Sparks: Nº1 in Heaven (1979)

Fa temps, a finals dels noranta, vaig anar a veure el pis que acabava de llogar un amic meu, el Dani Granda (@vjgranda al Twitter), que per aquella època era el mànager de la meva banda, Hysteriofunk. Tot just havia enllestit la mudança, i vaig veure que tenia uns vinils en una lleixa del menjador, evidentment vaig haver de satisfer la meva curiositat apropant-m’hi i fent-los una ullada. Eren tres discs molt curiosos, completament desconeguts; es tractava de La Evolución de las Costumbres de La Mode, banda espanyola de música electrònica, Travelogue dels primers The Human League i Nº1 in Heaven, dels Sparks. El Granda, amb la generositat que el caracteritza me’ls va regalar.
Sobre aquest darrer disc, el dels Sparks, cal dir que el vaig escoltar amb delit durant molt de temps, tot i que ara feia anys que el tenia oblidat, i a l’haver tret l’altre dia el disc dels Spandau Ballet, aquest va aparèixer al seu costat, degut a l’ordre alfabètic/cronològic en el que tinc guardats els 12 polzades. Dels tres discs que aquell dia em va donar el Granda, el que més he escoltat és el dels The Human League, disc que em fascina pel seu caràcter experimental i proto electrònic, però aquest dels Sparks també és formidable.

Els americans Sparks, bàsicament els germans Ron i Russell Mael, van començar com a una banda divertida, amb un estil similar al de Frank Zappa and the Mothers of Invention. En Todd Rundgren, veient que era una bona banda de directe va decidir publicar el seu primer disc, tot i que encara no es deien Sparks sinó Midharold, i el disc va ser un fracàs pel que fa al nombre de còpies venudes. Aquest fet no els va fer rendir-se, i el van reeditar pocs mesos després, aquesta vegada sí, sota el nom d’Sparks.

En una carrera dilatada que començà l’any 1968 i que encara dura, doncs no han deixat mai d’enregistrar i girar, els Sparks han passat per diferents etapes; van començar fent-se passar per una banda anglesa en el circuit de Los Angeles, d’allà on eren, emulant a les seves bandes preferides de la British Invasion i dels primers psicodèlics, com ara Pink Floyd. I amants de la música britànica com eren, van decidir marxar cap a la Illa on en aquells temps hi havia l’efervescència del glam, David Bowie, Marc Boland amb T-Rex i altres, estaven en voga i a ells els va costar ben poc introduir-se en aquella corrent musical.

De seguida i sempre amb músics de sessió, van elaborar dos grans discs, A Woofer in Tweeter’s Clothing (1972) i Kimono My House (1974) considerada per molts la seva obra magna (realment és collonut aquest disc).

No va ser fins al 1979, quan van voler fer un gir a la seva carrera i van contractar el productor Giorgio Moroder perquè els dirigís l’enregistrament del seu nou disc. Realment va ser una aposta arriscada, ja que Giorgio Moroder va ser l’amo i senyor de les pistes de ball amb l’spaghetti disco dels anys setanta i vuitanta, i es nota, doncs és un disc molt diferent a nivell sonor respecte els seus anteriors. Sintetitzadors analògics, bateries electròniques, potents línies de baixos sintetitzats… però, per sort, l’essència dels Sparks continua intacta.

Nº1

  1. Tryouts for the Human Race
  2. Academy Award Performance
  3. La Dolce Vita

Nº2

  1. Beat the Clock (mira el vídeo d’aquest tema, i digues que et sembla el bigoti del Ron Mael)
  2. My Other Voice
  3. The Number One Song in Heaven (mira el vídeo d’aquest tema)
Escolta el disc via Grooveshark

De què va el disc? Aquest disc continua deixant lliure la creativitat esbojarrada dels germans Mael, la veu aguda del Russell continua sent la protagonista indiscutible de les cançons de la banda, i precisament les seves melodies impossibles sumades a un ritme frenètic fan que sigui una d’aquelles bandes que o bé t’agraden amb delit o bé les odies amb menyspreu, no crec que hi hagi terme mig. La única diferència respecte els anteriors treballs és l’abús de sintetitzadors. És un disc dels que en dic jo, de plàstic, no crec que hi entrés cap instrument acústic a l’estudi de gravació.

Es nota la mà ferma del productor italià, ja que hi ha certs aromes a d’altres treballs seus com What a Feeling, tema de la pel·lícula FlashDance o al tema de la pel·lícula Electric Dreams cantat per Philip Oakey, líder dels abans esmentats The Human League… però per sort no hi deixa d’haver la bogeria característica de les composicions dels Sparks, plenes d’incursions a la impostura lírica i picades d’ullet a l’absurd amb les seves lletres psicodèliques i extravagants.

No és d’estranyar que bandes com els MGMT, Franz Ferdinand i Arcade Fire els citin com a una influència important en la seva carrera, realment no costa gens sentir aquesta influència dels Sparks en els discs de les bandes citades a sobre. Feu la prova. Escolteu Nº1 in Heaven i Kimono My House,  després feu el mateix amb algun disc dels MGMT, i ja m’ho direu.

1 Comentari

Filed under 1979, Glam Rock, New Wave, Sparks

One response to “Sparks: Nº1 in Heaven (1979)

  1. joan salvany

    bonissim i alsolutament tecnic i documentat. no ho deixis Oriol. felicitats!una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s