Category Archives: Bob Dylan

ELO: Time (1981)

Aquest és un disc conceptual sobre els viatges en el temps, no està molt ben considerat dins de la discografia de la Electric Light Orchestra, però per mi és el millor que han fet. Fins i tot Jeff Lynne, líder absolut de la banda, en fa uns comentaris amb una mica de mofa en el llibret de la reedició en CD que van fer als 20 anys de la primera edició. És un disc editat l’any 1981, venien d’enregistrar cincs discs seguits que havia portat la banda de Birmingham al top de les llistes d’èxits i de consolidar un lloc en la incipient música electrònica. La banda sonora del film Xanadu els havia portat, de la mà d’Olivia Newton John, al cim de la comercialitat i a totes les pistes de ball de la terra, i això, a part de molts diners, els va fer guanyar l’etiqueta de banda comercial hortera que els rockers de pedra picada no els han tret mai més. Jo, que em considero un melòman sense prejudicis i prou entusiasta com per veure sempre el costat positiu dels discs que escolto, no tinc en compte aquests factors i intento escoltar sempre lliure d’influències, i si aquests aconsegueixen moure alguna cosa dins meu, es guanyen un lloc a la meva estanteria.

Elo Time

Després d’aquesta època de grans èxits, la ELO edita aquest disc, en aparença similar i coherent amb la seva discografia, però hi ha tot un seguit de temes que trenquen amb l’esperit festiu Beatlelià que els caracteritza, són els temes en que els sintetitzadors prenen més importància, Yours Truly 2095, Ticket to the Moon, Another Heart Breaks, i la meva preferida Here is the News; aconsegueixen desprendre una melangia que acompanya la desolació i soledat dels protagonistes de les lletres. El missatge del disc no és positiu, el futur del què parlen és sempre pitjor al present del 1981.

Cara Ú

  1. Prologue
  2. Twilight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  3. Yours Truly, 2095
  4. Ticket to the Moon
  5. The Way Life’s Meant to Be
  6. Another Heart Breaks

Cara Dos

  1. Rain Is Falling
  2. From the End of the World
  3. The Lights Go Down
  4. Here Is the News
  5. 21st Century Man
  6. Hold on Tight (clica per veure el vídeo al YouTube)
  7. Epilogue

Escolta’l a grooveshark

Hold on Tight (to your dream), va ser single Top Ten a les llistes d’èxits juntament amb Twilight; el primer tema recupera l’essència de la ELO i el segon és una mica més atrevit amb l’ús dels sintetitzadors. Els arranjaments del disc continuen sent de primera, amb tota mena de detalls i buscant el perfeccionisme en la producció. Jeff Lynne torna a estar brillant en la composició i la producció de les cançons i es va guanyar un lloc entre els millors productors de la dècada, produint l’any 1988 el retorn de George Harrison, el 1989 el retorn de Roy Orbison. Cal esmentar també el supergrup que va crear a finals dels vuitanta amb Harrison, Orbison, Tom Petty i Bob Dylan: The Traveling Wilburys.

Crec que és un disc que estilísticament ha pogut marcar a bandes com Air, ja que hi ha fragments que me’ls recorda molt, tot i que crec que l’excés de sintetitzadors no va deixar que tingués l’acollida que mereixia entre el públic. Curiosament Steve Winwood va reconèixer a principi dels anys vuitanta que aquest L.P. l’havia influenciat.

Una anècdota.

Cher, en el seu single súper-vendes Believe, va utilitzar  un sampler extret dels temes Prologue i Epilogue d’aquest disc. Es tracta del so de sintetitzador que sona al principi i al final dels temes.

Anuncis

2 comentaris

Filed under Bob Dylan, Electric Light Orchestra, ELO, Jeff Lynne, Olivia Newton John, Roy Orbison, Time, Tom Petty

Edie Brickell & New Bohemians: Shooting Rubberbands at the Stars (1988)

Corria l’any 1989 i Bob Dylan va aterrar a Barcelona per fer una actuació del seu famós Never Ending Tour, que va començar el 7 de Juny del 1988 i 23 anys després encara no ha finalitzat. Vint-i-tres anys girant amb només un petit lapse l’any 1997, a causa d’una malaltia. Aquell concert de Barcelona va ser just abans de publicar el seu aclamat Oh, Mercy! La meva tieta hi va anar i això va fer que em fixes molt en els cartells que hi havia per Barcelona i que anunciàven Bob Dylan + Edie Brickell & New Bohemians. Jo no tenia ni idea de qui era la banda telonera, però anys després, vaig veure aquest L.P. i me’l vaig comprar… sense saber ben bé que hi sentiria.

De què va el disc?

Edie Brickell & New Bohemians és una banda d’arrels americanes amb pincellades pop. La veu surenya, acriaturada i dolça de l’Edie Brickell dona aquest toc agradable a les cançons, i les converteix en peces fàcilment digeribles, tot i la complexitat que a vegades mostren.

L’àlbum comença amb el que fou single de l’elapé; una cançó què encara punxen a les emisores de música dels vuitanta. Es tracta de What I Am, un bon riff de guitarra i una base rítmica enèrgica i fregant el funk, que ja no es perd en tot el disc. Tot i tenir un estil propi molt particular jo hi veig alguna retirada estilística a Suzanne Vega i Rickie Lee Jones.

Shooting Rubberbands at the Stars

Contraportada

Side 1

  • What I Am (Clica per veure el vídeo clip al YouTube.)
  • Little Miss S.
  • Air of December
  • The Wheel
  • Love like We Do
  • Circle

Side 2

  •  Beat the Time
  • She
  • Nothing
  • Now
  • Keep Coming Back
  • I Do (Aquesta cançó no està llistada a la contraportada, però sí està a l’etiqueta del disc.)

Escolta el disc a Grooveshark clicant aquí.

El disc està publicat l’any 1988 per Geffen, la discogràfica propietat del milionari David Geffen, que pocs anys després publicaria el Nevermind dels Nirvana. Hi destaca un so net i clar que gairebé recorda al de les produccions de fusion de l’època. Un bon guitarrista, pràcticament un virtuós, tot i que l’efecte de chorus que posa a la seva guitarra delata la dècada en la que està enregistrat el disc… aquest efecte l’utilitzava molt Andy Summers de The Police, tot i que l’estil d’ambdós és molt diferent.

És un disc molt fresc que passa bé i transmet optimisme.

Una anècdota.

Durant una actuació en directe al Saturday Night Live de la NBC, Edie Brickell va poder veure com Paul Simon, que havia d’intervenir en el mateix programa, la mirava des de darrera les càmeres. Això va fer que ella s’equivoqués en un tros de la cançó. Aquell dia es van conèixer i 4 anys més tard es van casar. Brickell i Simon tenen tres fills. Si cliques aquí pots veure aquesta actuació.

1 comentari

Filed under Bob Dylan, Discs, Edie Brickell, Música, New Bohemians, Paul Simon