portades mítiques de la música; una d’aquestes portades era la del disc Stories from the City, Stories from the Sea (2000) de PJ Harvey. Segurament aquesta portada és la que em feia confondre la nacionalitat d’aquesta cantautora, ja que la portada està ubicada a Times Square de New York. L’altra virtut de l’era digital és la possibilitat d’escoltar els discs que vulguis de manera gratuïta, i gràcies a aquesta eina infinita anomenada Spotify, vaig punxar l’altre dia aquest disc del 2000, i em va semblar brutal, delicat, immens, ple de detalls, de solemnitat i d’èpica.

Feu una ullada a l'article de The Guardian, és molt interessant.

Fotografia extreta de l’article del The Guardian.

Quan va acabar aquest àlbum, vaig posar el darrer de l’artista, aquest Let England Shake (2010), i em va agradar molt també. The Last Living Rose, The Words That Maketh Murder, In The Dark Places, per destacar-ne uns, formen part d’un recull de dotze bones cançons, de tall alternatiu, amb una instrumentació curada, amb guitarres acústiques i una mirada més tradicional que altres àlbums de l’artista. A vegades se’n va a la música tradicional anglesa, a vegades sembla que estiguis escoltant als Cocteau Twins o a Kate Bush. Sense perdre el seu talant més experimental, es tracta d’un disc apte per tots els públics.

Let England Shake

Cal dir que vaig fer una mica de retrospectiva i els seus primers treballs continuen sense agradar-me, però per respecte al talent que al final li he de reconèixer, em vaig comprar aquest Let England Shake i ja he encomanat Stories from the City, Stories from the Sea.

En aquest disc compta amb l’ajuda de John Parish, col·laborador habitual de l’anglesa, un altre interessant guru de la música independent que ha participat com a productor i intèrpret en discs de gent com Eels, Goldfrapp, Tracy Chapman o Dominique A.

Curiosament en aquest disc hi falta un instrument habitual, el baix.

Deixa un comentari

Filed under Discs, Música, Músics, PJ Harvey